“Per escoltar, has d’estar en silenci”,
Jaume Plensa.
Una exposició sense títol que s’inicia amb un interrogant. I és que per a Plensa tot ve d’allò que és més petit, una pedra al voltant d’un temple, d’una ciutat, d’un país, d’un continent, i és amb aquesta pedra amb el que tot comença i aquesta pedra és l’individu, que aporta la lletra, la paraula i el text. L’interrogant d’acer Firenze II (1992) és la primera pedra d’aquesta exposició: “L’escultura és la millor forma de plantejar preguntes”, ens diu l’escultor.
Jaume Plensa
Macba
Plaça dels Àngels, 1. Barcelona
Fins al 22 d’abril de 2019
Només un nom, Jaume Plensa, anuncia l’esperada mostra d’escultura que retorna l’escultor a un museu de Barcelona, el Macba, just al costat del carrer Joaquin Costa, on Plensa va tenir el seu primer estudi en un espai industrial que recordo compartit amb Salvador Juanpere. Plensa ens rebia als inicis dels anys vuitanta en aquest espai, amb una obra de fons, curiosament abstracta, de formes geomètriques en ferro i vidre, amb un poema de Toni Tàpies, que ja posava de manifest la seva passió per la poesia. Les fotos de l’estudi actual de l’artista que folren una de les parets exteriors de la sala del museu no s’allunyen massa dels colors d’aquell estudi primerenc: eines, objectes, claus, tot a l’abast de la mà, del braç, de la vista i del cap.
Era l’època dels seus inicis amb el ferro forjat. Caps d’home o d’animals vinculaven aquestes primeres obres personals amb els corrents neofiguratius i expressionistes dels vuitanta, després de la desmaterialització de l’art conceptual. Però el que ell feia amb les ungles ennegrides pel treball rude que havia iniciat als anys vint del segle XX Juli González no ho feia ningú més aleshores. L’escultura de Plensa apuntava alt, perquè tenia la potència física i el pes que defineix l’escultura com a disciplina específica de tots els temps. Caps d’homes, animals, l’interior del cos, que mostraven l’ interès de l’escultor pel cos, per la forma, la proporció, un interès que es percep en l’obra actual, com a contenidor de líquids, somnis i desitjos. “El cos és una geografia en moviment i cada persona és com una illa”, ens diu Plensa.
Després de les exposicions a la galeria Lassaletta de Barcelona i Vijande de Madrid, Jaume Plensa se’n va anar a Berlín i canvià la forja pel ferro colat. Un clar exemple n’ és Prière (1989), dos grans blocs de blocs de ferro colat. Obtingué més contundència i més opcions per dur a terme una obra físicament potent, en un moment que triomfava l’escultura anglesa amb la seva nova versió pop a l’entorn de l’objecte industrial i de consum. De nou, estava a l’antimoda. Plensa es mantenia fidel a la tradició clàssica de l’escultura material, física, fabricada, però en la que s’incorporaven altres elements com la paraula, els noms, la història de l’art, la fascinació per la poesia visionària de William Blake o el misteri del Crist de Grünewald. D’aquí l’obra Islands III (1996) que ens sorprengué a meitat dels anys noranta a”Sa Nostra” perquè revelava els seus referents personals en la història de l’art, la poesia i la ciència, amb ampolles de vidre tancades a dins de prismes de resina amb els noms en relleu: Kahlo, Giotto, Velázquez, Bosch, Cornell, Picabia i un llarg etcètera fins arribar gairebé al centenar.
El volum, la tensió, el so i el silenci, elements tots ells de l’escultura, són emprats per Jaume Plensa. La tensió és a Mémoires Jumelles (1992), una obra que tensa l’espai d’una sala amb puntals que pressionen objectes quotidians: ampolles, bidons, petits contenidors reproduïts en fosa a l’alçada que l’artista arriba amb el braç estirat. I és que Plensa no perd mai la dimensió humana, perquè l’escultura és un art de dimensionar-se i confrontar-se amb el altres i el món. També a Continents I and II (2000), una body geografia en horitzontal basada en el perfil del seu propi cos, un equivalent de l’home vitrubià o leonardesc en llenguatge plensià.
La gota d’aigua, inspirat en la poesia de Blake, marca el ritme de la instal·lació Rumor (1998). Un rajolí d’una ampolla vessat a una galleda a Dante’s Dream (2003) és el murmuri protagonista d’un espai envoltat de portes i bombetes de pocs vats. Assenyala el buit de l’espai quan la figura humana desapareix i construeix una dimensió poètica de l’absència. Aquesta absència també hi és en l’assaig fotogràfic de cuines domèstiques de dues ciutats contraposades: Dallas?…Caracas? (1997) on la cuina apareix com el lloc de l’elaboració del menjar del nostre organisme, amb tots els seus instruments, però dues cuines poden retratar dues parts d’un continent.
El so i el silenci el trobem a Matter-Spirit (2005), en què el visitant colpeja amb un mall un gong metàl·lic. El dring de lletres a Glückauf? (2004), una cortina de lletres que reprodueix la Declaració Universal dels Drets Humans ens recorda que la complim ben poc col·lectivament, malgrat que tothom se n’omple la boca. Una esfera buida que recrea formalment partitures musicals a Self-Portrait with Music (2017) en signes retallats ens envolta de silenci, un record, potser, a l’influx de la música en Plensa, al record del piano del pare i a tants records.
L’obra de Jaume Plensa apel·la a l’emoció i al silenci. Sempre s’ha vist l’escultura com una disciplina cega, muda i sorda, però ell ha aconseguit que parli la matèria, però també la transparència, l’espai buit i, sobretot, l’ésser humà. Intenta desvetllar el que hi ha d’invisible en l’ésser humà. És la concentració dels caps de nenes amb els ulls clucs que es despleguen sobre taulons a la instal·lació Silence (2016), una visió interioritzada del seu ésser que connecta amb la puresa del primitivisme africà i les seves màscares. En aquests rostres innocents i compactes s’hi llegeix un món espiritual encara no contaminat per la mentida, on l’autor hi veu també la memòria relacionada amb el que és femení: “El futur és femení”, diu l’artista.
Si bé l’exposició comença amb un interrogant, acaba amb la natura. Les instal·lacions hors murs en el pati del darrera de l’edifici titulades The Heart of Threes (2007) i The Heart of Rivers (2016) són un homenatge a la música i als rius com a portadors d’aigua, una proposta per portar la reflexió i el silenci al Macba mitjançant una obra d’art públic que no s’ha pogut instal·lar al davant del museu perquè és pista de skaters des de fa vint-i-cinc anys, sense que ningú s’hi hagi posat mai. En silenci, Plensa, que és un dels artistes mundialment més coneguts en la comanda pública, ha creat un contracamp del que podria ser un espai d’accés al Macba, molt més agradable que la cursa d’obstacles que cal travessar avui fins arribar a la porta sense prendre mal.
Aquesta exposició s’ha anunciat com una retrospectiva, però només és un tast de Plensa, que ens ha ofert el seu comissari i director del Macba, Ferran Barenblit, des dels primers anys noranta fins a l’actualitat, amb una mínima selecció de l’entorn de 20 obres, que aniran l’any vinent al Museu d’art contemporani de Moscou. Paral·lelament, el Museo Reina Sofía mostra al Palacio de Cristal l’exposició Invisibles que, segons Plensa, ensenya el punt de la recerca on es troba ara mateix, al mateix temps que l’escultura Julia s’acaba d’instal·lar a Madrid i el cap de Carmela reposa temporalment al costat del Palau de la música de Barcelona.
