Dins de la sèrie de llibres de luxe d’Enciclopèdia Catalana dedicats als principals moviments de l’art pictòric català, acaba de publicar-se Pintura Catalana. Segones avantguardes, que cobreix el període que va des del 1940 fins el 1974, és a dir, la pintura que es va produir a Catalunya sota els difícils anys de la dictadura. Aquest gran volum l’ha coordinat l’historiador de l’art Àlex Mitrani (Barcelona, 1970), especialista en aquest període i actualment conservador d’art contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que també ha seleccionat les 150 obres de 83 artistes incloses en el llibre, n’ha escrit la introducció. En el llibre una trentena d’historiadors de l’art han analitzat una sèrie de pintures, que són la prova de la diversitat i complexitat d’aquest moment de l’art català, que durant molt de temps semblava dominat només per uns quants noms. Tota una reivindicació de noms que han quedat soterrats.

Només donant una ullada a aquest llibre, crida l’atenció com de diversa era la pintura catalana durant els anys posteriors a la Guerra Civil.
Sí, perquè hem intentat fer un relat linial però obert, de relacions creuades. La gran qualitat de les reproduccions del llibre ajuda a comprovar que el nivell dels artistes no tan coneguts s’aguanta molt bé al costat de les obres dels noms universals de l’art català del segle XX, Dalí, Miró i Tàpies. La novetat del llibre és que aquells artistes que havíem definit com de segona fila i fins i tot altres que havien quedat encara més enrere, molt oblidats, quan es veuen en aquesta tria, es redescobreixen.
El volum abraça el període que coincideix de ple amb la dictadura franquista, si fa no fa. És un art realitzat en condicions hostils.
Comencem i acabem amb dues obres simbòliques: El rostre de la guerra, de Salvador Dalí, del 1940, que està parlant dels horrors de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i acabem amb el tríptic de L’esperança del condemnat a mort, de Joan Miró, de 1974, que al·ludeix a l’execució de Salvador Puig Antich. Aquest és el mateix període que estic treballant en MNAC. És l’art que es fa sota el franquisme, però no és l’art del franquisme. També m’aturo el 1974, perquè és el moment del retorn a la pintura i de l’aparició de l’underground i la postmodernitat. El cert és que no m’agrada gaire el concepte d’art de postguerra, perquè en certa manera la guerra continua i es perllonga culturalment i políticament durant el franquisme.

En la seva trajectòria com a historiador de l’art, sempre ha reivindicat artistes de l’art català que tradicionalment no han format part del cànon d’aquest moment, com Joan Brotat, o etapes no tan difoses del més coneguts, com Rafòls Casamada o Guinovart. Com ha enfocat aquest tema en aquest llibre?
Hem recuperat artistes que han tingut molt poca difusió, que se n’ha parlat poc o en obres de caràcter molt general. Durant aquests anys la pintura és el llenguatge principal de l’experimentació i la innovació. Redescobrim tota una sèrie de capes i estrats i analitzem com convivien des de la divergència però compartint un esperit de modernitat i cosmopolitisme. Mantenint un cert ordre cronològic, en tot el llibre hi ha seqüències i contrastos com, per exemple, col·locar el Guinovart més realista i més popular, al costat d’una obra del Dalí atòmic, barroc i místic, i tot seguit un autor més menor com Francesc Garcia Vilella amb una obra com La vaga de tramvies. També hem buscat trobar les influències intergeneracionals: un Ponç al costat d’un Zush, per exemple. Conviuen i es relacionen entre ells amb la mateixa importància el surrealisme peculiar i fosc de Dau al Set amb el primitivisme dels figuratius com Joan Brotat i Garcia Llort; o l’avantguarda pop de Sílvia Gubern amb el formalisme de l’Hernández Pijuan. Aquests diàlegs permeten obrir noves vies de lectura. És un llibre que és un estat de la qüestió, per això és important la participació de tots aquests col·laboradors, autors dels textos, molt diferents entre ells. Aquesta és l’aportació que fa aquest llibre.

Conviuen en el llibre i convivien en el món real. Com s’articulava tot aquesta diversitat?
L’art català d’aquells anys té una doble qualitat, que és el que fa que sigui tan especial. D’una banda, hi ha una voluntat de modernitat que ve de l’herència de les primeres avantguardes, amb un esforç de cosmopolitisme i d’homologar-se a l’avantguarda i als seus grans relats de caràcter evolucionista, amb una seqüència de corrents: informalisme, pop-art, nova figuració… Però això conviu perfectament amb una sèrie de solucions que són bastant pròpies i que responen a les circumstàncies de la conjuntura històrica de la Catalunya d’aquell moment. És una societat traumatitzada i reprimida culturalment, recollida en ella mateixa, amb recursos de supervivència com la nostàlgia i la ironia. Només així es pot entendre el paper de Brotat o del mateix Dau al Set, que és un surrealisme que té un component molt específic. La seva ironia i el sarcasme una mica pervers només s’entén com una forma d’exorcisme, amb tots aquells dimonis, repressions i traumes interns.
Apart dels noms clau com Dalí i Miró, com es lliguen les primeres avantguardes amb les segones a Catalunya?
Això que anomenem art de postguerra, en realitat és el moment en què
construeix l’avantguarda, és en aquest moment i no abans, perquè de fet l’avantguarda no s’havia pogut realitzar del tot abans de la guerra o no va arribar del tot perquè va estar truncada A més, el pes de Noucentisme havia estat molt important. Parlem de segones avantguardes, però de fet, són la realització de les primeres. L’avantguarda catalana no s’acaba de consolidar fins a la postguerra.
La importància de la societat civil, dels salons, el paper de les galeries, encara que fossin poques, i fins i tot l’intent de construir un museu d’art contemporani, encara que sigui tot molt precari, també apareix en aquest llibre.
Tot això permet tot aquest esclat i tota aquesta diversitat. Es poden veure tota aquest conjunt de tendències: surrealismes inquietants, figuracions nostàlgiques, pop-art domèstic… Hi ha una manca d’unitat perquè hi ha moltes microrelacions personals, petits grups, moltes figures aïllades i això fa que l’art d’aquest moment sigui tan divers. En cap moment he volgut ocultar aquesta realitat tan complexa en el llibre. La realitat és que conviu l’ornamentalisme del Clavé amb l’informalisme, o el fet que l’abstracció lírica de Ràfols-Casamada o Jaume Muxart tingui també molta importància malgrat la potència de l’informalisme matèric i de la taca, la foscor i les explosions còsmiques d’Eduard Alcoy, Tàpies, Cuixart, Tharrats o el mateix Joan Vilacasas.
I per primer cop, es remarca el treball de les dones artistes, la majoria molts desconegudes, apart dels casos de Maria Girona o Amèlia Riera.
Us imagineu com era la vida d’una dona artista en aquella època, quan per qualsevol cosa es necessitava la signatura del pare o del marit? Portar una carrera artística amb continuïtat i reconeixement era molt més difícil per a les dones. Per això hem recollit un nombre petit de pintores en el llibre, però malgrat tot hem arribat a una dotzena i a una una quinzena d’obres. Els textos sobre aquestes obres els he encarregat a dones especialistes en aquesta perspectiva feminista, com l’Assumpta Bassas, la M. Lluïsa Faxedas, la Núria Poch o la Maria José González. Aquesta mirada de recuperació de l’art de les dones des de la historiografia feminista és molt enriquidora, no només perquè recuperem unes artistes que van tenir carreres una mica apagades, interrompudes o discontínues sinó perquè aquest és un model que es pot aplicar a d’altres artistes homes que per altres circumstàncies d’origen social, com el cas d’un Brotat, per exemple, no van poder desenvolupar la seva carrera amb un total reconeixement. També ens diu que no podem jutjar les trajectòries i els llenguatges estilístics només des de l’únic patró triomfant i competitiu d’una certa avantguarda. Per exemple, la Claude Collet utilitza un llenguatge d’herència picassiana en una obra com Dona amb colom groc, del 1969, però això no és un defecte de la pintura, sinó que té una explicació si entens la carrera de l’artista i expressivament és molt eficaç també i és una obra pionera en la representació de la dona. Doncs jo també vull reivindicar això, una historiografia menys linial, menys evolucionista. L’ordre del llibre permet entendre això. Tot l’art català situat en una certa marginalitat i en certa manera desconnectat dels centres de poder i dels llocs d’arribada d’informació, per força, té un ritme propi i això es pot aplicar a les dones, però també en general. Amb això no vull ni acreditar a uns ni desacreditar als altres.

Les tres pàtums del moment -Dalí, Miró i Tàpies- estan molt presents en el llibre, oferint contrastos i amb sorpreses com mostrant a un Tàpies pre-Dau al Set, que ja és molt Tàpies a l’obra Collage de les creus, del 1947.
És clar, perquè tots tenen diferents camins. Per exemple, en el cas de l’obra El balcó, de Ràfols-Casamada, també del 1947, és una obra postcubista i postnoucentista que ja prepara el lirisme del posterior Ràfols. És una obra que permet entendre les seves arrels, és a dir, que la seva abstracció no apareix per una mímesi de l’abstracció lírica parisenca, sinó que té un origen en aquesta tradició domèstica, en aquest cas claríssima perquè és una pintura feta des d’un balcó de casa seva. I després tens a Tàpies, que és un geni, eh?, que fa aquests experiments abans de Dau al Set, però al mateix temps que Joan Ponç fa l’Algol i el Jordi Mercadé i l’August Puig fan abstracció. I Miró va apareixent sempre com una referència.
Aquest conjunt d’obres vindria a ser com una prefiguració de la secció d’art contemporani del MNAC, que vostè dirigeix?
Podria ser una mena de prefiguració amb diferències. Però, sí, està directament relacionat amb la feina que estem fent al MNAC, és un estat de la qüestió col·lectiu que es connecta amb les nostres directrius al museu per als anys vinents. Ara la crisi del Covid ens porta a una reflexió sobre la necessitat de desenvolupar les qualitats i les forces que tenim en la comunitat més propera i com podem valorar i protegir el nostre patrimoni i la genealogia de la nostra avantguarda. Aquest llibre contribueix a això. En els propers anys el MNAC anirà per aquí, sobretot pel que fa a la secció que dirigeixo.
Queda molt recuperar d’aquesta època, d’una banda és difícil però de l’altra, pot ser més fàcil perquè molts d’aquests artistes no estan tan cotitzats.
Sí, però tenim molta feina de descobrir i de cuidar als artistes, a les famílies. Hem d’aprendre a treure profit del que tenim i aquest llibre ens ajuda. Hi ha hagut bons treballs darrerament d’aquests autors però feia anys que no hi havia una aportació col·lectiva d’aquestes dimensions i ambició sobre aquest moment de l’art català del segle XX. S’obren noves vies i múltiples ramificacions. Un llibre com aquest era molt necessari perquè sobre aquest període no n’hi ha. Durant anys serà útil per als investigadors i per reivindicar la qualitat de la pintura catalana d’aquest període.