El president de l’associació de galeries Art Barcelona, organitzadora del certamen Art Nou, reflexiona sobre el present i futur del sector de l’art.
La novena edició del certamen Art Nou, dedicat a l’art emergent -per a artistes menors de 35 anys- i organitzat per l’associació de galeries Art Barcelona- ja està en marxa fins al 10 de setembre. Degut a les circumstàncies de la Covid-19, Art Nou ha suposat un cert retrobament del sector galerístic de l’art contemporani de Barcelona i rodalies amb el seu públic, amb una vintena d’exposicions (podeu trobar la programació a www.artnou.net). Parlem amb Àlex Nogueras, president d’Art Barcelona i codirector de la galeria Nogueras Blanchard de l’Hospitalet, d’aquest esdeveniment i de la nova i difícil situació que afronten les galeries d’art d’ara en endavant.
Si no hagués succeït la pandèmia, com definiria aquesta nova edició de l’Art Nou?
Que és un esdeveniment cada vegada més consolidat en l’escena local i que va creixent el seu renom cap a d’altres àmbits. Ara quan parles a Madrid de l’Art Nou amb els artistes joves, per exemple, saben perfectament del que estem parlant i ho troben una iniciativa molt interessant que els hi agradaria que passés en el seu àmbit.
Imagino que vau pensar en algun moment que Art Nou no es podria celebrar enguany però finalment s’ha pogut portar a terme. Quins canvis us heu vist obligats a fer a causa de la pandèmia?
A les galeries la pandèmia ens ha afectat sobretot pel que fa a les exposicions que coincidien del tot amb el punt àlgid del confinament, que s’han posposat, cancel·lat o anul·lat. Però precisament com la celebració de l’Art Nou ha coincidit amb l’aixecament del confinament, pràcticament no ha afectat la programació, excepte pel que fa a les activitats més presencials, com una inauguració que havia d’anar a càrrec d’Alexandra Laudo, un projecte que s’ha concretat amb la publicació a internet d’una sèrie de textos que només es pengen els divendres i que desapareixen quan es pon el sol. En el cas de les exposicions, només ha afectat en alguna concreta que potser l’artista no ha arribat a temps perquè venia de fora, però la gran part de les exposicions s’han fet tal i com estava previst.

9 edicions d’Art Nou i s’ha demostrat que es tracta d’un bon aparador per als artistes menors de 35 anys, però quina valoració fa dels resultats del certamen pel que fa al mercat?
Art Nou ens permet obrir portes amb artistes amb els què normalment no treballem. Per exemple, en el nostre cas ens va passar amb l’Enric Farrés que vam proposar-li un Art Nou, i tot i que l’obra d’Art Nou no es va vendre, vam veure que hi havia un potencial i vam fer una exposició amb ell més tard i va funcionar molt bé. Per als artistes és una oportunitat però per a les galeries també perquè acaba sent com un test.
És una condició que Art Nou suposi la primera presa de contacte d’un artista amb una galeria?
No és una condició estricta però és veritat que sol ser la primera relació més o menys seriosa d’un artista emergent amb una galeria comercial. Alguns han exposat en espais d’art jove però en una galeria la pressió és diferent perquè no només has de fer una bona exposició sinó que es posa a prova la capacitat del teu art de ser comercial o no. Mirant l’historial del certamen, hem anat veient que moltes galeries acaben fitxant artistes que s’han vist Art Nou. Ho ha fet la Joan Prats, ADN, nosaltres mateixos… Art Nou és una bona plataforma.

Heu constatat si hi ha un públic específic d’Art Nou?
Sí, és molt curiós i ens fa il·lusió. Tota l’escena d’artistes joves es mouen per amistat i afinitats. A més, com es tracta d’un esdeveniment vinculat amb artistes locals o de fora que han estat a Hangar o han estudiat a l’Escola Massana, per exemple, arrossega encara més públic d’amics i familiars. A la inauguració del certamen, que enguany no hem pogut fer, habitualment no hi cabia ni una agulla, d’una manera que costa veure en altres esdeveniments que fem. I és que sempre que els artistes són d’aquí, les inauguracions són més multitudinàries.
Fins a quin punt ara, amb aquest moment tan especial, és un bon moment per comprar?
Tot el que sigui comprar és un ajut directe a tot el sector de l’art. Ajudes a les galeries i als artistes però a Art Nou les obres d’art són més assequibles, per tant, si connectes amb un artista, aquest és el moment perfecte per comprar. Per a molts col·leccionistes, a més, que no tenen altra manera de veure estudis de gent jove, és una bona manera de descobrir nous talents. En el nostre cas, també és molt important tenir informants.
Dins de l’edició heu inclòs el projecte P4stura, una plataforma digital que precisament vol repensar la manera com es difonen els continguts d’art i cultura per internet.
Sí, p4stura, (www.p4stura.net), a cura de Daniel i Miguel Moreno Roldán, és un projecte que en un món on tot allò virtual ha pres un protagonisme tan important, qüestiona moltes coses. Per exemple, muntar una exposició virtual no és ben bé fer una exposició, per mi és un eufemisme. En canvi, el projecte p4stura està molt pensat, té tota una reflexió al darrere, com la que fa l’Alexandra Laudo cada divendres, que va penjant textos que desapareixen en poques hores. Tot això genera context, reflexió i a la vegada és un experiment.
Art Nou es feia habitualment abans de la inauguració de la temporada, a principis de setembre. L’any passat ja va vau fer el canvi de dates, ha funcionat millor?
El problema és que fer Art Nou al setembre acabava sent estressant a causa de les dates massa pròximes al Barcelona Gallery Weekend, que també organitza Art Barcelona. L’any passat ja vam avançar l’Art Nou al juliol però no totes les galeries s’hi van poder sumar. L’Art Nou va néixer al setembre perquè les galeries inauguraven la temporada després de la Mercè. Ens quedava tota la primera part del mes de setembre buit i tenia lògica. Però avui en dia les galeries internacionals cada cop inauguren més aviat, o la primera setmana de setembre o a finals d’agost. Nosaltres ens resistim una mica però la tendència és aquesta. I finalment aquest any el Gallery Weekend l’hem avançat i serà del 17 al 20 de setembre.
Per què heu canviat de dates el Gallery Weekend?
Per diverses raons. Una és per la coincidència amb l’1 d’octubre, que fa que es desvïi el focus d’atenció. Ens va afectar aquell primer any, que va tocar de ple aquell diumenge, però després ens ha continuat afectant perquè aquell és un moment que ha quedat per a la història. D’altra banda, també hi havia coincidències amb fires com la FIAC de París, massa properes en el temps.
Les fires, per cert. La majoria cancel·lades, enguany.
Sí, per exemple. Basilea va canviar dates i finalment va cancel·lar. En el cas d’Art Nou, ens afecta directament perquè teníem un acord amb la fira Art-O-Rama de Marsella, a través del qual triaven una galeria de la programació per participar a la fira. I això era un premi per a la galeria i no per l’artista, molt interessant. Doncs això s’ha hagut de passar a l’any que ve.
Algunes galeries d’aquí vivien més de les fires internacionals que no del mercat local, que ja estava tocat abans de la pandèmia. Què passarà ara?
Hi ha gent que s’està reimaginant d’una forma sorprenent. I hi ha gent que no. El que crec és que les galeries que no s’estan repensant amb aquest sotrac que hem tingut són les que ho han passat pitjor durant el confinament i possiblement són les que els costarà més de recuperar-se. D’altra banda, hi ha galeries que li han donat la volta a la situació perquè han connectat molt bé amb els seus clients, d’una manera que no es connectava abans. En certa manera, tot ha depès de la capacitat de moure’s bé a través d’una pantalla d’ordinador. És interessant veure què passarà. Espero que no hi hagi moltes galeries que hagin de tancar, encara que encara no en tinc notícia de moment, però altres crec que fins i tot creixeran en aquestes noves circumstàncies. En alguns casos, la pandèmia ha estat una oportunitat per replantejar el negoci i veure que són capaços de tirar endavant sense la necessitat de les fires, que d’altra banda, era un model que estava més que en entredit. Per nosaltres, les fires és com alimentar el monstre que ens acabarà destruint.
Per què? Fa molt de temps que ja s’havia denunciat que potser hi havia massa fires.
Sí perquè les galeries petites i mitjanes som la baula feble de les fires. Nosaltres comencem a promocionar artistes, els introduïm al mercat i aleshores arriba una galeria gran i se l’emporta. Quan les galeries petites estem lluitant per entrar a les grans fires, hem de ser conscients que pot significar la nostra mort perquè els artistes poden ser fitxats per les galeries grans, perquè hem de pagar el mateix preu per metre quadrat que les grans galeries i les obres que nosaltres venem no tenen ni de lluny el mateix preu que les de galeries grans. Quan fas números, veus la diferència. Per nosaltres, les fires han estat una oportunitat de donar a conèixer els nostres artistes i per vendre a clients estrangers però d’altra banda, són una motxilla que ens costa molt de portar. Molts cops no surten els números. Guanya tothom, començant per l’organitzador de la fira, menys la galeria.
Per tant, anar a fires és una arma de doble tall per a vosaltres?
El nostre negoci és vendre a la galeria. Però anar a Hong-Kong, a Miami o a l’altra punta del món, amb unes despeses al·lucinants, no es pot recuperar de cap manera. És cert que a Catalunya durant uns anys hi hagut l’esforç de l’ICEC per donar suport a aquesta difusió internacional de les galeries i que de vegades passa que una fira no surt bé, però algú t’ha vist allà i acaba comprant a la galeria més endavant. Els que hem anat a moltes fires, ara podem tirar d’agenda i connectar amb aquests clients i potser ara no cal que ens veiem, podem prendre un copa via Zoom, cosa que hem fet bastant durant el confinament, tenir una conversa i que això acabi en venda. Aquesta és una manera agradable i menys estressant de treballar.
Creu que es pot fiançar un model de galeria, diguem-ne, amb un local molt petit i amb transaccions virtuals?
No ho crec. Segueixo defensant que l’art s’ha de gaudir de manera presencial, de fet si es pot treballar amb clients des de casa és perquè ells ja han vist d’una manera o altra aquella obra i coneixen aquell artista directament. Crear nous clients sense que puguin veure les exposicions és molt difícil.
Amb l’Art Nou heu notat si hi havia fam de veure exposicions i art en directe?
Sí. De fet, nosaltres després del confinament, quan era necessària la cita prèvia, amb l’exposició del Daniel Chust Peters mai havíem tingut tantes trucades per venir a veure l’exposició. Notem que hi ha ganes. Hi ha gent que li està costant sortir de casa però els que ja han sortit, estan visitant moltes exposicions.

Com valora els Plans de Rescat i els ajuts per part de les administracions per fer front a les conseqüències de la Covid al sector artístic?
Estan sent molt lents però hi són. Estan pendents de resolució. Nosaltres vam argumentar que el millor ajut era la compra perquè comprant vertebres tot el sector, des de la galeria fins al transportista, i evidentment l’artista. I a més a més no és un ajut a fons perdut, sinó es patrimonialitzen els diners. Nodreixes els museus i les col·leccions. És una carambola perfecte. Han anunciat que han incrementat l’aportació per a compres però pensàvem que seria un increment més generós. Estem també pendents que passarà amb l’1,5% per cent d’obra pública, que això depèn de Patrimoni, que està específicament redactat que ha d’anar per a artistes vius i art contemporani. Però com sempre aquí les arts visuals són la germaneta pobre de la cultura perquè els que sempre es porten la dotació més gran és el món editorial -pel tema de la llengua- i el cinema i les arts escèniques. L’art sempre queda més relegat.
A més, és un sector menys disposat a les protestes, menys reivindicatiu que, per exemple, és el de les arts escèniques, no creu?
Estic d’acord. Crec que és perquè sempre hi ha hagut en els artistes i les galeries, grans individualitats.
Com es troba la relació amb el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya?
Cada cop estem més units. Pensa que no fa gaires anys hi havia quatre associacions i ara només n’hi ha dues. Nosaltres, per part d’Art Barcelona tenim molt definida quin tipus d’activitat han de fer les galeries. Amb això som molt estrictes amb les galeries que volen formar part de l’associació. Això és perquè creiem que la feina que fem té un valor afegit. Les galeries d’Art Barcelona som, la majoria, de mercat primari, que treballem directament amb artistes i en moltes ocasions produïm les obres i això vol dir que treballem colze a colze amb la creació. La galeria és una plataforma perquè aquesta creació es presenti al públic, moltes vegades per primer cop. Encara que hi hagi a Art Barcelona galeries de mercat secundari, són galeries que treballen amb les famílies dels artistes que potser ja no hi són o bé organitzen exposicions molt ben comissariades. Un cas paradigmàtic és Mayoral, per exemple, que ha fet una feina espectacular i unes exposicions increïbles. Quan Mayoral va demanar l’accés, vam valorar aquesta creació de valor afegit. En aquest sentit, Art Barcelona ha obert el ventall i el que ens agradaria és fomentar aquest tipus de pràctiques. Crec que moltes galeries del Gremi estarien còmodes a Art Barcelona també. Nosaltres hem anat creixent a ritme de dues o tres galeries per any perquè moltes galeries joves s’han anat afegint.
Fa uns mesos, la nova presidenta del Gremi, Mònica Ramon, deia en aquestes mateixes planes que per què no s’unificaven els mapes de la galeries barcelonines en un de sol i no per associacions.
Bé, el tema del mapa troba algunes reticències entre els nostres associats, fins que trobem la manera de com fer-ho, de moment no es farà.
Finalment, i tal com va l’evolució de la pandèmia, el Gallery Weekend com es plantejarà?
Dubto que hi hagi inauguracions tal i com les coneixem ara. El que farem és ampliar horaris i que la gent vagi passant. Ni esdeveniments multitudinaris, ni festes, només petits grups. Les activitats s’estendran en el temps i en l’espai. Intentarem diversificar molt i si es fa una performance, fer-la diverses vegades. S’ha de dispersar i pautar molt el públic.