Àlex Voltà (Barcelona, 1968) és un artista que sempre ha treballat des del silenci, sense estridències, amb una introspecció producte dels éssers que conreen l’ànima. Dedicat des de fa temps a una aventura pictòrica de tall expressionista i turmentada que expressa el dolor de la humanitat, recentment, però, ha endegat un camí de ressò abstracte minimalista que defuig les referències. Però sigui quin sigui el llenguatge emprat, la seva obra està executada amb un procés lent i meticulós resultat de la superposició de capes de pintura fins a aconseguir un cos compacte. Una producció calmada que demana també d’un aïllament que ha trobat a Oristà, a la comarca del Lluçanès, on l’entorn de tranquil·litat desitjat, li permet l’estadi de concentració idoni després de viure a un barri tan sorollós com és el Raval de Barcelona. Igualment, com a lector àvid que és té una dedicació vers la literatura a través de la qual ens ofereix la pròpia visió del món de l’art. Allunyat dels focus mediàtics, el seu compromís és senzillament la creació, sense una preocupació especial pel món de les exposicions ni de la visibilitat de la seva obra.
Com a autodidacta, heu forjat la vostra pròpia formació al marge d’estils i de modes amb una mena d’autoconfinament. Quin és el vostre objectiu com a artista? El públic és necessari en el vostre plantejament?
No em considero artista, encara que com a definició, encaixo. El meu objectiu com a tal és entendre, aprendre, conèixer i reconèixer la naturalesa i l’espiritualitat que m’envolta a través de la pintura i, en ocasions, l’escultura. L’escriptura és una petita anècdota en el temps, continuada i activa, però anècdota.
Tots depenem els uns dels altres per poder arribar a “un lloc”; el que desitgem. Som individus dins de múltiples sistemes caminant en una única direcció, sempre parlant a prop de la nostra escala. Per molt que puguem imaginar “aquest lloc”, em refereixo a la pròpia vivència, sempre tendeix el condicionant de la realitat i això és la riquesa de la humanitat. Einstein deia que el temps no era igual per a dos observadors perquè, entre altres coses, depèn del seu “pla”; per tant cada observador té el seu temps propi i per tant, la seva realitat.
Sembla que després de la tempesta ve la calma. Com valoreu aquest canvi de llenguatge de la crua figuració a l’abstracció constructivista? Potser és una necessitat de trobar una etapa d’assossegament després d’un estadi de forta càrrega existencialista?
Sí, després de la tempesta ve la calma però entre aquests espais, entre nom i nom, hi ha molts paisatges. Vull dir que jo, en aquell temps, vaig ser aquell que pintava quadres figuratius. Avui, després d’aquests anys, sóc un altre, per millor o pitjor, però tota la meva existència, parlant d’existencialisme, m’ha guiat fins aquí, a l’avui. Entre aquests dos moments; en què vaig començar a observar la realitat d’una altra manera i pintar-la, fins avui, també han hagut molts paratges plens d’alegries, dubtes, reflexions, frustracions i , fins i tot insults, que m’han portat aquí.
És una lògica possible entre d’altres.
Normalment treballeu per sèries. Una d’elles, Gènesi (2016-2017), la més recent, sembla que us ressitua en un manifest contra el soroll de la saturació d’imatges que vivim. Heu tingut la necessitat de partir de zero i investigar la pròpia essència de la pintura que no pas seguir indagant continguts històrics i bíblics com havíeu fet anteriorment?
En el Tanaj, en un dels cants de la Torà, Gènesi significa “Al principi”. Vaig partir d’aquest principi, de zero, del buit pictòric. En aquesta essència, vaig començar a imaginar-me les petites estructures que ens envolten i vaig fer un símil amb la pintura, amb el material, la seva forma i en el simbolisme de color. Són quadres discrets que van creixent en una seqüència de plànols, en ocasions tridimensionals, que pretenen explicar el fotó i els seus estats, que és i són, el principi dels principis que coneixem fins avui i que existeixen centenars d’anys llum de nosaltres. El Gènesi és això, el meu principi després de molts altres.
I què pot aportar aquesta transformació en el vostre llenguatge? Quina valoració en feu?
Plasmar una creativitat que es motiva per la pròpia naturalesa, tant la petita com la gran. Això és el que m’aporta: una gran llibertat en decidir com transformo el que sento tan intensament. Enrere queda un fals patiment egòlatra i impost que ens diu el que està bé o és correcte. El canvis, com la majoria, són per rebutjar una coses que consideres pertorbadores. Potser podria haver seguit pintant figuratiu fins a la sacietat; repetir la meva única visió de la realitat, fer cas omís del pas del temps i establir-me com un ocupa burgés és aquesta estatge que no em pertany. Però sortir d’un mateix implica passar fred que, a diferència del moviment radical, l’acció està amb un mateix i el seu silenci.
Com a la majoria dels artistes, el que més us agrada és l’últim que feu?
Unes pintures, últimes o primeres, no són res. Crec que el camí és allò important però a vegades un pot enyorar una certa innocència, parlant d’origen, en la manera d’afrontar una tela en blanc i, amb ella, la innocència, es poden descobrir moltes vivències pictòriques que pots recuperar.
Sabem del vostre procés de treball acurat i minuciós fet de teixit i d’entramat pictòric que es troba a les antípodes de la voràgine actual de la immediatesa. Com us aïlleu del món trepidant que us ha tocat viure? Quin és el procediment que feu servir?
Ja tenia la predisposició d’aïllar-me. De petit, quan em preguntaven el que desitjava aprendre o ser, contestava que ermità. Més tard les circumstàncies m’han anat endinsant en la seguretat d’un interior il·luminat amb la flama d’una petita espelma de te. Primer ensopegues però amb el temps les pupil·les poden percebre aquesta gran virtut que és la llum.
El món té infinitat de realitats i, per sort m’ha interessat més el petit esdevenir a prop d’aquesta petita flama, que l’excés luminescent. Encara que reconec que he estat temptat però finalment, o fins avui mateix, prefereixo continuar el rastre d’un petit vibrar, que és gairebé infinit i dura la seqüencia de un raig de llum travessant un instant de l´univers, a un gran toc de botzina; potent i esplèndid.
Com ha incidit el vostre canvi de residència de Barcelona a Oristà? Creieu que l’entorn ha estat decisiu en el procés de creació? Penseu que el contacte amb la natura està influint en el resultat?
El procés és el mateix a tot arreu; vull dir la intensitat amb què afrontes una obra i totes els seus recons. El que canvia és “aquest lloc” de què parlàvem abans. Aquest, Oristà, és una mica semblant al que consideraria un bon lloc per sentir un buit, en filosofia seria el res, i poder fer un bon equip amb la teva sinceritat. Aquí, en aquest territori tan interior i petit, has de ser per poder ser.
Sou un artista portat per l’intel·lecte o per les emocions? Partiu d’un concepte previ o aquest es va rebel·lant paral·lelament a la realització? Com juga la intuïció en la vostra obra?
Sóc un pintor que segueix la seva intuïció. Aquesta, de vegades, et pot arribar a mostrar conceptes, memòria, intel·lecte i emocions que les tenies amagades o, has percebut en una de les teves vivències. Després, les intuïcions les pots estudiar i desenvolupar: aprendre-les.
El concepte seria previ llavors.
De la mateixa manera que Picasso, considereu que no es busca sinó que es troba? O per al contrari obriu processos d’investigació ben premeditats?
És una recerca constant i no hi ha major inspiració que el treball. En aquest cas coincideixo amb Picasso i molts altres però també és veritat que hi ha un ritual al voltant de la creació. Unes vegades t’enriqueixes amb dades, altres amb emocions però l’important, crec, és no perdre mai el rumb del que desitges plasmar. Si el perds també poden succeir coses extraordinàries però en cap cas serà el que voldries. En la història de l’art, no només en l’art, una casualitat esdevé causalitat. Hi ha un refrany que diu: El ferro roent es doblega fàcilment. Així treballo jo.
Un altre element recurrent a la vostra obra són els llibres, el món de la lectura en general. Quin pes hi juga la literatura?
De tot pots enriquir-te i, de la literatura, també. La literatura ens acompanya de vegades de la mà i, d´altres, estirant-te els pèls. Va ser i és una font de conèixer i saber. Nombrosos quadres que he pintat són la meva interpretació del que vaig llegir o llegeixo. La diferència entre literatura i pintura que potser existeix, es què la pintura té un fre: la tècnica. De vegades no tens prou coneixements per a poder realitzar un pensament i has de recórrer a universitats científiques o enginyeries. La literatura pot amb tot i per que funcioni no necessites casi res.
Dirty Shoes. Anatomía del arte, és la novel.la que vàreu publica el 2016 en la que reflectiu les contradiccions del món de l’art. Penseu que l’artista està supeditat al mercat de l’art i n’acaba essent víctima?
Víctimes, a vegades milionàries, i venudes al millor postor; podria ser una altre definició d´artista. Sense cap dubte el mercat et pot condicionar. Molts artistes, sigui quina sigui la seva expressió, han repetit la mateixa obra, mil vegades. Això ha de ser molt avorrit o, simplement, estar venut. Vols agradar tant que t´oblides de la teva estructura essencial. Hi ha una pel·lícula de Bergman titulada “el Rostre” que reflecteix molt bé els artistes. Sense entrar en detalls, el seu argument té a veure amb una companyia de teatre ambulant que recorre els pobles amb carreta tirada per cavalls. Està ambientada al segle XIX. Un dels actors, borratxo, sofreix un accident etílic i la resta pensa que és mort. Quan obre els ulls i s’aixeca els companys creuen que és un fantasma i, llavors i sense voler-ho, interpreta el paper de la seva vida perquè, per fi, és creïble. Això és ser artista: morir cent vegades sense que ningú ho sàpiga i néixer altres cent. Moralina: si et vens sempre seràs el mateix fins a morir.
Sou un artista anticonvencional i us manteniu voluntàriament al marge del panorama artístic. Com ha estat la vostra experiència amb els galeristes? Trobeu que un artista pot mantenir-se al marge de la relació amb aquests professionals?
Ha estat una relació complicada, per a mi, és clar. Gairebé mai em van fer cas perquè, com bé dius, he pintat al marge de les tendències i això vol dir captivitat absoluta. Amb els anys t’acostumes a ser aquesta “anti partícula” que tots rebutgen. Realment no li desitjo a ningú el camí que vaig escollir, per tant, merescut està perquè és el propi. Ha estat difícil mantenir-me i he passat molt fred, inclús fam, però he tingut la gran sort que pel camí he trobat a grans persones que m’han ajudat a poder sobreviure i m’han emparat: una gran família catalana, un poeta amb la sensibilitat a la pell i que promou també l´art, un empresari del nord (A Coruña) que cavalca per tot el planeta i, una antiga relació (Красивый цветок), em va ajudar a conèixer el món, el de l’art també, procurava el meu benestar, i que els meus quadres sortissin a la llum. Els esmentaria però no tinc el seu permís per fer-ho. Gràcies a ells sóc qui sóc, mai els oblidaré i els agraeixo la seva generositat.
L’artista necessita els galeristes perquè la seva obra pugui ser exposada. No hi ha cap dubte d’això. Llàstima que el negoci i especulació manen en aquesta època que ens ha tocat viure. Però bé, amb paciència i, si estàs disposat a anteposar un pinzell a una sardina, sempre pots mantenir al marge per poder crear aquesta petita immensitat que tots portem en el nostre interior.
En quin moment es troba ara la vostra obra? Teniu la intenció de prescindir de les referències i d’indagar pels camins de l’abstracció?
La meva pintura està en un procés de consciència en relació a les petites estructures que ens envolten. Són la base que ens sustenta i desitjaria poder trobar un inquietant benestar en elles. Sempre tinc referents.
Quins són els vostres projectes més immediats? Quin és el vostre horitzó a mitjà i llarg termini?
Ara m’agradaria produir formats grans i lents d’executar; prou grans perquè no passin per la porta, de sortida és clar, i lents com una imatge macroscòpica, per així submergir-me una mica més en tot allò que crec i m’ha fet persona pintora. També hi ha dotze escultures complementàries del Gènesi que estan a punt de materialitzar-se. Somio amb cadascuna d’elles i sovint penso que aviat les podré tenir entre les mans.
El futur és incert i apassionant però té una direcció molt concreta. Allà anem tots.
