La mort prematura de Toni Socias, que va morir de manera sobtada –un ictus– el febrer de l’any passat a l’edat de cinquanta-nou anys, va provocar una commoció dins el món cultural mallorquí.
Sociable i d’una creativitat expansiva i sempre inquieta, Toni Socias va tenir una trajectòria variada, excitant, curiosa i naturalment tentacular. A més de ser membre de la banda de pop-rock Peor Impossible –l’aportació mallorquina més important al panorama musical de la Movida madrileña–, va ser un artista plàstic de creativitat irregular i desigual però personalíssima, va lluitar a favor dels drets del col·lectiu LGTBI, va ser un dels components del popular grup de cabaret-teatre Diabéticas aceleradas i va dissenyar durant moltes edicions la Cavalcada dels Reis per a l’Ajuntament de Palma.
Vida i color, Palma i els anys 80 des de la mirada de Toni Socias
Casal Solleric, Palma (Mallorca)
Fins l’1 de setembre del 2019
L’exposició Vida i color, Palma i els anys 80 des de la mirada de Toni Socias, que ha estat comissariada per Miguel Díaz –el seu vidu– i el col·lectiu Motus, és alhora una reivindicació del vistós llegat del personatge i un homenatge a la seva figura de creador imprevisible. Així i tot, no ha estat exempta de polèmica. Tal com va explicar la periodista Cristina Ros en un article publicat per l’ARA Balears, l’exposició ha estat una decisió política que s’ha imposat al director del Casal Solleric més enllà de motius tècnics. A més, el seu cost ha pujat fins als 80.000 euros, la meitat –segons diu Ros– del pressupost anual amb què compta la institució per muntar tota la programació d’un any.
Polèmiques a banda, i encara que l’exposició sovint sembli un poti-poti de tendències, esdeveniments, estètiques i personatges entre els quals s’han establert connexions més o menys forçades, obviant que des d’un punt de vista rigorosament històric tenen ben poc a veure, és una bona notícia que es recordi Toni Socias. Perquè el personatge era valuós i perquè la seva trajectòria biogràfica té alguna cosa de representatiu d’uns temps i d’un país que canviaren molt en molt poc temps.
Nascut al si d’una família tradicional mallorquina amb qui, a pesar de la seva opció vital nòmada, bohèmia i iconoclasta, sempre va estar afectuosament unit, Socias va néixer el 1958 en una Mallorca i una Espanya estàtiques, tancades a l’exterior, i on semblava que tothom naixia amb el futur programat, innegociable i inamovible. Per a Socias i per als seus coetanis, a la fi no va ser així, afortunadament. Entre el boom del turisme de masses dels 60, l’eclosió de la contracultura i dels moviments de contestació política dels 70, la caiguda del règim franquista i l’intent per part de l’estat espanyol de convertir-se en una democràcia moderna i homologable a les tradicionals democràcies occidentals (un intent que va ser reeixit en molts aspectes i un fracàs total en altres), Socias i molts dels seus companys de generació es trobaren que, en plena joventut, podien temptejar tota mena de terrenys fins aleshores vedats, ja fossin en el camp de la cultura, de les idees, dels costums, de la política, de la sexualitat, de l’estètica o de la moral. Socias va temptejar i experimentar fins a trobar-se. I més enllà.
L’exposició ens el mostra des de la seva infantesa al barri palmesà de La Soledat –on els seus pares regentaven un taller de tapisseria– fins a la seva mort sobtada, quan encara estava en plenitud i tenia multitud de projectes en marxa. Entremig, passem pels agitats anys universitaris –va fer la carrera de Biologia i es va dedicar plenament a l’activisme estudiantil–, els mesos horribles del servei militar a Segòvia, les primeres provatures experimentals (la revista amateur Ravanet verd) amb els seus amics del poble de Campanet –d’on procedia el seu pare i on la família feia estades freqüents–, l’aventura delirant de Peor Impossible –una banda musicalment molt limitada però icònica, que li va permetre viure el Madrid salvatge dels 80–, els espectacles de Diabéticas aceleradas –que van aparèixer a la pel·lícula Tacones lejanos, de Pedro Almodóvar– i, finalment, les seves continuades facetes com a pintor, dibuixant, dissenyador d’interiors i, com ja s’ha dit, responsable creatiu de la Cavalcada dels Reis de Palma.
L’exposició mescla obres de Toni Socias amb les d’altres creadors que, d’una manera més o menys directe o tangencial, hi van tenir a veure. Entre aquests últims, destaquen les fotografies del grup Peor Impossible fetes per Ouka Lele, un retrat potent del mateix Socias fet per Alberto García-Alix (molt del seu estil: en un blanc-i-negre elegantíssim que al mateix temps és d’un realisme brut quasi sòrdid), les il·lustracions de Jorge Isaurralde Tatúm, els dibuixos –delicats i interessantíssims– de Pedro Gonçalves… A tot això, s’hi han d’afegir les referències a expressions de la cultura més underground dels 80 (fanzines, curtmetratges…), que fan la funció de descriure el context. També en aquesta línia de descriure el context s’han d’entendre les referències al Taller Llunàtic, un col·lectiu format per artistes plàstics i poetes rupturistes que agitaren el panorama cultural illenc amb tota mena d’obres i d’accions, amb el qual Toni Socias, tanmateix, no va tenir-hi mai cap mena de relació directa. Cal afegir, a més, que el que es diu del Taller Llunàtic és força esquemàtic i simplista.
Els dibuixos i les pintures de Socias es caracteritzen per una correcció tècnica apresa de manera no acadèmica i per una naturalesa fantasiosa i exuberant, que sovint abraça el kitsch sense manies. Moltes d’aquestes pintures són d’un colorisme virolat, estrident i desvergonyit. Socias va dissenyar també decoracions d’interiors, objectes i atrezzos per a curtmetratges. Destaquen unes estranyes taules de parxís, d’inspiració meitat oriental i meitat lisèrgica, que conviden a jugar-hi bevent absenta, gairebé.
Tot i que a moments pot resultar confusionària per la manera indiscriminada com posa en relació fets i contextos que no tenen res a veure entre ells i que sovint tampoc tenen gaire relació amb Toni Socias, l’exposició funciona com la radiografia d’una època en accelerada transformació i com el retrat polièdric –i entretingut!– d’un home inquiet, creativament aventurer, estimat i respectat per aquells que el tractaren i hi col·laboraren.
