Curadora, editora, periodista i gestora cultural, Alessandra Burotto ha estat ssesora del Ministerio de las Culturas, las Artes y el Patrimonio i del Consejo Nacional de la Cultura y las Artes xilens. Des de 2010 dirigeix MediaMAC / Anella, una unitat del Museu d’Art Contemporani de la Universitat de Xile (MAC) , dedicada al foment, circulació i investigació curatorial en arts medials i l’encreuament entre art ciència, tecnologia, natura i societat, programa en què s’inscriuen residències col·laboratives, seminaris, workshops, grans exposicions i la conducció d’Alta Tensión, l’únic espai xilè dedicat a aquest camp.
Com a representant a Xile de la xarxa iberoamericana Anilla Cultural Latinomamérica-Europa, amb la col·laboració estreta d’investigadors i artistes nacionals i internacionals, ha desenvolupat un seguit d’iniciatives de co-creació en xarxa a fi d’explorar les potencialitats de la Internet avançada en la producció artística i l’intercanvi translocal. Entre les seves línies d’interès cal posar de relleu la seva intensa tasca de visibilització de dones artistes dels nous mitjans i la co-conducció del podcast Irrupciones al MAC, especialitzat en art, ciència i tecnologia.
Artífex del projecte internacional Terra Ignota, espai de reflexions multidisciplinars centrades a l’Antàrctica, Terra de Foc i Patagònia, creu que la dispersió productiva és un dels atributs més marcats de l’actual panorama de les relacions entre ciència art, tecnologia, natura i societat. Lluny de les preocupacions inicials, les seves manifestacions s’instal·len actualment en un estadi de desenvolupament on la necessitat de compartir preguntes n’és el tret principal. Segons aquesta pensadora de la cultura, l’estat actual de la qüestió prové d’una presa de consciència paradigmàtica : l’art és un camp de producció de coneixement i no tan sols un camp de producció estètica.
Deutora de les mirades occidentals, fa un segle que l’estètica llatinoamericana es pregunta sobre què li és propi. Alessandra Burotto, que es manifesta cómoda amb la dispersió fèrtil, tracta de fer-nos conscients de l’existència d’un procés de neo-colonització dels territoris i les cultures autòctones americanes des de l’art. És, segons ella, una situació que dóna lloc a relacions de tensió i conflicte, i que, però, considera essencials d’un canvi de paradigma on els coneixements no tan sols es validen sinó que s’obren a noves preguntes i noves pràctiques.
A la cruïlla art, ciència, tecnologia, natura i societat, les bretxes de gènere són tan agudes com en les altres àrees humanes. El que Burotto identifica com el punt de partida de la seva activitat, la reivindicació dels drets culturals i polítics, la representació política i els drets socials i culturals de tercera generació, són preocupacions molt actuals als països llatinoamericans. Creu que el tímid plantejament d’aquestes reivindicacions en les arts contemporànies es deu, tan sols, a la desorganització sistèmica del mitjà. Al MAC van analitzar la presència femenina en la convergència entre les arts i les ciències.
A la vista dels resultats, la seva primera preocupació va ser, amb l’objectiu d’enriquir debats, formes de fer i de pensar, posar en valor el treball de dones. Seria per a l’Alessandra Burotto un tercer nivell evolutiu encara no perfectament assolit en el domini de la creació artística d’interessos científics, socials i tecnològics. Gràcies a les grans energies dedicades a la minimització de les bretxes, les percepcions que s’hi generen són així més riques, més denses; han canviat el mapa, l’escena, les preguntes i, especialment, els modes de producció, el més interessant, per a ella. La mirada interdisciplinaria, ens recorda, suposa el reconeixement dels altres, però també, en un pla íntim, el reconeixement profond d’un estatus jeràrquic igualitari.
Burotto relaciona les nostres inquietuds sobre la vivència de la incertesa amb Alejandra Pérez, una artista xilena que treballa de manera minimalista entre l’art conceptual i el que caracteritza de parafernàlic. Quan, en un desig de completitud planetària i en íntim contacte amb la terra, jeu entre matolls als sots de la tundra magallànica, el cos de l’artista adopta les funcionalitats d’un dispositiu sensor. Identifica aquesta creadora una recerca de sentit de pertinença i d’interconnexió que, de forma natural, esdevé part d’una xarxa híbrida d’elements vius i inerts; sentiments, ens diu la nostra convidada, directament relacionats amb la revolta social de 2019, que va dur aquest país de morfología i condició cíclica determinants d’una existència sempre en perill, Xile, a un punt de transformació radical.
Durant la pandèmia, el país sencer, una societat multinacional i multiètnica, punt d’arribada de molts immigrants posteriorment regularitzats, va identificar la jerarquització del l’accés als drets com un dels més grans perills; i d’aquí sorgia la pregunta de com viure plegats quan la incertesa és condició generalitzada. Incertesa, però, no és antítesi de seguretat. Tan sols és antònim de certesa; i les certeses no poden tan sols brollar del sentit comú. Ja no es tracta de reivindicacions socials, sinó de transformacions que ens connecten amb una altra forma de veure el món que, més enllà de la vella idea d’estat del benestar, fa possible una nova concepció del viure bé. Això suposa l’acollida incondicional dels sabers dels altres, en especial, de les comunitats descendents dels pobles ancestrals autòctons, que per fi poden repensar-se des de la possibilitat de vida nova i no des del genocidi o l’extinció.
Entrades relacionades:
Felipe César Londoño: «Art i artistes són vectors de comunicació»
Hans Tutschku: «Les demostracions científiques tenen similituds amb el procés de realització de les idees artístiques»
Cloud Forest · Monteverde
Roger Malina · “On the possibility (and need) to unite eight billion people in one thought”
Es realitzadora de documentals antropològico-arqueològics, sovint seleccionats en nombrosos festivals a itàlia, Espanya, França, Croàcia, Moldàvia i Sèrbia.
A partir de l'exploració del món de les imatges i la reflexió sobre la seva significació, es va centrar en els aspectes paisagístics del so, en la memòria de les veus, l'oralitat i l'experimentació amb noves formes de contar històries. Des de 2007, la perquisició s'ha convertit en el camp de proves habitual des d'on elabora els resultats de les seves produccions.
D'ençà de la seva participació al Màster en Art Sonor, els seus interessos se centren en l'ecologia acústica i les instal·lacions sonores.