Trossos de figures ambigües estan barrejades damunt d’unes estovalles que semblen elevar-se com una estora voladora, iniciant un ascens agitat, marcant una ombra profunda com un gran forat. L’estora voladora és el suport i el marc de l’agitació dels cossos com en una lluita no agressiva, més aviat en situació de joc en un dia de pícnic. Una massa escultòrica definida per un entorn buit. Moviment, acció, gestos, colors, vitalitat. I el teix? Arbre de creixement lent, pot viure 4000 anys i canviar de sexe segons l’estació. Els amerindis usaven la fusta per a fer arcs i rems per a les canoes. Conté taxina que s’empra en tractaments de quimioteràpia. En via d’extinció i protegit. Aixequem el teix…
L’exposició planteja vàries qüestions. El llenguatge renovat de la pintura. Noves maneres de tractar temes constants des de l’acritud del nostre temps. El procés de treball, que confronta els clàssics aspectes d’intuïció i impuls amb la racionalitat i un mètode. Contraposicions entre natura i artifici o entre analògic i digital. El tema del cos. I la presència invisible de tota una sèrie de pintores que han renovat la pintura des de la seva condició de dones.
La pintura com un llenguatge en permanent renovació, amb elements tradicionals que es demostren encara vàlids per a seguir dient-nos el mateix amb noves formes, o amb velles formes dir-nos coses noves, i l’ús de tecnologies que validen i possibiliten la coherència entre el concepte i la materialització.
La comissària Cecilia Alemani va centrar en tres àmbits temàtics la Biennal de Venècia 2022, en la que es va mostrar l’obra de Christina Quarles: la representació dels cossos i les seves metamorfosis; la relació entre individus i tecnologies; la connexió entre els cossos i la Terra.
La Història de l’Art ens ha transmès una visió del cos molt acotada en estereotips de gènere, sexe, races i classes socials establint unes jerarquies que està costant molt desmuntar. Àmbits socialment tan influents com la publicitat i els mitjans audiovisuals de masses persisteixen en estereotips corporals que han estat qüestionats per l’art, la literatura i el pensament. Les teories filosòfiques de Judith Butler, Donna Haraway i Rosi Braidotti opten per uns canvis de paradigmes en els que les relacions no només amplifiquen el concepte de cos sinó que van més enllà d’allò humà, i la vida a la terra s’entén com una relació simbiòtica entre tots els seus usufructuaris. Ser humà inclou també l’ésser biològic refet amb la tecnologia, el robot, el cyborg, no entès aquest com una ciència ficció sinó com la realitat que conforma els nostres cossos farcits de pròtesis dentals, auditives, òssies o oculars. Aquests conceptes conformen també l’obra de Christina Quarles, sobretot pel que fa a la concepció de l’individu.
Les artistes s’han plantejat les relacions del cos amb la construcció de la pròpia identitat i d’aquesta manera donar forma a emocions silenciades. Frida Kahlo, Louise Bourgeois, Nancy Spero, Maria Lassnig, Miriam Cahn, Marlene Dumas, Paula Rego, Carol Rama o Kiki Smith han recorregut al cos, al propi cos per a construir aquell lloc propi des d’on parlar: “el cos és el nostre denominador comú i la trobada dels nostres plaers i les nostres penes. Amb ell, vull expressar qui som, com vivim i com morim” ens diu Kiki Smith. I el cos no és un cos d’altri sinó el cos de l’artista i aquest és sempre imperfecte. Amputat i malalt en Kahlo; psicològicament adolorit, poruc i temorós en Bourgeois; reivindicatiu i victimitzat en Spero; objecte de crueltat i tabús en Paula Rego; biològic i llegendari en Kiki Smith; envellit i descarat en Lassnig; a flor de pell i envermellit en Dumas; boirós i imponent en Cahn, i en totes elles sempre radicalment individual i femení i, per això, radicalment nou. El cos ja no és tractat com a objecte de desig d’altres si no que és mostrat des del propi desig. Aixequem el teix.
En Christina Quarles la dislocació esdevé natural, assimilada, en un context domèstic i col·lectiu. Per a Quarles el cos es fragmentari i un conjunt de cossos, masses grupals, en les que sols no som res. Això si, segueixen sent cossos imperfectes i no hi ha lluïment, ni posats com en una selfie, tot és comú, combat, recolzament, joc àgil, contorsionisme, cossos desfent-se, carn estirant-se en un moviment persistent.
Així com Nancy Spero als anys 50 del segle XX havia de prescindir de la pintura per a poder-se crear un lloc propi com a artista, ara artistes com Christina Quarles fan servir la pintura sense complexos, de manera lliure, diversa, oberta, grandiloqüent.
Quarles qüestiona vells estereotips molt associats a la pintura de segle XX com la intuïció, l’impuls, el gest lliure, per a establir un control, una presa de decisions quasi metòdica i exercir un distanciament racional i processual que conjuga reflexió i tota una sèrie de contraposicions natura/artifici, manual/digital, humà/màquina. La pintora inicia els quadres amb una pinzellada feta amb un gest àgil sobre el llenç, marcant una insinuació de figura, i una volta deixat anar aquest impuls inicial no el continua, frena de cop, sense donar continuïtat a la dinàmica expressiva. Provoca una renúncia conscient i rellevant a partir de la qual ja res tornarà a ser igual. Pren distància, refreda el gest, el fotografia, l’escaneja i el treballa amb l’Adobe illustrator, introdueix, esborra, retalla, enganxa, fa, desfà i refà i combina la manipulació digital i les plantilles tallades amb làser que imprimeix i torna al llenç on enganxa, pinta amb colors discordants línies i taques amb els efectes del degoteig i les pinzellades improvisades, i construeix el relat visual que abans ha estat vital.
D’aquesta manera determinant la pintura de Quarles esdevé el seu lloc propi i únic. Imatges que es completen amb frases i títols sorgits de la més diversa i comuna cultura pop, com ara poemes o fragments de cançons. Composicions i estructures meditades que a vegades poden transmetre fredor i rigidesa, són contraposades amb la pintura fluida que es desplega en diversitat d’efectes i que esdevé controlada i segura per bastir un resultat guiat per un procés de treball curós sostingut per les relacions d’afectes que conformen la vida de l’artista.
produccions d'Art Contemporani, Facultat de Belles Arts UB. Participa en
varis projectes de recerca, es directora del Grup d'Innovació Docent
RELAT. Construcció del Relat en l'Art Contemporani.
Els seus interessos artístics i investigadors se centren en les
pràctiques artístiques feministes i en les relacions i dinàmiques
geopolítiques de la insularitat