Quan les dues bombes atòmiques Little Boy i Fat Man propiciaren la rendició del Japó i la fi de la II Guerra Mundial, començava al Japó un convuls període de colonització militar i cultural estatunidenca, que va suposar ràpids i extrems canvis en la societat i la cultura japonesa. Rere els més immediats i traumàtics anys de postguerra, l’economia i la societat japonesa es sotmeteren a un accelerat ritme de recuperació econòmica, que va suposar complexos canvis en l’estructura social d’un país tradicional i conservador. Uns canvis que provocaren contradiccions i ansietats entre uns ciutadans que passaren del deshonor i la humiliació de la derrota, a la confusió per la controvèrsia entre la mil·lenària tradició nipona i la suposada modernitat que venia de la mà de qui els sotmetien.
La mirada de les coses. Fotografia japonesa entorn de Provoke
Bombas Gens Centre d’Art
Av. de Burjassot, 54-56. València
Fins el 2 de febrer de 2020
Uns canvis en la societat, l’economia, la política i la cultura d’un país que promouran una renovació en la fotografia japonesa de postguerra i que es mostra ara a l’exposició La mirada de les coses. Fotografia japonesa entorn de Provoke, on 4 generacions de fotògrafs japonesos ens mostren l’evolució i les influències de les quals s’alimentaren aquests fotògrafs des de finals dels anys 50, fins a les primeries de la dècada dels 70.
Després de la guerra, Japó està immers en un autèntic caos social, la trobada entre les dues cultures porta diferències de classes, conflictes econòmics i socials que són recollits per una nova generació de fotògrafs, per als que el llenguatge de l’objectivitat i el fotoperiodisme en què treballaven els fotògrafs pre-guerra, no els serveix. Necessiten una nova estètica més acord amb un món en mutació i reaccionaran a una tradició basada en l’obediència, amb una fotografia que no pot ser entesa només com a document. Amb aquesta nova onada de fotògrafs, la fotografia deixa de ser una ‘finestra’ que ens monstre el que passa al nostre voltant, per a entendre’s com a experiència en si mateixa, una eina que mostrarà com un espill, la pròpia subjectivitat de l’artista.

Aquest canvi en la funció i l’estètica fotogràfica japonesa, s’accentuarà arran la fundació de l’agència VIVO (1959-1961), una cooperativa de fotògrafs inspirada en l’americana Magnum Photos , que es convertirà en una espècie de pont entre l’estil objectiu pre-guerra i les noves estètiques que sorgiran en la dècada dels 60. Amb l’agència VIVO sorgirà una nova fotografia crítica, en la que el real deixa de ser només el que ocorre en un lloc concret i en un moment específic, per a obrir definitivament la imatge a l’experimentació i la subjectivitat. Els seus integrants ens parlaran des de la seua pròpia subjectivitat d’un país que es debat entre l’estètica moderna i el tradicionalisme japonés en series com Calvari de roses (1961) d’Eikoh Hosoe, en la que col·laborava amb el controvertit escriptor Yukio Mishima, les fotografies de la sèrie ‘Ull Ciclopi’ d’Akira Sato o les runes físiques i psicològiques de la segona Guerra Mundial amb el projecte ‘El mapa’ de Kikuji Kawada.
La dècada dels 60 continuarà marcada pel malestar i la prolongada crisi identitària que desembocarà en continus conflictes, als que s’aproparan els fotògrafs d’aquesta nova generació, utilitzant el nou vocabulari estés per VIVO. L’accelerada modernitat del país, incrementada amb les Olimpíades (1964) o la renovació dels Tractats de Seguretat del Japó amb els EUA, seran algunes de les espurnes que provocaran les escenes que fotografien Hiroshi Hamaya, Takashi Hamaguchi o les fotografies de Nobuyoshi Araki, qui mostra ja certa ruptura amb l’estètica de VIVO a partir de l’experimentació en tècniques de revelatge i impressió, en sèries com ‘Teatre de l’amor’ (c. 1965).

Serà en aquest ambient de conflicte i malestar quan el crític Koji Taki i els fotògrafs Takuma Nakahira, Yutka Takanashi i Takahiko Okada, inspirats en l’experiència de VIVO funden la revista Provoke, una revista experimental que com indicava el seu subtítol pretenia aportar ‹material provocatiu per a pensar›. Una revista amb finalitats polítiques i estètiques que comptava amb Nakamira i Taki com a ideòlegs d’un discurs que tenia com a objectiu convertir la fotografia en un llenguatge alternatiu, crític i subjectiu, un llenguatge que sorgira de l’ús de noves perspectives i de les reflexions sobre la relació entre llenguatge i fotografia i el vincle entre art i resistència política.
Provoke parteix doncs, de la necessitat de trobar per a la fotografia un nou enfocament que li permetera reflectir la nova manera d’entendre el món, i malgrat que la revista només va arribar publicar 3 números (1969-1971), amb ells va consolidar una estètica pròpia i va propiciar el canvi definitiu en la fotografia japonesa, situant-la com un llenguatge alternatiu. Provoke es caracteritzarà per crear una estètica pròpia, en la que l’ús de pel·lícules molt contrastades i els tractaments aplicats en la cambra obscura, accentuaven les ombres alterant l’escena fotografiada. Originant així un estil que serà conegut com a Are, Dure, Boke (granulós, borrós, desenfocat) amb el que aproximen la fotografia al dibuix, a la il·lustració, allunyant-la cada vegada més de la mimesi i deixant el significat en un segon pla front l’aparença.
Els fotògrafs de Provoke i tots els que beuran de la seua estètica durant anys, entendran la fotografia com una expressió corporal, una acció del cos que relaciona la mirada i el pensament. Obres com Eros (1969) de Moriyama publicat en el segon número de la revista o més tardanes com Circulation: Date, Place Events (1971) de NaKahira, i artistes com Tamiko Mishimura, Ishiuchi Miyako o l’amateur Michio Harada que malgrat no participar en Provoke, compartiran la radicalitat de les seues propostes. La influència de Provoke i els fotògrafs d’aquesta nova onada va ser àmpliament explotada i serà també adoptada per la publicitat i el màrqueting.
