Agustí Puig ha exposat diverses vegades a la Fundació Vila Casas, ja que és un artista per qui el seu president sent una gran admiració, no en va té més de 200 peces seves. Ara al Castell de Vila-seca s’exhibeix un nombre important d’obres, entre pintures, gravats i escultures amb el títol “La poètica del gest”. Puig es mou dins del terreny expressionista d’arrels centreeuropees on les seves propostes es dirigeixen cap a un esquematisme on predomina la línia, o sigui, el dibuix que, juntament amb la matèria, formen el nucli principal del seu treball. La seva obra està plena de proposicions, insinuacions i records que inviten l’espectador a contemplar-la detingudament.
Agustí Puig. La poètica del gest
Comissària: Natàlia Chocarro
Castell de Vila-seca
Carrer del Castell, 38 Vila-seca (Tarragona)
Fins al 17 de setembre de 2023
El castell de Vila-seca i l’art contemporani
La poètica del gest de l’artista Agustí Puig (Sabadell, 1957) és la sisena exposició que se celebra al Castell de Vila-seca. Les anteriors van ser les d’Antoni Tàpies, Agustí Centelles, Josep Clarà, Mayte Vieta i Jordi Fornes. El conveni signat fa uns anys entre la Fundació Vila Casas i l’Ajuntament de Vila-Seca ha permès a la Fundació obrir un nou espai expositiu que s’uneix als existents a Barcelona —Museu Can Framis i Espais Volart—, Torroella de Montgrí —Museu Palau Solterra— i Palafrugell —Museu Can Mario. Per al municipi de Vila-Seca l’obertura del Castell serveix per revitalitzar i dinamitzar un espai al qual no es donava la importància que mereixia. De fet, la present exposició és la primera que es du a terme després de la signatura del nou conveni.
Precisament la regidora de Cultura Manuela Moya comentava el dia de la inauguració que fins a l’actualitat havien tingut 28.000 visites, de les quals el 37% era públic local, el 51% de la resta de Catalunya, el 8% de la resta d’Espanya i el 4% de l’estranger. Encara que a priori no sembli un nombre molt elevat, cal tenir en compte que estem parlant d’una població que té 22.000 habitants. Però el més important és que moltes de les visites corresponen a grups escolars i guiades, el que fa que la seva projecció sigui positiva.
Com es pot comprovar, les exposicions realitzades són ben variades, ja que tracten diferents estils, disciplines i tècniques, el què significa que hi ha un gran interès per mostrar el treball d’un grup heterogeni d’artistes dedicats a diferents camps creatius: pintura, escultura, dibuix, ceràmica, gravat, fotografia, instal·lació i videoart, demostrant que darrere hi ha la intenció de posar de manifest la realitat creativa de l’art català més internacional.
Agustí Puig. De l’art pop i l’art conceptual a l’expressionisme
La comissaria de l’exposició i assessora d’art de Presidència, Natàlia Chocarro, assenyala que Agustí Puig és un artista autodidacte, però jo no hi estic d’acord, ja que va freqüentar els tallers de diversos pintors i també va assistir a classes de pintura i dibuix a l’Escola Massana i el Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, la qual cosa indica que el fet de no haver passat per Belles Arts o Llotja no significa que no es tinguin els suficients coneixements per poder dedicar-se plenament a la pràctica artística.
La primera vegada que vaig conèixer el seu treball va ser amb motiu d’una exposició que va fer a la desapareguda galeria René Metras l’any 1991, on solia exposar cada dos anys. D’aquell moment recordo que ja s’interessava per un expressionisme proper al neofigurativisme alemany d’Anselm Kiefer, Markus Lüpertz i Georg Baselitz. La seva primera mostra individual va ser a la galeria D-Barcelona. També ha exposat en diverses ocasions a la galeria Trama de Barcelona, a més d’un gran nombre de sales d’art de ciutats espanyoles i estrangeres. Als Estats Units exposa de manera regular a la galeria Franklin Bowles de Nova York i San Francisco.
A més de la pintura i el gravat també es dedica al disseny gràfic i la il·lustració on ha obtingut un gran reconeixement, tal com es pot comprovar pels premis assolits: Premi Internacional Joan Miró, El Premi Laus de Cartellisme i el Premi de Pintura Muestra de Arte Joven del Ministerio de Cultura, entre altres. Ha creat cartells per a les festes de la Mercè de Barcelona, els Jocs Olímpics Barcelona 92, el de l’Econometric Society, etc.
Com hem comentat abans, Puig ha mostrat el seu treball en diferents ocasions a la Fundació Vila Casas. Les anteriors van ser El cos percebut, on el protagonista era el cos humà, tema habitual a la seva obra; a 100 gravats de Roma apareix un conjunt de signes i gestos en què Josep Casamartina veia un “procés d’introversió i síntesi”; a Dues de blanc i una de negre, Puig s’endinsava al món del color a través de tonalitats neutres, on també sorgien fragments de cossos immensos com si fossin absorbits per la seva mateixa peculiaritat, i l’última va ser l’any 2015 que portava com a títol Va voler ser boira i va ser vent, on recreava una mena de cambra funerària.
Hi ha una circumstància que ha ajudat a la internacionalització de la seva obra, com és que algunes de les seves pintures van aparèixer a la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, rodada en part a Barcelona i dirigida per Woody Allen. Va ser ell mateix qui va ensenyar a utilitzar els pinzells damunt una tela a alguns dels actors protagonistes (Javier Bardem i Penélope Cruz). Les escenes es van rodar a l’estudi de l’escultor Xavier Corberó. Per a Puig aquesta experiència va ser “un canvi a la meva carrera, no: un canvi mediàtic sí, ara aparec a la premsa molt més que abans”. Sigui com sigui, allò important és que li va donar una visibilitat que li ha servit per endinsar-se al difícil i complicat mercat nord-americà, on actualment és molt apreciada la seva obra.
La poètica del gest. Energia còsmica, força i vigor
Natàlia Chocarro defineix La poètica del gest en tres adjectius: energia còsmica, força i vigor. La qual cosa demostra que la seva obra va més enllà del que veiem a les seves pintures, gravats i escultures, ja que es tracta d’un treball molt elaborat i intel·lectualment complex. La força que es desprèn de cadascuna de les peces, algunes d’elles monumentals, indica l’esforç que ha de fer per enfrontar-s’hi. Com ho aconsegueix? Doncs, a partir d’un traç vigorós i un gest ràpid, per no deixar res a l’atzar. Potser hi ha un excés d’elements i personatges als murals que omplen algunes de les sales, ja que fan la sensació d’horror vacui, tal com ho feien els pintors barrocs.
L’exposició ha estat creada expressament per al castell de Vila-seca. Un espai no gens fàcil per exposar però a la vegada agraït, ja que l’artista té davant seu un repte a complir que li permet deixar anar la seva imaginació a l’hora de construir un decorat, una escenografia… on poder crear amb tota llibertat i “abocar les emocions a partir d’uns llenguatges ancestrals”, tal com la comissaria va comentar el dia de la inauguració.
Les obres corresponen al període 2008-2023. El recorregut de l’exposició comença amb les peces més actuals, que també són les més monumentals a causa de les seves dimensions (400 x 600 i 400 x 800 cm), on l’ús del collage és ben evident. Aquesta manera d’enfrontar-se a una obra d’aquesta magnitud em recorda els treballs de Kiefer a la Fundació Sorigué o al Museu Guggenheim de Bilbao. Hi apareixen personatges sense rostre només representats per les cames o bé amb el cos sencer, però com si fossin ombres. També hi ha escales, cercles, símbols geomètrics, sanefes, formes helicoidals, grafismes inclassificables… Tota una amalgama d’elements i situacions complexes que només l’autor sap el que signifiquen. Per a Natàlia Chocarro es tracta d’una obra desconstructiva, que no deixa de ser un “univers en moviment que desperta energia”. Ambdues obres són com decorats teatrals, només falten els actors que podríem ser perfectament els espectadors.
L’àmbit de la Suite Vila Casas (2020) consta de 12 papers realitzats amb tècnica mixta disposats en una sola paret, on sorgeix tot l’ideari de l’artista. La fusió del color —groc i vermell principalment— amb la forma “o no”, aconsegueix un efecte gairebé magnètic. Els personatges que hi figuren: rostres pròxims a l’ideal clàssic i grafismes que s’aproximen a un món que s’ha “d’interpretar com a paisatges de l’existència humana, territoris de confluència del coneixement…”.
La tècnica del gravat també hi és present a través d’un conjunt de xilografies de grans dimensions, on sobresurt un enteranyinat de línies sinuoses que cobreixen tota la superfície del paper. La majoria mostren la figura femenina encara que aparentment no ho sembli. La comissaria veu en aquests gravats un traç “que es torna concret i meticulós, una concisió que permet a l’artista enfrontar-s’hi des d’un altre posicionament”. Un posicionament on s’aprecia una manera de fer que indica l’existència d’un contrast cromàtic que serveix per ressaltar el concepte que té l’artista respecte l’ésser humà a través del cap i les cames.
Quant a les ceràmiques que s’exposen estan situades damunt d’una taula davant mateix dels murals. Totes elles demostren el seu coneixement d’aquesta disciplina tan complexa, tenint en compte la dificultat que existeix a l’hora de crear-les, sobretot pels efectes externs que poden condicionar el resultat final de l’obra. Són obres que fusionen el passat amb el present, utilitzant una tècnica molt singular com és l’engalba, que li permet usar argiles de colors diversos. A diferència de l’esmalt, l’engalba té una quantitat superior d’argila. La majoria de les peces són del 2010 i de grans dimensions, representen àmfores o atuells pròxims a les ceràmiques d’origen grec, romà o iber. Totes estan decorades en formes geomètriques o humanes.
Finalment, hi ha un nombre considerable d’escultures de bronze on la figura humana, tant masculina com femenina, és la protagonista. Les mostra caminant o en actitud expectant, movent-se entre la figuració i l’abstracció. Aquests personatges antropomòrfics representen “una dinàmica capaç d’esquinçar les coordenades del temps i l’espai (…) allò que sustenta i reafirma la vàlua del seu treball, és la consideració que fa de l’existència de l’ésser humà i el seu hàbitat”.
