La fotògrafa Berenice Abbott va néixer l’any 1898 a Springfield, Ohio, una ciutat del Midwest nord-americà on aleshores gairebé (l’adverbi és purament preventiu) no passava res en termes artístics.
Berenice Abbott. Retrats de la modernitat
Berenice Abbott
Fundació Mapfre. Barcelona
Fins al 19 de maig del 2019
Després d’estudiar per poc temps a la Universitat estatal, va arribar a Nova York, on va estudiar pel seu compte escultura i dibuix durant quatre anys. Abbott formava part d’aquella nova fornada de dones joves i alliberades, inquietes i indomables d’una manera pionera, que, havent de fer-se un lloc en un món d’homes, a la fi aconseguirien deixar una profunda petjada en la cultura dels EUA i, per extensió, en la cultura occidental. Estic pensant en Djuna Barnes i Dorothy Parker en literatura, en Georgia O’Keefe i Lee Krasner en pintura, en Bette Davis i Katharine Hepburn en cinema i en tantes altres dones més que, a més d’esdevenir creadores de primera categoria, també es convertiren en icones socioculturals.
Decidida a fer-se un lloc en el món de les arts i la fotografia, Abbott va abandonar la creixent ciutat dels gratacels i se’n va anar allà on passaven les coses artísticament importants durant la segona dècada del segle XX: Europa. Concretament, se’n va anar primer a Berlin i, poc després, a París, on al principi va ser ajudant de Man Ray i on el 1925 va muntar el seu propi estudi fotogràfic. Alguns dels retrats d’artistes, escriptors i expatriats que va fer durant aquells anys es compten entre els plats forts de l’excel·lent exposició d’Abbott que la Fundació Mapfre de Barcelona acull fins al proper 19 de maig. El caràcter pioner d’Abbott es recalca des del mateix títol de la mostra: Berenice Abbott, retrats de la modernitat.
L’exposició comença amb la seva faceta com a retratista. És una secció que conté estampes memorables de personatges de vegades desconeguts i de vegades famosos. La constel·lació de retratats no podria ser més populosa i rutilant. Hi ha, entre altres, retrats dels escriptors Jules Romains, André Gide i James Joyce, de la multimilionària Peggy Guggenheim, de la pintora Marie Laurencin, de la llibretera i editora Sylvia Beach… Són retrats naturals, despullats d’efectismes i d’histrionisme, que capten bé tant l’aspecte físic dels models com la seva dimensió psicològica. N’hi ha de francament sensacionals. Per exemple, el d’un encara força jove James Joyce, amb un pegat a l’ull i posant com un dandy meditatiu. També un de Buddy Holly tocant la bateria i rient com un dimoni feliç. I encara un altre d’André Gide –de perfil, la cara pàl·lida, de faccions fines i ben tallades–, amb aires de patrici pervers.
Singularment formidables són el retrat del pintor Edward Hopper, fet el 1948, i els del fotògraf Eugène Atget. A Hopper, que es veu corpulent, seriós, una mica esbaldregat, amb una seguretat en ell mateix i en tot el que ha fet que és tranquil·la i està totalment exempta d’ostentació, Abbott el retrata just al costat d’una llar de foc davant de la qual hi ha una estufa de ferro. L’escenografia no és gratuïta ni tampoc casual. Abbottt està dient que aquest home ha pintat la modernitat amb eines clàssiques, que té un peu en el passat i l’altre en el present, que és un gegant més enllà de modes.
Els dos retrats –un de cara, l’altre de perfil– d’Atget, còrpora enorme, esquena corbada i rostre d’ancià ja una mica esvaït –moriria aquell mateix any, 1927–, fan pensar en les novel·lasses d’Honoré de Balzac i de Victor Hugo: solemnes, plenes de veritat humana i intensíssimes. Més enllà d’aquest doble retrat, la relació d’Abbott amb Atget va ser crucial perquè ella va adonar-se de l’extraordinària riquesa i qualitat de l’obra realitzada pel fotògraf durant dècades –una obra que captura el París antic de finals del segle XIX i la seva transició cap a la modernitat– i li va comprar l’arxiu personal, un arxiu que l’any 1968 va vendre al MoMA.
A la segona part de l’exposició, s’hi mostren una desena de fotos d’Atget, que barregen interès documental i bellesa poètica (“la realidad es mucho más real en blanco y negro”, deia Octavio Paz en un vers). Veure les fotos d’Atget en aquesta segona part, que està centrada en les fotos més conegudes d’Abbott, les de la sèrie Changing New York, que va fer quan es va reinstal·lar als EUA cap al 1929, posa en evidència fins a quin punt la fotògrafa nord-americana va descobrir, en la manera de fer del fotògraf francès, una inspiració i una brúixola per al que ella havia de fer.
Si els canvis soferts per París entre les acaballes del segle XIX i el començament del XX van ser dràstics i espectaculars, els que va viure Nova York durant els any 20 i 30 del segle passat encara van ser-ho més. Berenice Abbott va captar aquelles transformacions retratant tant el Nova York dels petits comerços i de la vida popular com el Nova York ultramodern dels gratacels fabulosament gegantins i dels ponts orgullosament sofisticats per on circulen cotxes nous de trinca i radiants.
Totes les fotos són en blanc i negre. De vegades estan fetes amb un contrapicat des de peu de carrer, cosa que realça el verticalisme imponent de la nova realitat urbana alhora que treu protagonisme al ciutadà individual i empetitit, i de vegades estan fetes des de les altures amb uns vertiginosos picats, la qual cosa converteix els individus (tant el que fa la foto com el que la contempla) en protagonistes poderosos i dominadors de la ciutat emergent. Fascinada per l’espectacular joc de formes de l’arquitectura, Abbott fa fotos que tenen una dimensió quasi abstracta, embriagadorament geomètrica, gairebé constructivista. La principal virtut d’Abbott, en tot cas, és que descobreix poesia en la monumentalitat, elegància en el gegantisme, ordre i sentit en el magma desbordant que sempre són totes les metròpolis.
També sobre Nova York, tot i que no formen part de la sèrie Changing New York, són les fotografies d’aparadors i d’interiors de botigues i de comerços. N’hi ha de tota mena: d’embotits, d’utensilis domèstics, de comestibles envasats, un quiosc, una fleca, una corderia, una ferreteria, un teatre, parades ambulants enmig del carrer, un autoservei de pastissets, una benzinera, una església, una autoescola… Són unes fotos que, en general, tenen un interès documental, sobretot. Formalment, són les més previsibles i repetitives de tota l’exposició. Tenen la qualitat que sempre llueixen les obres fetes per qui domina un ofici a la perfecció, sens dubte, i per als historiadors de Nova York deuen ser un tresor d’un valor incommensurable, però el sentit documental preval d’una manera quasi unànime per sobre de l’interès humà i de la robustesa i l’audàcia artístiques.
L’exposició es tanca amb una sèrie d’imatges de fenòmens físics –Un bosc petrificat natural, Pilota rebotant en arcs decreixents, Moviment de pèndol i Galileu, La llum travessa un prisma, Floridura (formatge), Bombolles de sabó…– que Abbott va dur a terme per encàrrec del Massachusetts Institute of Technology. Són unes fotos que, per la novetat que representaven, devien impressionar els espectadors de fa mig segle. Avui, aquesta novetat ja ha estat superada amb escreix i mirem aquestes fotos com relíquies relativament curioses i venerables.
Tenen la virtut, això sí, de confirmar, de nou, la versatilitat del talent incommensurable d’Abbot. Segons el periodista del New York Times Dwight Garner, quan Abbott era jove va dir un dia a un superior seu (un mascle) que volia anar a fer fotos a una zona pobra i deprimida del sud de Manhattan. El superior, paternalista i perdonavides, li va dir que “les noies maques no van a aquesta mena de llocs”. Abbott, que va morir el 1991, li va replicar: “Xaval, jo no soc una noia maca. Jo soc fotògrafa, i vaig pertot”.
