Dins el sistema de museus de les Illes Balears, el Museu de Mallorca és un dels més interessants, però també és un dels més desconeguts i un dels més maltractats per uns dèficits pressupostaris escandalosos i per una endèmica infradotació de personal. Durant els darrers quinze anys, ha estat dirigit per Joana Maria Palou, que es va jubilar fa uns mesos i va ser substituïda per l’arqueòleg Bartomeu Salvà Simonet, que va dimitir al cap de sis mesos. La historiadora de l’art Maria Gràcia Salvà ha estat nomenada nova directora i està previst que s’incorpori al càrrec pròximament.
L’objectiu del Museu de Mallorca és reconstruir, resseguir i donar a conèixer la història i la cultura de l’illa des de l’època talaiòtica i fins al segle XX a través de tota mena d’objectes –armes, utensilis, plats, aixovars funeraris, joguines…–, documents i obres artístiques.
Actualment, el museu compta amb una seu principal, situada a Palma en una magnífica casa palau del segle XVI, coneguda com Ca la Gran Cristiana, on es poden veure les seccions d’arqueologia, de belles arts i els fons bibliogràfics i documentals, i amb dues subseus, una a Muro, que conté la secció etnològica, la qual permet conèixer de primera mà la realitat i el desenvolupament de la Mallorca preturística, i una altra a Alcúdia, on hi ha la secció d’arqueologia romana, coneguda com el Museu monogràfic de Pol·lentia pels seus vincles amb les restes de la ciutat romana que s’hi conserven.
Tot i que el museu resta incomplet –les sales d’arqueologia de la seu de Palma, que abastaran des dels talaiots fins a la conquesta cristiana, no es poden muntar perquè primer s’han de reformar a fi de condicionar-les–, val la pena fer-hi una visita. Perquè el lector-espectador pugui fer-se una idea de l’extraordinari patrimoni exposat i/o conservat al fons del museu, hem fet una tria d’algunes de les obres més importants, representatives, valuoses i belles que hi ha.
Retaule de Sant Bernat: És la joia de la corona del Museu. Realitzat al voltant del 1300 pel Taller del Mestre de la Conquesta –un autor anònim a qui se li atribueixen diverses pintures murals sobre episodis de la conquesta catalana de Mallorca–, és un exemple formidable d’un estil gòtic primerenc però ja complex i de resultats impressionants. És l’obra conservada més antiga de la pintura medieval mallorquina. També és el primer retaule dedicat a l’abat cistercenc. El componen cinc compartiments. El central és un retrat sobri i estàtic, però imponent, del sant, abillat amb la crossa abacial i el llibre de la regla de Sant Benet. Els compartiments laterals il·lustren quatre escenes de la vida del sant. Destaquen l’escena del miracle o visió de la lactatio, amb un raig de llet que surt del pit de la Verge i cau dins la boca del sant, extàtic, i una altra en què es veu Sant Bernat, sol, meditant i pregant mentre llegeix les Sagrades Escriptures.
Àmfora d’argila: Localitzada al port de Cabrera a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat, aquesta àmfora romana, que està feta d’argila i que servia per transportar oli, té 77 centímetres d’alçada i 53 de diàmetre. Suggeridora en la seva pragmàtica i efectiva austeritat, al seu interior aparentment buit continua havent-hi una cosa intangible però molt real: el llegat d’una cultura mediterrània que, a pesar de totes les transformacions sofertes al llarg del temps, avui encara perdura.
Thoracator: És una escultura masculina tallada en marbre que data del segle I dC, que es va localitzar a Pol·lèntia (la principal ciutat romana de l’illa, juntament amb Palma, fundada per Quintus Cecilius Metellus, la qual es correspon a l’actual Alcúdia) i que representa una figura “thoracata”, és a dir, amb vestimenta militar i cuirassa. L’escultura és incompleta –li falten el cap i les extremitats–, però així i tot conserva el posat contundent i l’actitud arrogant propis de la civilització romana i de l’alt rang militar del model.
Retrat de Miquel Lladó Amorós: Oli sobre tela d’Agustí Buades Frau realitzat el 1860. Buades està unànimement reconegut com el retratista més virtuós i important del segle XIX artístic mallorquí. La seva eclosió com a artista va coincidir amb un període en què les classes mitjanes illenques que havien prosperat vivien obsedides per consolidar i augmentar el seu prestigi social. Això vol dir que va disposar d’una bona clientela, perquè per a la nova classe benestant fer-se fer un bon retrat era una credencial de solvència econòmica i de refinament cultural. També, naturalment, era una estratègia d’ostentació. El cas del retrat que ens ocupa és, en aquest sentit, diferent. El retratat, de nom Miquel Lladó Amorós, havia estat batlle de Palma, i és possible que el retrat fos un encàrrec fet a l’artista per quan Lladó va ser nomenat Fill il·lustre de la ciutat. Solemne, perfectament calculat i composat tant pel que fa a l’espectre cromàtic com a l’equilibri dels llums i de les formes, és un exemple prou notable de la pintura realista d’arrel clàssica que va imperar durant un tram considerable del segle XIX.
Llàntia: És una petita llàntia feta d’argila cuita a torn i decorada amb vernissos negres. Data dels segles VI-V aC, va ser trobada a la Cala de Sant Vicenç (a Pollença, dins les restes d’un vaixell grec arcaic que va naufragar prop de la costa mallorquina). D’un sol bec i de recipient obert, és una mostra que la Mallorca de fa 2500 anys, al contrari del que de vegades s’ha dit quan s’ha parlat de l’illa com d’una terra remota i aïllada de tot, ja tenia connexions amb altres terres i cultures de la Mar Mediterrània.
Llumeta: Aquest delicadíssim i senzill objecte d’il·luminació és un dels molts rastres que va deixar l’esplendorosa cultura musulmana a Mallorca. Feta de bronze, és una peça de cos ovoide sobre un peu troncocònic, i consta de dos bleners. Decorada amb motius florals finament elaborats, és d’una elegància plena de gràcia. Tenint en compte la gran importància que té la llum en la religió islàmica –és l’energia amb la qual Al·là va crear el món i de la qual ell mateix està fet, i l’Alcorà hi fa nombroses referències–, és lògic que es volgués donar un aire i unes formes tan encantadores a un objecte tan utilitari. Com que és de metall, es calcula que degué usar-se durant molt de temps, cosa que en fa difícil la datació. La dominació musulmana de Mallorca va allargar-se entre el 902 i el 1229.
Teula: Feta de terra cuita i pintada d’almangra. Elaborada entre el 1600 i el 1800, amb una funció decorativa i profilàctica. Formava part de l’ornament de la volada d’una casa del municipi de Muro. La decoració, que es pintava en terra i que servia per indicar cap a on havia de quedar orientada la teula una vegada quedava col·locada, representa una carota típicament popular de dimoni, amb banyes i bigoti. Actualment, es conserva a la secció etnològica del Museu de Mallorca, amb seu a Muro.
Taula d’enteixinat: Feta amb pintura al tremp sobre fusta, aquesta tauleta formava part d’un dels enteixinats –un sostre amb decoració de fusta– que ornamentaven alguna de les estances del Palau de l’Almudaina, que era la residencia dels reis de Mallorca. Sobre un fons d’un roig encès i bel·licós, es representa l’escena, perfectament simètrica, d’un torneig entre dos cavallers que munten a cavall i que es dirigeixen rabents l’un contra l’altre amb les llances a punt per ferir el rival. Darrera cada un d’ells, hi ha una ciutat emmurallada, i sobre cada una de les ciutats hi ha un ocell blanc. Segons els estudiosos, “els arnesos dels cavallers i dels cavalls sembla que representen respectivament les armes d’Aragó o del comte d’Empúries i les armes del bisbe de Barcelona, dos dels senyors que participaren en la conquesta de Mallorca juntament amb el rei Jaume I”. Violenta i estilitzada, l’escena irradia el vigor estàtic dels gestos agressius que han quedat atrapats dins l’àmbar pacificador dels anys.
Pedra de cullerer: El Museu de Mallorca també conté nombroses eines, materials i instruments representatius d’oficis avui ja inexistents però que, durant segles, van ser fonamentals en el desenvolupament diari de la societat mallorquina. Un cas interessant –per la seva naturalesa rudimentària i remota– és aquesta pedra de cullerer, feta de pedra sorrenca (el marès mallorquí) i tan elemental com pràctica. Per elaborar les culleres, el cullerer s’asseia en terra o bé damunt d’un seient a poca alçada, es posava la pedra entre les cames i, aleshores, hi recolzava la cullera, que anava treballant amb una xapeta. Es tractava de, amb paciència, acabar buidant el que acabaria sent la cassoleta de la cullera.
Escultura de Maria Magdalena: Aquesta figura elaborada a principis del segle XVI (al voltant del 1507) i feta amb terra cuita representa un dels personatges més familiars i més commovedors de tota la historia bíblica: Maria Magdalena. Es creu que la figura, perfectament proporcionada, amb una cara aureolada de bellesa suaument ideal, per la qual hi flota una expressió compungida i adolorida però no desesperada, formava part d’un grup escultòric que reproduïa el Davallament de Crist de la Creu. Li falten els dos braços, la qual cosa li confereix un aspecte d’estilització erosionada. Va ser trobada dins el mar, a prop de la costa nord de Mallorca.
Les roques blanques: És un oli damunt tela de J. A. Fuster i Valiente, pintat devers el 1925. És el paisatge d’un clàssic panorama costaner, un dels motius que, amb els anys, més populars es farien dins la tradició pictòrica mallorquina. Lluny de les impersonals pasterades dels epígons de l’Escola de Pollença, però, aquesta obra de Fuster i Valiente és d’una solidesa pictòrica i d’un caràcter singular molt notables. Destaca la manera tan subtil, i alhora tan contundent, com s’apoderen del protagonisme del quadre les roques blanques a què fa referència el títol. De dimensions més aviat discretes, sobretot si les comparem amb les muntanyes del seu darrera i amb la mar estesa al seu davant, o fins i tot amb la vistositat verda dels arbres que hi ha en primer pla a la tela, aquesta estranya i hipnòtica família de roques s’imposen sobre el conjunt del paisatge i capturen la mirada de l’espectador gràcies a la seva lluminositat pura i radiant, que, a més, és doble perquè les roques es reflecteixen damunt el mirall de les aigües.
Naturalment, el que acabem de presentar és un tast petitíssim de tot l’enorme gavadal de joies i secrets que conté el Museu de Mallorca. Fins i tot ens hem permès el luxe de no incloure a la tria algunes peces ineludibles, com per exemple els guerrers coneguts com a ‘Mars Balearicus’, el Tresoret Almohade, la col·lecció de ceràmiques andalusines de Son Bordils, una pintura sobre sarja de la Cartoixa de Valldemossa feta per Ferran de Coca –que, segons l’antiga directora del museu, “és una peça cabdal del Renaixement hispànic”–, tota la rica col·lecció de ceràmiques italianes d’entre els segles XVI i XVIII, la col·lecció modernista de la fàbrica de La Roqueta, així com nombroses pintures d’alguns dels millors artistes mallorquins (de naixement o per adopció) anteriors a la guerra civil, per exemple Ricard Anckermann, Antoni Gelabert, el ja esmentat Fuster i Valiente, Modest Urgell i Francisco Bernareggi. Totes aquestes peces, insisteixo que ineludibles, deixarem que siguin els lectors-espectadors que les descobreixin pel seu compte, quan vagin a visitar al museu.
