Hi ha en la disposició de la mostra en la Galeria Shiras de Toño Barreiro (Zamora, 1965), un artista amb obra repartida per rellevants col·leccions públiques i privades, una certa descomposició del relat, una història amb plecs i desdoblaments amb un cert paral·lelisme amb l’operatiu artístic de les obres de l’exposició, traduïble com «quadrat negre doblegat». Perquè l’evolució de l’artista també se’ns mostra, d’alguna manera, plegada, doblegada.
Toño Barreiro. Black Square Folded
Miguel Bañuls. La distància més curta
Galeria Shiras
Vilaragut, 3. València
Fins al 23 de març del 2019
El primer impacte visual es produeix amb la peça que va ser el germen de la sèrie «Flexia», una pintura tridimensional, fruit del concepte de desbordament de l’espai pictòric i del treball de plegat i modificació del quadrat primigeni. I que té com a inspiració la històrica obra de Kazimir Malèvitx Quadrat negre sobre fons blanc, del 1915 i la tornada al punt zero, a la reducció radical dels elements pictòrics de què parlava el Suprematisme.
Sara Joudi, directora artística de la galeria, explica que aquesta peça mare va ser repetida en diverses ocasions, expressió del «perfeccionisme extrem de l’artista». Una obra alhora adusta i magnètica, que fa interrogar-se sobre el minuciós procés d’elaboració, que parteix d’una maqueta de cartró per marcar els patrons de manipulació de l’alumini, el material de referència.
Sobre aquesta base de plegament, doblat i compressió del plànol, amb acabats que acosten les obres a l’escultura també des del punt de la percepció -l’observador mira darrere de les obres, per veure com estan penjades, com si volguera rodar-les-, Barreiro desplega el treball amb l’esmalt, emprant la tonalitat original del material com a franja de separació cromàtica. Així, les peces reprodueixen el concepte amb diferents opcions formals i, també, cromàtiques: d’un poderós color tella, entre el taronja i el roig, a un atractiu daurat, tonalitats potenciades pel maneig precís i harmoniós de l’esmalt.
Un desplegament geomètric d’una paradoxal calidesa i expressivitat, ric des del punt de vista estètic, amb un punt de sofisticació i singularitat difícils d’aconseguir. Una tasca suggestiva de «contracció i expansió de l’espai de la pintura», com explica en el catàleg el crític David Barro, qui llança també una curiosa analogia en considerar que l’actitud de Barreiro té un punt d’empatia amb «allò barroc», sobretot «si pensem en què, com va suggerir Deleuze, el Barroc no és un art de les estructures sinó de les textures, una proliferació de plecs, un món de captures més que de clausures».
La proposta de l’artista, en tot cas, és el fruit d’un procés evolutiu: quan parlàvem que el relat de l’exposició també se’ns presenta doblat (o desdoblat) és per la ubicació al final de la sala d’un grapat d’obres anteriors que ens acaben de contar una història. Com ara l’esplèndid Anèl·lid XI (2014), un acrílic sobre tela en el qual ja és visible el concepte dels plecs sols que treballats sobre dues dimensions, preservant encara una certa visió pictòrica. Tot i això, la sensació de profunditat de les obres d’aquest període i la presentació en silueta sobre petites plataformes, prefiguren aquell camí cap a la tercera dimensió.
Pel número d’obres presentades, l’altra mostra inaugural de l’any en Shiras es podria considerar com un complement, però encara que reduït, el mostrari de l’obra de Miguel Bañuls (Madrid, 1969) en la galeria valenciana, té entitat pròpia, justifica també la visita. «La distància més curta» està formada, d’una banda, per escultures de petit format, obres d’un atractiu fred i metàl·lic difícil de definir.
Composicions no tan cridaneres com les escultures suspeses en un punt d’intersecció entre el sostre i la paret. Obrs complexes, amb un punt també de sofisticació, concebudes a partir de colors, plànols retorçuts i elements sintètics que, gràcies a una il·luminació habilitada ad hoc, generen uns fascinants efectes de projecció sobre el blanc de la paret, a tall de nova dimensió, de pintura creada a través d’aquesta mena de micro-instal·lacions. Un joc d’ombres que resulta fan fascinant com la pròpia escultura.
Capítol a banda, amb tot, mereix l’obra Un vestit per a Leda, inspirat en la suggeridora història de la relació entre aquesta figura de la mitologia grega i el deu Zeus, que la va seduir adoptant la forma d’un cigne. Fruit d’aquest contacte i d’una relació en paral·lel amb el seu marit, Tíndar, Leda va donar a llum dos ous que contenien els fills immortals i mortals dels dos amants.
És la forma de l’ou, tot just, el que explica la singular arquitectura d’aquesta obra d’alumini, una peça que cal observar amb deteniment per apreciar el treball subtil i elegant amb el material, les revoltes i detalls de l’estructura. Una obra que s’exposa a Shiras suspesa en l’aire però que és capaç d’adaptar-se a les formes d’un maniquí. Amb personalitat pròpia al marge de la seua suggestiva gènesi mitològica.
