L’època de les avantguardes artístiques és un dels moments més fulgurants de la pintura catalana, un període on conflueixen talent, esforç, treball i les ganes de ser, de deixar petja, de reinventar l’art i de marcar el ritme al món, per molt que això pugui sonar massa ambiciós. Però els resultats i el ressò no deixen lloc a cap mena de dubte: Catalunya esdevé un epicentre potentíssim de l’art més agosarat i trencador del moment, el trampolí on sorgiran alguns dels autors més importants no només de la pintura del segle XX, sinó de tota la història de l’art, de Picasso a Dalí, passant per Miró, sense oblidar Togores, Torres-Garcia o Barradas.
Això és el que explica i detalla de manera esplèndida Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia, 2019), amb obres de principis del segle XX fins a l’any 1939. “A Catalunya es concentren diversos factors que fan que sigui un moment de l’art especialment brillant”, explica Joan Maria Minguet, director de l’edició. “D’una banda, la Primera Guerra Mundial significa un trencament brutal respecte a la vida històrica de la societat catalana. Si bé Espanya va ser neutral, la guerra va ser molt present”. Un fet que fa que la societat catalana passi a ser “moderna” després del 1918, ja que “ha rebut la influència dels qui fugien de la guerra”. Artistes, però també metges o tècnics industrials, en un esclat que propicia “l’auge del barri xino i la prostitució, però també la modernització de la ciutat i l’arribada d’obres de teatre trencadores”.
“Hi ha un salt monumental”, subratlla Minguet. Un transvasament d’idees, inquietuds i neguits que, provinents de l’Europa artísticament més capdavantera, porten tota una sèrie d’impulsos i moviments d’avantguarda que a Barcelona aniran quallant i desenvolupant-se gràcies al fet que la ciutat no va patir el conflicte. “En plena època del noucentisme, la burgesia defensa Sunyer, els paisatges mediterranis o Torres-Garcia. De cop, però, comencen a entrar maneres radicalment diferents de concebre l’art”.
Moviments artístics que discuteixen la possibilitat que l’art sigui exclusivament com s’havia desenvolupat des del Renaixement i que advoquen que l’art “sigui un reflex de la realitat”. En el camp de la pintura és on més es veu aquesta ruptura, un trencament que assenyala el creador com un canal d’infinites possibilitats. Ara, l’artista no només pot copiar la realitat, tal i com s’havia fet fins ara, sinó que pot interpretar-la, pensar-la, deformar-la o esbocinar-la. “L’artista no diu, sinó que és dit”, rebla Minguet.
Inclòs en la sèrie d’obres de gran format i indiscutible qualitat bibliogràfica que Enciclopèdia Catalana dedica als principals moviments de l’art pictòric català, aquest llibre s’atura en el moment que va de principis del segle XX fins a l’any 1939. El resultat és un llibre que continua l’aposta d’excel·lència de la col·lecció, amb un remarcable esforç pel que fa a la fidelitat dels colors i en la reproducció de cada obra. En total, 2.000 exemplars que tenen un preu de venda al públic de 595 €.
Dirigit per Joan Maria Minguet, professor d’història de l’art contemporani a la Universitat Autònoma de Barcelona, Pintura catalana. Les avantguardes compta amb un esplèndid estudi introductori signat pel propi Minguet –precís, rigorós, pedagògic i amè a parts iguals, cosa ben remarcable– i també amb els comentaris específics que mereixen cadascuna de les cent cinquanta obres més representatives del període, amb els seus artistes més universals al capdavant i ordenades cronològicament.
“És una tria d’obres ordenades amb l’objectiu d’aconseguir que la successió expliqui molt bé l’heterogeneïtat de l’avantguarda catalana, amb obres de gent que viu aquí i que d’una manera o una altra tenen influència en els cenacles culturals del moment”. Un ordre que, com bé explica el director de l’edició, no podia trair l’esperit de les avantguardes, que es caracteritzen per ser “antiespecialització”, fent del trencament de fronteres una de les característiques primordials.
En aquest sentit, l’experimentació no desencadena només en la pintura, sinó que aquesta recerca es desplega en molts camps. “No hi hem inclòs escultura, malgrat l’obra de Miró, ni tampoc hi posarem fotografia en sentit estricte. Però sí que farem hibridacions: cal·ligrames, fotomuntatges (collage, assemblatges), cartells, cobertes i tipografia”. I també s’hi ha incorporat el ‘Manifest groc’. “A banda de la seva bellesa com a document, explica amb precisió l’oposició que el moviment té respecte al noucentisme”.
Pel que fa a la cronologia, el llibre mostra uns inicis datats el 1906 a Gòsol, on Picasso fa unes obres que anuncien la construcció del cubisme, fins a arribar al 1939, data de la fi, amb un mostrari “fabulós”, malgrat que hi ha molta menys pintura. “En canvi, hi ha una gran quantitat d’obres visuals que es despleguen a través dels cartells, dels fotomuntatges i de tot aquest tipus de pintura on les formes avantguardistes acaben donant lloc a una figuració lluny de la tradició”.
“Podem dir que entre el 36 i el 39 les avantguardes es democratitzen. Hi ha un compromís directe per posar l’art al servei de la ciutadania“, amb un debat intens sobre si l’art ha de ser propagandístic o no. Una ebullició que marca el tarannà d’un país i que el vacuna contra l’horror i el silenci que tot just havien de venir.
Direcció: Joan Maria Minguet
Enciclopèdia Catalana
2.000 exemplars a la venda
PVP: 595 €
