El cinema actua com a element integrador amb l’espectador, la qual cosa el condueix a sentir-se part implicada en l’obra. Això exactament és el que succeeix amb l’artista i cineasta basca Alex Reynolds a través dels seus treballs que ara es poden contemplar a CaixaForum de Barcelona, on una de les peces que s’exhibeixen va ser un dels projectes guanyadors de la convocatòria de Producció 2020 de la Fundació “la Caixa”. Es tracta del curtmetratge “Segunda persona, tercera persona” que fa referència a una investigació en curs relacionada amb la burocràcia institucional a França, concretament els problemes que comporta sol·licitar el dret d’asil que, com en altres peces de l’artista, l’espectador hi participa d’alguna manera, encara que li representi una situació incòmoda.
2a convocatòria de Producció de la Fundació “la Caixa”
El programa de Suport a la Creació Artística de la Fundació “la Caixa”, consisteix a donar suport econòmic i professional a artistes que vulguin produir un projecte inèdit que tingui continuïtat i que necessiti l’ajut d’un museu, galeria, fundació, centre cultural, etc. La convocatòria té caràcter biennal i comptarà amb l’assessorament i els recursos de la mateixa Fundació.
La primera exposició sorgida d’aquesta convocatòria va ser Visions de l’artista portuguès Pedro Neves , on presentava una sèrie d’obres sobre el canvi climàtic, la ciència-ficció, la tecnologia i la població indígena, en què el protagonista era un androide. Ara la mostra actual és Perquè tinc llàgrimes d’Alex Reynolds (Bilbao, 1978), comissariada per Sabel Gavaldon, responsable de programes públics del MACBA, que anteriorment havia estat curador i cap de programes de Gasworks, a Londres. El títol de l’exposició prové del guió d’un film on se li preguntava a un nen perquè estava plorant i aquest va respondre “perquè tinc llàgrimes”. Per això el seu treball “posa en suspens les convencions narratives del mitjà, començant per la seva lògica de causa i efecte, per tal d’aprofundir en el potencial alliberador del joc”.
Alex Reynolds. “Perquè tinc llàgrimes!”
Comissariat: Sabel Gavaldon
CaixaForum Barcelona
Av. De Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8
Fins al 20 d’agost de 2023
Alex Reynolds. Una llarga trajectòria artística
Feia cinc anys que Alex Reynolds no exposava a Barcelona, però el seu vincle amb la ciutat sempre ha estat important, ja que des de fer una residència a Hangar el 2008 a l’actualitat el seu treball s’ha pogut contemplar a l’Espai 13 de la Fundació Miró a través del curtmetratge Spinario on cercava el significat de representar l’ésser humà; La Capella i la galeria Estrany-de la Mota, entre altres espais.
L’artista es va formar a la Central Saint Martins College of Art and Design de Londres on es va llicenciar en Belles Arts. A banda de la residència a Hangar, ha estat becada per l’Akademie Schloss Solitude, la Fundación Botín i la Fundació “la Caixa”. Ha rebut diversos premis, entre ells el de Videocreació dels Centres Territorials d’Arts Visuals de Catalunya, Santa Mònica, LOOP Barcelona i del Departament de la Cultura de la Generalitat. Actualment resideix a Londres i Brussel·les. Compagina la seva activitat creadora amb la docència com a professora convidada a la KASK de Gant.
Perquè tinc llàgrimes! El llenguatge cinematogràfic en tota la seva màxima expressió
L’exposició consta de vuit obres entre pel·lícules, escultures, fotografies, dibuix i so, com és el cas d’un conjunt de diapasons que s’han modificat expressament que ressonen mentre l’espectador va caminant per la sala que serveixen per intensificar “les seves possibilitats de retrat per desbordar la primacia de la visualitat” segons el seu comissari.
L’artista ha creat un espai com a instal·lació, ja que ha intervingut en tota la sala, des de les parets on es poden apreciar els materials constructius i els plafons modulars del mateix edifici, passant per la presència dels diapasons, els dibuixos i les escultures que ocupen diversos espais, i finalment els vídeos que envaeixen la part central.
El film Segunda persona, tercera persona (2023) és el primer capítol del seu darrer projecte, que precisament va ser un dels projectes guanyadors de la convocatòria de Producció 2020 de la Fundació “la Caixa”. Té una durada de 16 minuts. Podríem assegurar que és el que causa més impacte de tots els que s’exhibeixen, però no per les seves escenes, sinó per les preguntes que fa un funcionari a la persona que demana l’asil, mentre la càmera va filmant els carrers de la ciutat de París. Es dona la circumstància que no apareixen els dos protagonistes sinó només les seves veus, creant una situació incòmoda a l’espectador, ja que no sap realment com són, però a la vegada permet que s’estigui atent a la conversa entre ells, pel fet que més que una conversa es tracta d’una sèrie de preguntes, algunes d’elles incòmodes, que el funcionari fa a l’exiliat. De fet, és la transcripció d’una entrevista feta a l’Oficina Francesa de Protecció dels Refugiats i Apàtrides (OFPRA). El recorregut de l’automòbil va des d’OFPRA fins al Tribunal Nacional del Dret d’Asil.
Les imatges van a un ritme trepidant que no permeten una observació calmada i serena per poder identificar els llocs per on circula l’automòbil, fent que a l’espectador li resulti certament incòmode. En realitat a Reynolds el que li interessa és el que s’està dient en el vídeo com és el de reflexionar “entorn de l’enorme poder que té la construcció d’un relat sobre les vides dels seus protagonistes”.
Un altre vídeo que reflecteix perfectament el seu tarannà cinematogràfic és La mano que canta (2021) de 22 minuts, realitzada amb la col·laboració de la coreògrafa sueca Alma Söderberg, que posa el seu cos i la seva veu al film. A diferència de l’anterior obra, aquesta tracta bàsicament de mostrar la qüestió ecològica des de diferents aspectes relacionats amb la natura. Hi ha una escena on es veu una destral que talla l’escorça d’una surera i una altra on el foc il·lumina la nit. També sorgeix la ciutat mitjançant el Palau de Justícia de Brussel·les, on es veu el moviment de les ales d’un ocell. Totes les imatges van acompanyades de sons, on es “superposen múltiples punts de vista i nivells sensorials, de manera que proposa una completa reorganització dels sentits”, ja que la càmera compleix la funció d’observar i alhora desenvolupar la funció de “caixa de ressonància, vas comunicant, antena i sismògraf”.
El tercer vídeo és molt curt, ja que té una durada d’un minut i mig. Es titula Peel, on es veuen dues mans de diferents persones que estan pelant una taronja. En un sol pla van apareixen lentament els dits de les mans i els grills de les taronges. Aquesta peça sembla ben bé una natura morta però en moviment.
Quant als dibuixos, tots estan fets amb llapis sobre paper i estan distribuïts per les parets de la sala. La sèrie Palais, del pie al ojo a la mano, 2020-2021 és una transcripció gràfica d’un dels curtmetratges més coneguts d’ella, com és Palais, 2020, on representa el recorregut que fa la mateixa artista per dins del Palau de Justícia de Brussel·les. És com una mena de cartografia d’un dels edificis més imponents de la capital belga.
Les escultures són d’argila i estan col·locades en taules grans. Representen diverses mans que fan referencia a Theo, un antic company de Reynolds. Es titulen One Left, Two Rights (2021) i Green, Red and Blue (2023). Aquestes últimes estan esmaltades. Totes elles han estat modelades a partir del tacte. De fet, “és una mà que retrata l’altra, prescindint del sentit de la vista”. Finalment la fotografia Claw, Hand, 2022, mostra una urpa amenaçadora, però el més curiós és que tracta d’una mà humana que “estreny suaument la grapa d’un gat”.
En conjunt l’exposició s’ha de contemplar detingudament, tenint en compte que requereix un temps determinat per observar-la, doncs hi ha molts detalls que ens passen desapercebuts però que són necessaris per entendre millor les seves propostes, on la mirada és un aspecte essencial per captar-les. Per això el comissari es pregunta “Per què és tan difícil concebre una mirada que s’oferís com un regal, un gest d’afecte, en comptes d’una imposició?”.
