En un article meu anterior explicava com els estudis oficials de Belles Arts de Barcelona eren fills dels de València, al segle XVIII, i anunciava que en faria un segon lliurament, que és aquest que enceto ara.
Després de l’etapa de director de l’Escola barcelonina de l’alacantí Vicent Rodes, a la mort d’aquest el 1858, va haver-hi un temps de poca presència valenciana, fins que hi entrà de professor Lluís Franco Salinas, de València ciutat, per Reial Ordre, després d’un concurs, el 1887. Tot i que a Barcelona ocupà una plaça titular de professor de ceràmica i metal·listeria, Franco era pintor, deixeble de Bernardo Ferrandis, l’autor del quadre famós del Tribunal de les Aigües de València. La seva presència a Barcelona inicià una percepció, a la Catalunya artística, que en el futur guanyaria intensitat, d’identificar valencianitat amb oficialitat, ja que la càtedra de Franco Salinas vingué a desplaçar Agustí Rigalt, que l’havia desempenyat interinament durant més de deu anys i que hi era molt estimat, a més de tenir el pedigrí de ser fill d’un dels personatges icònics de l’art català vuitcentista, el gran paisatgista Lluís Rigalt, també professor, i ex-director, d’aquella mateixa Escola de Llotja.
Franco Salinas, pintor correcte però mancat de vibració, morí deu anys després, havent tingut poc arrelament en el món català. Tanmateix en el decenni dels noranta entrarien diversos altres artistes valencians de professors a l’Escola barcelonina. Primer va ser l’alcoià Ricardo Navarrete i Fos, que només hi va ser un temps l’any 1892, a la classe de dibuix de l’antic i del natural. Més endavant hi entraren els valencians de la capital Vicent Climent i Josep Calvo Verdonces, tots dos l’any 1897, el primer dels quals a la mateixa assignatura que havia tingut Navarrete, i el segon a Perspectiva elemental i superior, d’entrada de manera interina i més endavant ja amb la plaça en propietat.
Climent i Calvo deixaren més empremta a l’Escola que els seus compatriotes precedents. Ocuparen la càtedra fins la seva mort, el primer el 1923, i el segon el 1924. Calvo, especialment, que ja col·laborava en teatres catalans des de molt abans de la seva vinculació acadèmica a Llotja, seria un referent de primer ordre en el camp de l’escenografia, sobretot en el seu aspecte més tècnic, sobre el qual publicà a Barcelona uns Apuntes de Perspectiva (1912) que esdevingueren d’ús obligat per als escenògrafs de l’època i d’èpoques posteriors. I al marge d’això, el seus dibuixos i aquarel·les de la Barcelona vella obtingueren certa popularitat d’ençà que s’exposaren pòstumament el 1935 a la Sala Renart, en un moment que aquesta galeria estava fent, amb èxit, una tasca de recuperació d’imatges de la Catalunya del segle anterior.
Poc més tard de l’ingrés d’aquests dos s’afegí al claustre de professors Vicent Borràs Mompó, de l’Olleria, però s’hi estigué tan sols vora cinc anys, ja que morí el 1903. Havia fet una notable carrera de pintor d’història típic abans d’establir-se a Catalunya com a professor de Dibuix de figura. Arrelà més que ell el seu fill Vicent Borràs Abella, professor de terme, a Barcelona, de Colorit i Composició des del 1902. S’hi estigué fins la jubilació, i moriria a Barcelona, el 1945. A part de la seva obra més convencional, de gènere, el millor d’ell deu ser el seu retratisme elegant, que tanmateix mai el connectà amb els corrents “canònics” de la pintura catalana.
Un altre pintor, José Garnelo, d’Enguera, passaria per l’Escola de Barcelona el 1895. Tenia el perfil nòmada del clàssic funcionari de l’Estat. Format a Andalusia i a Madrid i pensionat a Roma, fou catedràtic a Saragossa abans d’arribar a Barcelona, d’on acabaria assolint el somni dels de la seva corda: ser catedràtic a Madrid, a l’Academia de San Fernando, el 1899. Tot i això va deixar aquí una certa empremta, ja que va saber advertir el talent del seu joveníssim alumne Pablo Picasso i li va cedir l’estudi particular perquè hi pogués pintar La primera comunión, el 1896, una de les primeres obres d’envergadura del futur geni mundial de l’art del segle XX. Garnelo coexistí amb el Modernisme pictòric, però no se’n contaminà. Tenia clar quin era el seu camí, aquell que l’Estat premiava i adquiria, i a tot estirar afegí al seu realisme anecdòtic tocs d’un cert naturalisme sense renunciar a les ocurrències i al detallisme, en la línia del Suicida por amor que el mateix pintor regalaria a Víctor Balaguer el 1900, i que és a Vilanova, al museu fundat per aquest rellevant escriptor i polític.
Els valencians, doncs, foren una presència constant dins el professorat oficial de Belles Arts a Barcelona. Després vindrien Teodoro Andreu Sentamans (1902) –que marxaria a altres destins-, Emili Calandín (1903) –que s’establí definitivament aquí- i Albert Pla Rubio (1903). La presència d’aquest darrer, que havia tingut uns inicis fulgurants com a pintor oficial, a exposicions col·lectives catalanes fou molt freqüent, i fins i tot va fer una individual a les Galeries Laietanes el 1917, però tot i això mai quedà incorporat plenament al panorama artístic més característic de la seva ciutat adoptiva, on morí en plena guerra, el 1937.
El Pla Rubio de maduresa va ser un dels representants d’un cert sorollisme a Catalunya, però la presència més forta d’aquest corrent la va representar Josep Mongrell, professor de dibuix artístic a la Llotja des del 1913, que es va guanyar el respecte dels seus alumnes, fins i tot d’aquells que en endavant emprendrien el camí de l’Avantguarda, com Antoni Clavé, que sempre el recordà molt positivament. Mongrell, que pintaria el central dels grans murals espanyolistes del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat –encarregat el 1927-, també moriria aquí, el 1937.
Després apareixerien nous valencians en aquell claustre: Enrique Simonet professor fugaç d’estudi de les formes naturals (1907), Vicente Navarro de modelat (1918), Pascual Capuz de Dibuix artístic (1910), de València ciutat tots tres, o el castellonenc Francisco Pérez Dolz de Tècnica i Història de les Arts Decoratives (1926), però amb aquests darrers ja donaríem el salt a la postguerra, i no voldria allargar-me en el temps.
Foren molts, doncs el pintors valencians que passaren per la Catalunya del primer terç del segle XX, i a més la majoria hi tingueren càrrecs acadèmics. Alguns d’ells –Rodes, Climent, Calvo Verdonces, Borràs Abella, Vicente Navarro– fins i tot esdevingueren membres de número de l‘Acadèmia de Barcelona. El cert és, però, que majoritàriament foren impermeables als corrents artístics més vius dominants al país, com el Modernisme o el Noucentisme, i que es mantingueren en l’òrbita de l’art oficial espanyol, que coexistia amb aquells altres corrents sense agressivitat mútua però també sense afinitat de cap mena.
Uns quants dels esmentats professors de Llotja –Borràs Abella, Enrique Simonet, Pla Rubio, Mongrell i Navarro– foren membres de la Sociedad Artística y Literaria de Catalunya, l’associació que aglutinà durant una trentena llarga d’anys els artistes conservadors de Catalunya, a la que també s’afiliaren altres valencians, com Joaquim Sorolla, Mariano Benlliure, Manuel Benedito, Victor Moya, Josep Segrelles, Rigoberto Soler i Rafael Forns.
La vocació oficialista de la gran majoria d’artistes valencians actius a Catalunya fou quasi absoluta. A tot estirar només alguns –a part de Mongrell i Pla Rubio-, com Moya o l’alumne alcoià de Mongrell, Rigoberto Soler, que també s’instal·laren a Barcelona, es decantaren no pas sempre tampoc per un popularisme lluminós com el que posà de moda Sorolla, estil que si en temps modernistes havia estat saludat com a tal per la revista “Pèl & Ploma”, amb els anys havia esdevingut una mena de recurs convencional per a deixar enrere el vuitcentisme més encarcarat, mantenint un sentit tradicionalista. I aquest “sorollisme” tenia prou presència també a Catalunya com per a generar anticossos en noves escoles d’artistes joves dotats de certa rebel·lia com els Evolucionistes i similars, apareguts vora el 1917.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.