La Fundació Miró revisa en una exposició el paper fonamental de l’associació en la difusió de l’art modern a la Barcelona republicana.
La Fundació Miró revisa en una exposició el paper fonamental de l’associació en la difusió de l’art modern a la Barcelona republicana.
Miró-Adlan. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)
Comissaris: Muriel Gómez Pradas, Jordana Mendelsson i Joan M. Minguet
Fundació Miró de Barcelona (sala octogonal)
Fins al 4 de juliol del 2021
“Darrere del nom ADLAN, hi ha un grup de persones selectes que tenen el bon gust de no fer ostentació́ de la seva cultura i de les seves intel·lectuals aficions. Interessades d’una ma- nera apassionada per totes les manifestacions de l’art i la literatura novells, segueixen un programa ple d’audàcia però̀ al mateix temps d’una discreció́ elegant. […] Seguim, doncs, amb un interès creixent totes aquestes manifestacions d’ADLAN, que son una lliçó́ de coratjosa modernitat i al mateix temps de discreció́ senyorívola”. Així definia J.V. Foix a l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) en un article al diari La Publicitat el gener del 1933. Feia un parell de mesos que s’havia fundat a Barcelona aquesta associació, formada per un grup d’amics interessats en impulsar, difondre i gaudir de l’art modern. Curiosament només ha arribat fins a nosaltres una fotografia de només un de la cinquantena d’actes que va organitzar l’associació fins a l’inici de la Guerra Civil, quan aquest projecte es va veure truncat per sempre. En aquesta foto de Carlos Pérez de Rozas, que documenta una sessió de dansa al local del Lawn Tennis Club del Turó del carrer Ganduxer el març del 1933, es veu a Joan Miró, molt mudat, assegut a tercera fila.
I és que Miró va ser un dels principals promotors d’aquesta iniciativa, impulsada per membres de la petita burgesia catalana, que desmarcant-se dels pressupostos noucentistes, va obrir camins perquè entrés l’aire fresc de la modernitat cultural en la Barcelona republicana. ADLAN va ser un fenomen minoritari, un club d’uns pocs, és cert, però va deixar empremta i va fer que en poc temps exposessin a la ciutat figures com Alexander Calder, Man Ray, Hans Arp, Picasso, Remedios Varo o Dalí. L’associació, a més, concebia la cultura de manera global i per això van incloure en el seu programa disciplines com el circ, el cinema, la fotografia, la dansa, el jazz, les arts populars… Ara ens pot semblar ben normal però en els anys 30 el concepte del que era cultura era popularment molt reduït.
El paper d’ADLAN, doncs, és crucial per entendre l’evolució de les avantguardes al nostre país, cosa que es pot entendre perfectament en la petita exposició sobre ADLAN que es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins al 4 de juliol. Comissariada per Muriel Gómez Pradas, Jordana Mendelsson i Joan M. Minguet, la mostra s’ha configurat a partir dels arxius de la pròpia Fundació i el del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya. És en el fons del COAC on es guarda la documentació de la intensa activitat que va generar l’associació en poc més de tres anys.
Així, l’exposició inclou documentació, papers de tota mena, fotografies i algunes de les obres de Miró que van formar part de les quatre exposicions seves que es van organitzar per als socis d’ADLAN i que formen part de la col·lecció permanent de la Fundació com, per exemple, Flama en l’espai i dona nua (1932) o el dibuix collage en homenatge a Joan Prats, un altre dels membre destacats de l’associació, que el pintor va realitzar el 1934.
Miró va ser, segons Minguet, un “mediador” fonamental en aquesta voluntat de donar pas a la modernitat i deixar de banda el Noucentisme en el marc d’ADLAN. Ho fa a la manera de “laboratori experimental” amb quatre exposicions organitzades dins del programa més una prèvia que va tenir lloc el 1931 i la qual hi van assistir precisament els mateixos amics que després formarien part de l’associació. Era la primera vegada que Miró exposava a Barcelona després de la seva primera exposició individual a les galeries Dalmau el 1918. Les mostres d’ADLAN eren gairebé efímeres perquè duraven poques hores o dies, i van tenir lloc a espais com el mateix domicili de Miró al Passatge del Crèdit, un dels pisos de l’edifici de Josep-Lluís Sert del carrer Muntaner (on també vivia l’arquitecte), i les galeries Syra i Catalonia. Es constata la voluntat de Miró d’ensenyar als seus amics catalans les seves obres abans d’enviar-les als seus marxants francesos, cosa que no els feia molta gràcia segons constata una carta de Pierre Matisse a Pierre Loeb: “Entenc que volia mostrar el seu treball a alguns dels seus amics, però̀ alhora vostè̀ ja sabia que jo presentava una exposició́ a principis de gener, i crec que hauria preferit que tingues una mica de consideració́ pels meus plans”. Com constata Minguet, però, cap de les obres incloses en aquestes exposicions, es van vendre aquí, “la qual cosa evidencia la miopia del col·leccionisme català”.
A més a més, el pintor barceloní, gràcies als seus contactes internacionals, va facilitar que es poguessin veure obres de Man Ray, que es veiés el Circ en miniatura de Calder, que es projectés el film L’Âge d’Or de Dalí i Buñuel o que a principis del 1936 tingués lloc una exposició de Picasso a la sala Esteva, esdeveniment aquest que el Museu Picasso va explorar àmpliament en una exposició i una publicació fa nou anys. En certa manera, ADLAN va acabar sent el grup de contacte entre els artistes i crítics de l’avantguarda d’aquí -Ángel Ferrant, Robert Gerhard, Foix, Magí A. Cassanyes, Torres Clavé i els mateixos Miró i Sert, entre molts altres- i els de París.
L’exposició no oblida el paper fonamental de les publicacions en l’univers d’ADLAN. No hi falta el cèlebre número d’hivern del 1934 de la revista D’Ací D’Allà, dedicat a l’art d’avantguarda, en la qual Miró hi va participar a la portada i a l’interior i amb el pochoir Figures davant el mar. Més endavant es va projectar una revista que esdevingués l’òrgan oficial d’ADLAN, que s’havia de dir Síntesi. Miró va concebre per a ella el pochoir Dona i gos davant la lluna, però la publicació mai va arribar a sortir.
Ja que l’exposició és una mostra “de documentació” i no amb documentació, com la qualifica Muriel Gómez, el recorregut remarca el paper que va tenir a l’associació la secretària del grup, Adelita Lobo, que de manera exhaustiva anotava totes les activitats i va custodiar tota la documentació que es generava. A la mostra es pot veure l’àlbum Gran Basar, on Lobo recopilava molta informació, crucial per reconstruir la història.
És cert, com apunta Joan M. Minguet, que aquesta exposició no parteix de zero, ja que el paper d’ADLAN en el desenvolupament de l’avantguarda a Catalunya ha estat estudiat anteriorment, però una exposició com aquesta sí que ajuda a situar l’activitat d’aquesta associació, així com el paper de Miró com a impulsor cultural, en un moment que va ser trencat dramàticament per la Guerra Civil. De fet, el recorregut et deixa amb ganes de més i també posa de manifest la importància de la societat civil en l’evolució de la cultura catalana, que també seria crucial en la represa de la postguerra amb grups com Club 49.
