Durant uns mesos, el visitant habitual o efímer de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) es trobarà per tots els racons d’aquest contenidor cultural l’esquemàtica figura d’un personatge de còmic inacabat que treu el cap per les portes del museu, com si inspeccionara un territori ignot llegeix tranquil·lament a l’entrada de la llibreria, observa des del vestíbul el trànsit de persones o s’escola sigil·losament per una mena de finestra figurada.
És la manera de fer palesa la irrupció definitiva i de ple dret del còmic com un dels llenguatges artístics de l’IVAM, una de les propostes axials de l’etapa com a director de José Miguel G. Cortés. En aquest temps, el novè art ha anat introduint-se amb diverses exposicions —cas de “València, línia clara”— i fins i tot formant part de mostres genèriques, com un llenguatge artístic més. Per al trentè aniversari de la institució, tanmateix, s’ha volgut fer un pas més enllà plantejant una primera producció de còmic, no sobre còmic, amb obra nova i inèdita. Una exposició que desborda els marges de la disciplina i del mateix espai expositiu. Amb l’il·lustrador i dibuixant Paco Roca (València, 1969), un dels referents internacionals del còmic, com a reclam i motor creatiu.
El dibuixat
Paco Roca
Institut Valencià d’Art Modern
Fins el 30 de juny de 2019
La cada vegada més transcendent i reeixida trajectòria del valencià podria haver estat motiu d’una panoràmica més convencional. Ningú ho haguera trobat estrany o fora de lloc. Foguejat en els seus inicis, a la dècada dels 1990, en publicacions emblemàtiques com El Víbora, comença a reclamar atenció amb treballs com la sèrie GOC i amb àlbums com El juego lúgubre i Hijos de la Alhambra. El gran salt, tanmateix, el farà amb la novel·la gràfica Arrugues (2007), una reflexió commovedora sobre l’envelliment que li va valdre el Premi Nacional de Còmic i un reconeixement públic i crític sense molts precedents. Una creació que va acabar saltant al cinema —premi Goya el 2014 al millor guió adaptat— i que mostrava la maduració del seu llenguatge, ja molt reconeixedor narrativament i estèticament.

Los surcos del azar (2013), sobre el fascinant periple de l’Stanbrook i la divisió blindada de la França lliure formada per republicans espanyols, coneguda com La Nueve, així com les tires gràfiques de premsa recopilades en àlbums com Diario estival de un hombre en pijama, entre molts altres treballs, solidifiquen un edifici creatiu que ha abastat uns altres territoris, com per exemple la il·lustració o la publicitat.
Així les coses, una exposició monogràfica a l’IVAM per explicar la trajectòria de Roca hauria encaixat perfectament en les actuals premisses estètiques de la institució. I alguna cosa al voltant dels passos, les influències i l’evolució artística de Roca podem resseguir en “El dibuixat”, la mostra monogràfica inaugurada el 7 de març passat i comissariada per Álvaro Pons, un dels crítics i divulgadors del còmic més reconeguts del moment.
La idea, tanmateix, era una altra. Com explica Pons, la intenció de l’IVAM, alineada amb les activitats del trentè aniversari de la institució, era plantejar la intervenció en un espai concret d’un artista rellevant en el món del còmic. El nom de Paco Roca, per raons òbvies, sorgí ràpidament. La proposta: “Contar una història aprofitant l’estructura de la sala, no fer una exposició a l’ús de còmic, eixir de la zona de confort de la pàgina de paper”.
A la vista d’això, l’artista va plantejar una història sense paraules, de perfils narratius en principi nítids però que va adquirint un punt enigmàtic, gairebé místic, amarat de conceptes filosòfics nietzscheans i un rerefons religiós. Una història sobre la creació i el concepte de creador que arranca amb un personatge empresonat per les parets d’una vinyeta i que troba l’escapada. Personatge fruit de la imaginació d’un dibuixant que, paral·lelament, treballa en diferents quadres i mons per a la seua creació que van prenent vida pròpia i en els quals trobem inspiracions estètiques diverses, de les pintures rupestres a imatges que remeten vagament a l’univers Moebius.

Aquest relat, que no acabarem de desenvolupar per no malbaratar la lectura del visitant, té com a punt culminant l’eixida de la creació del personatge a mig acabar per explorar uns altres racons del museu, tornar al punt de partida i començar a produir les seues pròpies creacions.
Metallenguatge que aborda el procés creatiu des de diferents plànols i perspectives. Amb un missatge, resumit per Pons: “La religió és la creació de l’home però també la seua presó”. “Aquesta història no es pot contar en un còmic: ací tenim les línies paral·leles, que són molt llargues, un audiovisual… El que fem amb aquesta exposició és entrar dins del còmic. El personatge de la silueta el que fa és posar en un mateix plànol creador, personatge i lector. Una dinàmica que en el paper no es pot expressar”, remata el comissari.
Una obra inèdita i original, expressament concebuda per a la Galeria 6 del museu, que Roca empapera literalment amb els seus dibuixos. El material digital passarà a formar part del patrimoni de l’IVAM, però la història i els dibuixos en paper estan plantejats com una obra efímera. De fet, una de les decisions conscients és que no hi haja catàleg: per contemplar aquesta història s’ha de visitar l’exposició. “L’experiència de veure-la no es pot tenir en el paper. És un còmic expandit”, aclareix Pons.
L’altra secció de la mostra, més didàctica i convencional, pretén explicar el procés de la creació. En la segona planta de la galeria es poden veure els esbossos, les reflexions escrites i els esquemes que a Roca li van sorgint arran de l’encàrrec de l’IVAM, així com el treball, reflexionat en la sala, de muntatge dels dibuixos als quals acabarà de donar forma en l’ordinador. Cap d’aquests materials està emmarcat per ressaltar la idea que no som davant l’obra final. Que l’obra conclosa és la que hi ha escales avall.

Un audiovisual ajuda a entendre també tot el procés, amb una picada d’ull a la trajectòria de l’artista: apareix el dibuixant en pijama, les primeres creacions quan era un xiquet, basades en Star Wars, la influència de personatges com el Tintín d’Hergé i tot un seguit de referències que, ara sí, ajuden a entendre Paco Roca i el seu itinerari.
El Dibuixat també té un vessant didàctic, de mostrar l’evolució del còmic, des de les històries que l’ésser humà comença a escriure a les parets de les coves, passant per la columna de l’emperador Trajà, que és també una narració. Fins que aquestes històries passen al paper i adopten les vinyetes, la seqüencialitat i la resta de recursos propis del còmic. Alhora, també hi ha una reflexió sobre com el format condiciona la narració, un recorregut per les diverses maneres de portar aquest llenguatge a la pràctica, algunes de ben curioses, que serveixen de connector amb el desbordament plantejat per Roca: si una tira de premsa té codis diferents als d’una novel·la gràfica, per posar un exemple, l’obra concebuda per l’artista per omplir les parets de la galeria d’un museu, la seua distribució, també n’està condicionada.

Simbòlicament, la mostra es tanca amb un espai de lectura en el qual el visitant pot llegir totes les obres de Paco Roca, una manera de donar rellevància a l’acte de llegir. “Entenem que l’art del còmic està ací, als còmics. L’original només és una part del procés creatiu, l’art del dibuix”, conclou Pons. Una reflexió enigmàtica sols en aparença.