Arts visuals / Exposicions

Això és el mètode Magritte

És possible que la popularitat de l’obra de René Magritte i la perdurabilitat de la seva personal iconografia hagi acabat perjudicant-la. Els cels blaus amb núvols, els homes vestits amb bombins, pomes, pipes, roques… utilitzats fins a l’avorriment en publicitat, per exemple, són motius tan icònics que fora del seu context han pogut perdre tota la seva essència i acabar sent simples motius estèticament agradables i enigmes gràfics sense cap altra connotació ni significat.

Per això qualsevol intent de retornar a Magritte tot el seu valor semàntic i d’exploració del llenguatge pictòric i explicar-ho al gran públic és benvingut, ja que sovint l’obra de l’artista belga queda com una simple juguesca visual. Això és el que es pretén amb l’exposició de Magritte que ara es presenta a CaixaForum Barcelona i que ja havia passat abans pel Museu Thyssen de Madrid. És una exposició comissariada pel mateix director artístic del museu madrileny, Guillermo Solana, que insisteix que la mostra pretén anar més enllà d’allò purament anecdòtic i mostrar el mètode de Magritte, descobrir-ne el procés.

Una gran roca sura a l’espai al quadre ‘El sentit de les realitats’ (1963) CORTESIA FUNDACIÓ “LA CAIXA”

De fet, la tesi de l’exposició parteix del fet que el 1950 l’artista va ser un dels signants d’un catàleg d’una suposada societat cooperativa, La Manufactura de Poesia, que anunciava artefactes amb funcions màgiques i surrealistes. Un d’ells era una màquina universal per fer quadres, que hauria permès fer “un nombre il·limitat de quadres pensants”. Segurament això del “nombre il·limitat” era una al·lusió irònica al fet que Magritte, únic pintor del grup que va elaborar el catàleg, era ja un artista famós per ser molt prolífic i elaborar nombroses rèpliques i versions de les seves obres, un altre fet que també pot haver contribuït a la banalització de la seva obra.

I és que el que l’exposició vol accentuar és la faceta més analítica de l’obra de Magritte i com en certa manera l’artista va anar construint un llenguatge específic, i quina és, en certa manera, la seva sintaxi, la seva semàntica i la seva semiòtica.  Els trucs magrittians i els seus jocs de percepció han estat àmpliament estudiats i en certa manera es basen en les figures retòriques del llenguatge: metàfores, el·lipsis, hipèrboles, paradoxes, personificacions… Magritte és, de fet, un pintor literari.

Un quadre-paraula: René Magritte, La taula, l’oceà i el fruit, 1927. © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022

L’exposició de Magritte a CaixaForum Barcelona arriba més de dues dècades després de l’àmplia mostra que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró, concretament el 1998, coincidint amb el centenari de l’artista. En el context de la hipotètica postpandèmia, especial valor té que l’actual exposició d’entre les 69 obres que la conformen inclogui algunes obres fonamentals de Magritte, encara que no siguin les més famoses, provinents de 55 museus i col·leccions importants d’arreu del món. Aquesta ja és raó suficient per justificar la visita a la mostra en aquests moments de mobilitat més reduïda.

Entre aquestes obres més excepcionals, per exemple, hi ha el magnífic retrat del col·leccionista britànic Edward James, titulat El principi del plaer (1937), en el qual Magritte, a partir d’una fotografia feta per Man Ray, substitueix el cap del retratat per una bola de llum. L’ocultació del rostre, simplement desaparegut o ocult, és una de les constants en l’obra de Magritte, com és en el surrealisme en general. En el cas de l’obsessió del pintor belga per a aquest tema s’atribueix al trauma que va patir pel suïcidi de la seva mare quan era adolescent, ja que el cos de la dona va aparèixer amb el cap  cobert per la camisa de dormir. També especialment icònica és una de les versions de la pintura La violació (1945), en aquest cas la procedent del Centre Pompidou, en la qual en el rostre d’una dona de cabellera rossa es projecta un cos femení. Aquesta impactant imatge de Magritte, en les seves primeres versions del 1934, es va utilitzar com a portada del llibre Què és el surrealisme?, d’André Breton.

El retrat d’Edward James per René Magritte: El principi del plaer, 1937 © René Magritte, VEGAP, Barcelona, 2022

És evident, doncs, que Magritte va ser un més dels surrealistes, però no sense deixar de ser força particular ni tenir friccions amb ells, sobretot amb Breton. Segons Guillermo Solana, Magritte s’inscriu més en el surrealisme de Brussel·les, compost bàsicament per escriptors i poetes, que no seguien els anatemes de Breton, dins del grup de París. Fins i tot, Magritte era vist pels surrealistes francesos com un conservador i un burgès, pel fet d’estar casat des de ben jove amb la seva promesa de tota la vida, Georgette, protagonista de moltes de les obres del pintor. Que un dia Breton veiés Georgette amb un penjoll amb una creu va suposar una expulsió del grup que va durar uns quants anys.

D’altra banda, com recorda Solana, Magritte va ser un gran amic tant de Joan Miró com de Dalí, a qui va visitar a Cadaqués, per exemple. La influència de Miró en Magritte és crucial, sobretot en les seves obres tableaux-mots (‘quadres-paraules’), en les quals amb una cal·ligrafia escolar de l’època escriu paraules que rarament coincideixen amb la figura pintada. I una altra clara connexió: el 1925, Miró escrivia en una tela blanca i sota una taca blava com el blau del cel: Ceci est le couleur de mes rêves (‘Aquest és el color dels meus somnis’). I quatre anys després Magritte, escrivia Ceci n’est pas une pipe (‘Això no és una pipa’) en la cèlebre pintura La traïció de les imatges.

Magritte, de fet, està traint les imatges de la realitat en tota la seva pintura, però ho fa sense perdre el respecte a la tradició pictòrica. Ja des del Renaixement, una pintura es veia com una finestra al món real o a l’imaginari. Per què aleshores no diluir els límits entre marc, finestra, paisatge o un cavallet de pintor? És el mecanisme del trompe-l’oeil però afegint-li situacions enigmàtiques i misterioses o fingint tècniques com la del collage. A partir d’aquí l’univers de Magritte es mou en un infinit joc de nines russes.

Vista de l’exposició de Magritte a CaixaForum Barcelona CORTESIA FUNDACIÓ “LA CAIXA”

Magritte és també un metapintor. La mecànica de la pintura l’aplica a subvertir-la i a mostrar-ne els paranys amb més paranys, afegint misteri, amb més o menys èxit i gràcia. Se’n riu d’aquesta habilitat a un autoretrat anomenat El mag (1951), en el qual es retrata menjant a quatre mans. És cert que en alguns moments de la seva obra tot sembla una gran broma, una sensació semblant al que succeeix quan visionem les pel·lícules i sèries de David Lynch, un cineasta que mostra sense complexos la influència de Magritte. Ell també té clar que darrere d’una cortina vermella, hi pot haver un cel blau o un paisatge imprevist. De sobte, el consol de la màgia en temps difícils, com deia el mateix Magritte: “Abans de la guerra, els meus quadres expressaven por, però l’experiència bèl·lica m’ha ensenyat que l’important en l’art és expressar continguts màgics. Visc en un món molt desagradable i el meu treball està pensat com a contraatac”.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close