A través d’una trajectòria ascendent i imparable, Albert Pinya (Ciutat de Mallorca, 1985) s’ha convertit en un dels artistes més destacats del panorama actual. Exposicions i notícies recents confirmen la importància de la seva obra malgrat el context de pandèmia global i de crisi que se’n deriva.
Com ell mateix assegura: “Lamentablement, la meva generació està associada a un context de crisi, misèria i decadència…” És així i, malgrat tot, Albert Pinya no ha fet altra cosa que esforçar-se per superar aquest clima castrador. Per això les seves obres, marcades pel color i per imatges de gran impacte estètic, es poden entendre com finestres obertes a altres dimensions, espais de llibertat on no hi ha tanta destrucció ni tanta mort. Ara bé, seria un error assegurar que el seu és un art escapista, que s’evadeix dels problemes de la realitat, ja que pocs artistes hi ha més implicats amb el seu entorn com Albert Pinya. De fet, un dels seus darrers projectes, en col·laboració amb la Fundació Vicente Ferrer, va ser pintar un mural per al Center for Children with Cerebral Palsy a Bathalapalli, Anantapur, Índia. Aquest treball a l’altra punta del món ha portat l’artista a plantejar-se projectes més humans però també més conscients amb qüestions com la pobresa o el canvi climàtic.
La preocupació per la terra, per les bèsties tractades amb dignitat, pels aliments de qualitat i pel medi ambient ja són temes que el varen menar a col·laborar amb la xef Maria Solivellas, responsable de Ca Na Toneta a Caimari, un dels restaurants més respectats de Mallorca. El resultat d’aquella fusió de talents va ser un conjunt de treballs pictòrics dintre dels marcs arquitectònics de Ca Na Toneta, així com també el volum AGROPOWER, primer monogràfic del pintor, publicat per AdiA Edicions. Diverses exposicions en diferents racons del planeta varen mostrar aquests treballs en què arts visuals i arts gastronòmiques es conxorxaven en una sèrie d’actes performàtics que varen causar sensació, des de Madrid fins a Milà. I és que l’art de Pinya, volgudament fermat al món en què habita, és també un art de rebel·lia a través de la celebració, la passió i la feina constant: l’art convertit en la columna vertebral que orquestra una vida eufòrica.
Perquè eufòria, però també una ferma capacitat de treball, ha de tenir un artista que no ha parat en cap moment des que l’any 2007 va guanyar el Premi Art Jove i va ser seleccionat pel comissari italià Achille Bonito Oliva per formar part, al costat de noms fonamentals com Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Piero Manzoni o Name June Paik, de l’exposició No va más. The game’s on. Després arribarien altres reconeixements rellevants com el Premio AECA de la crítica a ARCOMadrid 2014 com a millor artista viu, o la Medalla de Honor Premio BMW de Pintura 2016. Un altre moment culminant per a Albert Pinya va ser la seva primera exposició individual al MAC, Museu d’Art Contemporani de Lissone, el 2017 sota el comissariat de Gianluca Ranzi, i el fet és important perquè l’únic artista espanyol que ho havia fet abans havia estat Antoni Tàpies el 2004.. Tanmateix, tots aquests honors més que merescuts no deixen de semblar poc per a un artista que ha sacsejat el panorama d’ara i li ha donat nova vida.
Però, de quina vida es tracta? Es tracta d’una vida que vessa plena de llum i d’exaltació, com passa en un dels darrers processos d’investigació d’Albert Pinya, Cap a un nou paradigma, en què els elements del quadre, de tanta força esclatant, acaben sortint i espargint-se més enllà de les parets que intenten contenir la peça. Blai Bonet va recuperar el lema de Goethe “Els colors són la passió de la llum”, lema que es podria aplicar perfectament al treball d’Albert Pinya, que sobretot ha fet teles, però també ha treballat en il·lustració, escultura, performance o productes audiovisuals de tota mena, i tot en muntatges expositius que semblen escenaris teatrals per a grans fandangos experiencials. La seva idea és propagar l’art a través de totes les possibilitats que ofereix. I no només això: també ha col·laborat amb altres artistes de totes les disciplines. Entén el treball artístic com una aventura multidisciplinar, polipersonal i, sobretot, generosa, ja que sense generositat no hi ha pacte entre l’obra i la gent que accedeix a l’obra. D’aquí també el caràcter juganer d’aquest Basquiat de Mallorca, perquè l’humor és molt seriós però alhora proper. De les seves composicions neixen criatures que són una conjunció del món tradicional mallorquí (pagesetes i truges) i dels universos estètics de la cultura de masses (des de Quentin Tarantino fins als herois Marvel o DC, passant per criatures prototípiques del món dels còmics i dels videojocs). I tot salpebrat amb frases que són sentències i que ell, Poeta-Pintor i Pintor-Poeta, absorbeix amb el pinzell com si fos un llibre de versos, per aquest motiu Albert Pinya ha vist que era important col·laborar amb poetes, i així ho ha fet treballant al costat d’autors com Emili Sánchez-Rubio, Jaume Munar, Àngel Terron, Pau Vadell o Laia Martinez i Lopez.
La galeria Art3035 Gallery d’Àmsterdam, que a partir d’ara comença a representar l’artista mallorquí als Països Baixos, i els museus MACE d’Eivissa i MAN de Galícia han exposat recentment obra seva i ja està preparant una exhibició a la galeria italiana Martina Corbetta, si les circumstàncies de la COVID-19 ho permet, és clar. Però de ben segur una de les notícies més importants de l’any, no només per a Albert Pinya sinó també per a la gent que valora el seu treball, és la compra que ha fet el Museu d’Art Contemporani de Palma Es Baluard d’una de les seves obres. Pinya està treballant, també, amb el Fornet de la Soca, el músic Joan Miquel Oliver, la fàbrica italiana de teixits Ratti i l’editorial AdiA Edicions per publicar la seva segona monografia, Muladar, que veurà la llum ben aviat. Fa l’efecte que no existeixen els límits per a un artista com Albert Pinya, que ha decidit conquerir la vida i l’art amb un somriure extraordinari i uns treballs d’alta volada que encenen polèmiques com les que caliuava Joan Miró, que va haver de fer-se vell per aprendre a dibuixar com un nen. El que és cert és que les constel·lacions de Miró i de Pinya, unides en una germanor que estima l’avantguarda, brillen de manera furibunda, i en el cas d’Albert Pinya aquest fulgor només ha acabat de començar.
