Amb aquest títol L’art de la llum, el fotògraf Eduard Olivella (Barcelona, 1948) exposava a la Rosenthal Library del Queens College de Nova York l’any 1990 de la mà de la Generalitat de Catalunya, quan aquesta institució es preocupava d’exportar els artistes, promoure’ls i, sobretot, impulsar la fotografia des d’un festival com la Primavera Fotogràfica que en cada edició era una lliçó d’història de la fotografia internacional d’avantguarda i, al mateix temps, la descoberta de nous valors.
Eduard Olivella. Fotografies, 1970-1985
Juan Naranjo Galería de Arte & Documentos
Casanova, 136-138, B-3. Barcelona
Fins al 13 de febrer, amb cita prèvia.
Tel: 93 452 8164, info@juannaranjo.eu
Olivella, a banda de ser un dels fundadors d’aquest esdeveniment malauradament desaparegut a Catalunya en nom de no sabem quina normalitat en el camp de la fotografia i ara copiat per Photo España a Madrid, ha estat també un dels grans promotors de l’ensenyament de la fotografia i de l’ús d’aquesta disciplina com a eina fonamental en l’àmbit de la memòria i els arxius. D’aquí que paral·lelament a l’exposició que ofereix la galeria Juan Naranjo, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenti l’exposició Eduard Olivella. Documentant cultura, una crònica fotogràfica que va fer de les inauguracions a galeries emblemàtiques com la Maeght, de festivals musicals de Barcelona i del rodatge de films rellevants dels anys 70 als 90.
Magnífica exposició la que ha seleccionat ara Juan Naranjo de l’obra de l’Eduard Olivella, un dels millors fotògrafs sorgits de la generació dels anys setanta per a aquesta exposició que podria portar el mateix títol que aquella que s’exhibí a Nova York, perquè l’Eduard és capaç de fer visible, mitjançant la llum espais de percepció que passen desapercebuts a la pintura, a l’escultura i a altres disciplines artístiques, però no a la fotografia, un món de llums i ombres, de fragments i retalls, d’atmosferes flotants, de matèries inerts que cobren vida amb la nostra mirada, que són en blanc i negre, però que imaginem en color. Són unes realitats que ens parlen poèticament de la natura i el paisatge, de les flors com a natura morta, o potser viva, de la memòria i del passat en les fotos dels interiors o en les barques embarrancades, sense oblidar l’autoretrat com a forma d’ inserir-se personalment dins aquest art de la llum. La major part de l’obra triada és històrica, de 1970 a 1985, anys fructífers i de recerca en què l’autor recupera el millor de les troballes de l’avantguarda, que fa seves, i els hi dóna un to subjectiu. Avui s’agraeix retrobar la densitat del revelat de la fotografia analògica i el caràcter orgànic i físic que conté, cosa molt difícil de trobar en la fotografia digital.
Però hi ha moltes maneres de fer-se un retrat i l’Eduard Olivella es un fotògraf que quan se’l fa es posa a peu dret i es tapa els ulls o bé, s’empetiteix i es fa una foto enmig d’un gran espai il·luminat que projecta també la seva ombra. Es un fotògraf particular perquè la formació en Història de l’Art li ha donat un background més enllà de l’ofici de fotògraf i un interès per la fotografia com a sistema de representació de la realitat que conflueix amb la pintura o amb la poesia, com va mostrar en sèries de finals dels vuitanta com en My son interpreting myself (1988-89), en que incorpora el gest gràfic i la paraula, tot usant negatiu polaroid i negatiu Lith sobre paper ortocromàtic, tintes i llapis.
Juan Naranjo ha triat algunes sèries singulars de l’Eduard Olivella. Destaca la dels lliris blancs, una sèrie de fotografies que treballà durant quatre anys (1980-84) i diríem que abans que Robert Mappelthorpe fes els seus Lilys de mitjan i final dels anys 80. El mateix fotògraf ens diu: “A la primavera el jardí del meu estudi m’oferia l’angoixosa atracció mig eròtica, mig mortal d’aquestes flors. Per primera vegada, les imatges em suggereixen relacions amb l’escriptura i així es formen els títols. La sèrie completa es compon de més de quaranta fotografies que dibuixen un lent caminar des del goig sensual fins a la mort.”
Altres fotografies ens parlen en clau de paisatge, que potser ens recorda l’influx de la fotografia americana en Olivella, Minor White, Ansel Adams, si bé els nostres paisatges no tenen mai la dimensió espacial del paisatge nordamericà. Aquí, Olivella mostra l’abandó de les platges, amb la sèrie Barques (1978-79), petites, embarrancades a la sorra, que esperen una altra oportunitat i que el retornen als records d’ infantesa. A voltes, també, posa l’accent en un objecte oblidat al terra, uns guants de goma, unes petjades a la sorra, imatges de taller, una cinta mètrica tal com ha caigut sobre una tela o un paper després de fer-la servir. No hi falta la sensibilitat pel nu femení, però l’Eduard Olivella troba l’erotisme en allò inquietant, meravellós, en l’ “inattendu” i, en aquest sentit, a vegades té una connexió poètica amb el surrealisme i, al mateix temps, amb la netedat del realisme fotogràfic nordamericà.
No hi falten alguns interiors de la sèrie “Alhambra de Granada” (1981-82), amb el lucernari de la Sala de les dues germanes o l’arcada de La Rauda, en què retrata la sobrietat d’una geometria arquitectònica i decorativa en blanc i negre que, precisament, ressalta els espais de llum, la negror de l’interior fosc i la riquesa del brodat geomètric del revestiment. Les fotografies d’Olivella no transmeten una realitat decorativa, sinó una visió estètica i científica de la geometria, d’una cultura que no ens pertany però que la tenim a la vora i que forma part d’una visió del món. Hi afegeix, segons diu ell mateix, un ingredient d’exotisme: “Aquí, la concepció del espais, la relació amb els usuaris i la motivació de les estructures i decoracions procedeix d’una altra arrel cultural, tant és així que allò expressat a les imatges, si bé visualment no ho sembla, difereix conceptualment del que ens és habitual.”
L’exposició és una oportunitat per gaudir de l’obra d’un fotògraf que ha treballat la llum i l’espai d’una forma profunda i sensual, al mateix temps que ha sabut veure en una realitat a vegades banal o imperceptible l’oportunitat d’una obra d’art.
