L’any 1910, el mateix any en què publicava Poema del bosc, considerat un dels llibres cabdals del prerafaelitisme literari, Alexandre de Riquer va publicar un estudi sobre l’artista Robert Anning Bell, un rellevant exponent del moviment anglès Arts and Crafts.
El públic català ja havia tingut l’oportunitat de veure una mostra de l’art de Robert A. Bell a l’Exposició Internacional de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona de 1907. Alexandre de Riquer en va ser comissari per la secció anglesa, i en el seu viatge a Londres l’any 1906 va conèixer Anning Bell, experiència que li devia ser molt grata, ja que feia molt de temps que admirava aquell artista amb aparença de gentleman si hem de fer cas dels retrats que es conserven de Bell.
Robert Anning Bell (Londres, 1863-1933), el «cèlebre mestre dibuixant», com el qualifica Raimon Casellas en un article publicat a La Veu de Catalunya el 21 de juliol de 1910 a propòsit de la seva monografia acabada de publicar, era un artista molt apreciat per Riquer: a la seva biblioteca tenia com un tresor les més importants publicacions de l’artista anglès. De The Tempest, de William Shakespeare, llibre publicat l’any 1901, i considerat una de les millors obres de Robert A. Bell com a il·lustrador, en tenia un exemplar dedicat, i, entre altres joies bibliogràfiques, tenia la no menys important edició il·lustrada per Bell d’A midsummer night’s dream, també de Shakespeare.
Alexandre de Riquer es va interessar per aquest artista avui una mica oblidat i «amb el qual va arribar a tenir amistat», escriu Eliseu Trenc a Escrits sobre art (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017), un recull de textos d’Alexandre de Riquer on l’autor es mostra polemista i un crític d’art força agut de percepció i amb un bon nivell d’erudició, faceta de Riquer encara no prou coneguda pel públic en general, i que la publicació recent dels Escrits sobre art posa de relleu.
Alexandre de Riquer va dedicar un sonet a Robert Anning Bell que va publicar al seu llibre Aplech de sonets (1906). Si bé Robert A. Bell va ser una figura menor del moviment prerafaelita, sí que va ser un excel·lent representant de la segona onada del prerafaelitisme: el moviment Arts and Crafts comandat per William Morris.
Al seu llibre, Riquer, artista generós com pocs en el seu gremi pel fet de no mirar-se el melic i observar amb atenció i admiració l’obra d’altri, no estalvia ponderar les virtuts de l’artista britànic que, com els artistes del Renaixement florentí, va excel·lir en la confecció de relleus en escaiola policromada, en el disseny de vidrieres, en simbòliques pintures decoratives i en unes il·lustracions, tant de llibres per a infants com de llibres per a adults, que des del primer moment van fascinar l’esguard d’Alexandre de Riquer, que també es va enamorar, i de quina manera, dels seus ex-libris d’estil personalíssim. Així, escriu Riquer en el text dedicat a la vida i obra de Robert A. Bell: «Cuando en los números primeros de The Studio, aparecieron las reproducciones de sus ex-libris, recordamos nuestra sorpresa y el delicado encanto que se desprendía de aquellas fuertes y a la vez delicadas obras; su atractiva sugestión; la sorpresa de ver realizado algo que soñábamos interiormente y que no habíamos acabado de definir; una gran corrección, que recuerda los maestros del Renacimiento italiano, puesta en evidencia por medio de una mancha japonizante muy nueva, tan severa que puede llamarse clásica. Parece desprenderse de cada una de estas pequeñas joyas un perfume seductor que engendra cariño, casi amor, hacia el maestro desconocido».
Vet aquí l’origen de l’estima d’Alexandre de Riquer per Robert Anning Bell, dos artistes d’ànima prerafaelita agermanats també pel mutu amor als llibres elaborats amb voluntat artística estimant i cultivant tant el fons com la forma.
En les paraules que clouen l’estudi que dona fe de la biografia personal i artística de Robert A. Bell, escriu Alexandre de Riquer: «Robert Anning Bell es indudablemente, de entre los actuales artistas ingleses, el que mejor ha penetrado el arte griego y el Renacimiento italiano. Su visión no ha sido la visión exterior de los grandes maestros, sino la profunda, la erudita visión de un artista admirablemente dotado, de un poeta que transcribe sus poesías valiéndose del lápiz, del color o del gesso, siempre franco y atildado, riguroso con su producción, con la cual de encariña, disfrutando, al producir, el noble goce del artista verdadero».
Tal com conta Raimon Casellas en l’esmentat article publicat a La Veu de Catalunya, la publicació de l’estudi de Riquer dedicat a l’artista britànic va coincidir, no sabem si programada o a l’atzar, amb una estada de Robert Anning Bell a Mallorca.
«Com que, en aquella època, la via normal per anar a Mallorca era prendre el vapor a Barcelona, Bell, que anava acompanyat de la seva dona, va haver de passar per Barcelona i va visitar Riquer», reporta Eliseu Trenc al respecte d’aquesta estada del mestre Bell a la ciutat comtal. I afegeix més dades d’aquesta visita, ja que en les seves investigacions, Trenc va trobar un apunt escrit en francès referit a aquest encontre i sospita que possiblement sigui obra de l’escriptora bearnesa Marguerite Laborde, de nom de ploma Andrée Béarn, que per aquesta època sovintejava la casa-taller d’Alexandre de Riquer. Cal recordar que Laborde i Riquer es van casar un any després, l’any 1911.
En aquella trobada sens dubte cordial, afectuosa i admirativa, el més italià dels artistes anglesos, Robert Anning Bell, va confraternitzar amb el més britànic dels artistes modernistes catalans, Alexandre de Riquer. L’admiració de l’artista català per l’art de l’artista anglès l’havia dut a escriure una monografia de vint-i-vuit pàgines i impresa per un dels impressors catalans més rellevants del moment: Oliva, de Vilanova i la Geltrú. El llibre, que goso apuntar que Riquer devia pagar de la seva butxaca, s’acompanya de trenta-dues il·lustracions. El professor Trenc creu que aquestes imatges li devien arribar via Charles Holmes, el propietari de la famosa revista anglesa The Studio. Robert A. Bell va col·laborar-hi des del seu inici, i no oblidem que Alexandre de Riquer estava subscrit a The Studio des del primer número. Va ser per mitjà de la revista The Studio que Riquer va descobrir els ex-libris de Robert Anning Bell que el van captivar de tal manera que no seria gens estrany pensar que fos a través d’aquest enamorament de les petites obres de Bell que Riquer iniciés la prodigiosa producció d’ex-libris artístics que el farien famós, també internacionalment, tant en l’àmbit del petit gravat com de les arts gràfiques.
En aquesta monografia dedicada a Robert Anning Bell, Alexandre de Riquer analitza de forma minuciosa, detallada i argumentada, l’activitat polifacètica de Bell en «totes les modalitats de les arts aplicades, de les arts del llibre i, així, en dona una síntesi bastant clara de l’obra i la vida de l’artista britànic, gràcies en part a l’ajuda de Miss Hamel Lister, que havia estat deixebla del mestre a l’Escola d’Art de la Universitat de Liverpool», escriu Eliseu Trenc. En efecte, al començament del seu estudi, Alexandre de Riquer reprodueix, traduïda, una llarga carta de Miss Hamel Lister amb saboroses dades biogràfiques del mestre Bell. Riquer s’havia pres la molèstia d’escriure a la seva deixebla per tal de poder documentar la monografia de Bell amb dades personals, sempre tan significatives en tota trajectòria artística.
L’estudi de Robert Anning Bell escrit per Alexandre de Riquer és, ara com ara, l’única monografia dedicada a Bell. Pocs estudiosos anglesos de l’Arts and Crafts Movement la coneixen, i, com diu Eliseu Trenc, també «ben pocs catalans i espanyols han llegit». Podem corregir aquesta falta llegint ara aquesta monografia publicada a Escrits sobre art, d’Alexandre de Riquer. Aleshores comprendrem el sentit històric i cultural d’aquestes paraules escrites per R. Rucabado a l’article «Robert A. Bell. Un libro de Alejandro de Riquer», publicat a La Cataluña el 29 d’octubre de 1910: «En resumen: Riquer ha prestado un servicio, no solamente al ilustre artista objeto del libro y el arte británico en general, sino también al arte nacional, propagando el amor a una bien característica tendencia espiritualizadora del arte. Y además ha patentizado ante el extranjero la receptividad del alma catalana, abierta a todo lo bello y grande, despierta y atenta a las más modernas manifestaciones del arte universal».
Retinguem algunes expressions de l’article de Rucabado perquè van al moll de l’os de l’aspiració del moviment modernista que també a Catalunya pretenia regenerar aigües estancades, tan artístiques com morals: «tendència espiritualitzadora de l’art», i «receptivitat de l’ànima catalana oberta a tot el bell i gran, i atenta a les més modernes manifestacions de l’art universal».
Aquesta tendència a espiritualitzar la matèria i la receptivitat de l’ànima catalana oberta a la bellesa i a l’exploració del nou, és el que caracteritza, també, tot l’art d’Alexandre de Riquer, ja sigui que es manifesti en una forma pura (dibuix, pintura o poesia), ja sigui que es dissemini en el vast camp de les arts aplicades que va cultivar amb gust i mestria.
Per naturalesa, «els artistes es dediquen a buscar l’inconegut, la idea, la forma i la narració que encara no ha arribat», els artistes «s’endinsen en aquest mar fosc», diu l’assagista Rebecca Solnit. I és així com obren les portes al misteri de l’art i deixen passar les profecies i les grans intuïcions que sovint il·luminen les parets fosques del món com ara mateix, que sembla que tot s’hagi d’enfonsar, que s’hagi d’estavellar a terra per la força de la caiguda. L’art sempre és com un sí, una resposta afirmativa a la vida que alena també en les cendres.
En el seu temps, i, com sempre anticipant-se sense perdre fil amb l’imaginari personal i col·lectiu que ens fa ser qui som, Alexandre de Riquer va participar amb l’entusiasme que li era característic de la cosmovisió estèticaespiritual que viu cada minut com si fos el primer del món, amb meravella. I entenguem aquí la sensació de meravella que provoca la descoberta del desconegut que, com per art de màgia, s’encarna en una obra per més que alguna vegada faci patir elaborar-la. Recordem la impressió anímica de Riquer en descobrir els ex-libris del qui seria l’amic Bell: «la sorpresa de veure realitzat allò que havíem somiat interiorment i que no havíem acabat de definir…». No es pot descriure millor la vivència del misteri de la creació artística.
Pel que sabem, Robert Anning Bell i Alexandre de Riquer s’hi encantaven, en descobrir aquestes imatges, i les estimaven quan les produïen, quan les obraven «segons el noble gaudi de l’artista», tal com escriu Riquer en la monografia dedicada al seu amic. D’aquest noble gaudi també en podríem dir experimentar una beatitud íntima, o tocar el cel amb les mans en la navegació per les regions del misteri, pels mars del que encara no sabem fins que apareix en un primer esbós, en un traç afortunat. L’obra d’art, doncs, com una epifania.
