La gràcia principal de l’exposició “Cambra de combustió“, i qui diu la gràcia principal diu la força expressiva primera, l’element més vistós, l’espurna conceptual i plàstica que encén els ulls i el cervell de l’espectador que la contempla, és el contrast. O potser seria millor dir que és la unió de dues propostes creatives, de dues mirades, de dues maneres de fer, fins i tot de dues herències o dues tradicions, que aparentment no tenen gaire en comú, però que, tanmateix, aquí han optat per ajuntar-se i per col·laborar, a veure què en sortia, a veure què passava.
Albert Pinya i Català Roig. Cambra de combustió
Es Baluard, Palma
Comissària: Mercedes Estarellas
Fins al 9 d’octubre del 2022
Els dos corresponsables del projecte Cambra de combustió, que es podrà veure a Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma fins al 9 d’octubre d’enguany, són el ceramista Joan Pere Català Roig (Palma, 1973) i el pintor Albert Pinya (Palma, 1985). En certa manera, formen una estranya parella igual que la que formarien, per posar dos exemples allunyats del món de l’art, un Roger Federer i un John McEnroe si jugassin al mateix equip en un campionat de dobles, o tan estranya com la que formarien un actor clàssic a l’estil Lawrence Olivier i un actor del mètode un punt assilvestrat estil Johnny Depp. Naturalment, no dic això en referència a les personalitats dels dos artistes –no els conec, no sé com són, no els he tractat mai– sinó al que intueixo de la seva feina i al que dedueixo de les seves respectives creativitats. Al principi parlava de contrast. Doncs bé: Català Roig és un ceramista de formació rigorosa i clàssica –cosa potser inevitable, si ets ceramista– i Albert Pinya és un pintor pop, histriònic, festiu, autoirònic i juganer. El que deia: contrast.
Ara no sé si estic generalitzant en excés, però la impressió és que les peces de ceràmica, excepte quan se les deforma o se les violenta intencionadament i expressivament –ja sigui amb cops, amb incisions fines, tallant-les brutalment o directament foradant-les–, sempre irradien una força clàssica, una serenor formal, una seriositat de segles, sempre són el resultat més o menys culminant d’una tècnica transmesa amb meticulositat i respecte a través de les generacions. I això és el que sent l’espectador quan contempla l’estesa de gerros i vasos de Joan Pere Català Roig, els quals desprenen aquesta serenor formal que deia i estan envoltats per aquesta aurèola de tradició assumida i treballada que deia, a pesar de les seves dimensions considerables i de les seves formes no del tot canòniques.

Passa que les decoracions, els dibuixos, que Albert Pinya ha fet sobre la superfície llisa i elegant d’aquests gerros i vasos són tot el contrari de la serenor formal, de la seriositat de segles, que ara atribuïa a la ceràmica, i el resultat d’un tal contrast –de nou, i no serà la darrera vegada, el contrast– és primer desconcertant, més endavant divertit i curiós i excitant, encara després un punt xocant d’una manera simpàtica, i a la fi és plàsticament potent i conceptualment estimulant.
Algunes de les peces, tan altes i estilitzades i totes plenes de dibuixos de carotes com de dibuixos animats, i de dibuixos de figures com de videojocs que fan pensar en animals semiantropoides, i d’arabescos i de geomatritzacions hipnòtiques, tenen una dimensió totèmica interessantíssima. Són com tòtems clàssics i alhora pop, entre l’ominositat i el joc frívol, entre el classicisme i la broma autoconscient. Ha estat intel·ligent, per part dels artistes, limitar al màxim l’expansió cromàtica de les obres: les peces són blanques i els dibuixos són blaus. L’única cosa banal, provinciana, és l’opció de Pinya d’escriure totes les frases amb què acompanya els seus dibuixos –algunes deliberadament clixés i ximpletes com “Love is everywhere” i altres més polítiques com “Stop transgènics”– en anglès o en castellà, dues llengües propagandístiques i imperials.


En aquest sentit, el text inicial de l’exposició gosa establir un paral·lelisme entre la feina –més ben dit, entre la col·laboració– de Català Roig i Pinya i la que dugueren a terme el ceramista Josep Llorens Artigas i el pintor Joan Miró. Algú ho trobarà d’una arrogància descomunal, d’una gosadia fora de lloc. Per mi no ho és gens, en absolut, més aviat tot el contrari. I no perquè la qualitat de la col·laboració d’uns sigui equiparable a la dels altres –ara, això, aquí, no procedeix– sinó perquè és un deure de qualsevol creador tenir en compte d’una manera desacomplexada els millors creadors que l’han precedit, en especial si un fa feina amb rigor, ambició, exigència, sentit de l’aventura i voluntat de fer obres d’envergadura. És el cas de Català Roig i de Pinya. L’únic que desentona, si de cas, en la comparació amb Artigas i Miró és que aquests sempre van tenir clar que la universalitat començava en l’assumpció de la identitat pròpia.