Arts visuals

Alfons Flores. Artista? Escenògraf? L’escenari prodigiós de Tecla Sala

Art? Escenografia? On es la línia que les separa? Qui decideix què és una cosa o l’altra? Parlem només d’una tècnica o d’una obra que va més enllà i és més que  una part d’una producció? L’exposició que la Tecla Sala dedica a Alfons Flores ens impacta visualment per la força de les obres presentades, però fa un pas més enllà i ens obre una sèrie de qüestions sobre com assumim certes categoritzacions.

Passejar pel mig de les instal·lacions, formar part d’elles, pot ser que et faci sentir com un cantant d’òpera al mig de la representació teatral, o també potser t’experimentes a tu mateix com a part d’una obra artística que estableix un diàleg amb el teatre. Sigui quina sigui l’experiència ens parla de la fragilitat de certes categories que ens venen imposades i que acceptem amb massa facilitat.

Tres grans instal·lacions destaquen en el conjunt de les obres exposades i ens demostren la importància de la transformació portada a terme per Alfons Flores, especialment en el diàleg que s’ha d’establir entre l’obra teatral o operística i la representació plàstica del missatge que vol transmetre. L’impacte visual és definit per una simplicitat que ho omple tot, a la qual es deu haver arribat després de nombroses reflexions i que ens parla de l’essència del missatge que vol transmetre, la transformació de l’espai operístic és evident, el diàleg artístic amb l’escena teatral també i la possibilitat d’introduir a l’espectador directament a sensacions diverses ens mostra la capacitat de l’escenògraf per condicionar el nostre comportament.

Ho experimentem en una instal·lació formada per la repetició d’un gran nombre de copes, entre les quals pots passejar, fet que  ens possibilita viure imaginativament el «Cantiamo Facciam Brindisi» de l’Elisir d’Amore de Donizetti. Una sensació de festa i alegria que t’empeny a recórrer l’espai establint un diàleg amb l’esperit juganer de l’esmentada òpera.

Per contra una altra instal·lació, també amb concepció repetitiva, feta amb una gran corona formada per multitud de crucifixos, ens produeix una altra transformació, una certa incomoditat per un element que no només representa una creu de fusta amb la imatge d’un home crucificat, sinó que ens porta directament a moltes altres lectures, les que cadascú pugui elaborar de la seva pròpia experiència i pensament, però que sense dubte ens apropa a la dramàtica història de la sacerdotessa de l’òpera Norma de Bellini i al bosc sagrat on transcorre l’acció.

I, en tercer lloc, una gran pila de roba, que ens fa pensar en deixalles amuntegades, puja i baixa i ens fa referència a l’òpera «Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny», de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill, aquesta ciutat habitada per insatisfets que caurà en el caos i la decadència general en l’àmbit econòmic i moral. Un pujar i baixar que només permet que es pugui caminar (els actors ho podien fer) en un equilibri inestable, tan inestable que en aquest cas, per seguretat, s’ha impedit que el públic ho pugui fer.

Alfons Flores ha arribat a aquesta síntesi del que ha de ser i transmetre la plàstica en el teatre i el diàleg que ha d’establir amb el que la peça escenogràfica vol comunicar, a partir d’una llarga trajectòria que es va iniciar al GAT. Teatre Lliure de Catalunya. Una paret a l’inici de la mostra visualitza part de la feina feta en aquesta primera etapa i posa en evidència també la necessitat de reivindicar l’entramat del teatre independent, tan maltractat en el nostre país. Un altre fil d’aquesta exposició a explorar.

A través de diverses maquetes i dibuixos, un altre enllaç del treball que uneix art i escenografia resultat de la seva manera d’afrontar les noves creacions, ens va acostant a tota la seva trajectòria, un recorregut que comença a l’Hospitalet i es desenvolupa fins a arribar als més grans teatres mundials amb prop de 200 projectes teatrals i operístics.

En l’entrevista, que es pot veure en un vídeo al final del recorregut, realitzada per Maria Palau s’esbossen alguns plantejaments que cal destacar per entendre una mica millor els motius que l’han guiat fins a arribar als millors escenaris. Per una banda, el seu particular «dogma» de què tot allò que es veu a l’escenari ha de ser possible, reivindicant la importància d’un teatre obert i real que intenti no fer ficció i que, per tant, faci creïble a l’espectador allò que veu. De la conversa també destaca la seva reivindicació al dret a equivocar-se, la qual, més enllà d’encerts o fracassos, ens parla d’una actitud valenta davant el fet creatiu.

Destaca també la seva afirmació sobre la seva idea que el seu «client», aquell per a qui fa la seva feina creadora, no és només el públic, sinó també l’artista i la resta de l’equip, segurament el reconeixement a aquesta realitat l’ha ajudat no només a treballar acompanyat de noms importants de l’escena teatral sinó també a formar amb ells grans equips, com el que va establir amb Calixto Bieito, col·laboració que va suposar un punt d’inflexió en la seva carrera, ja que amb ell va fer el salt a grans produccions dels teatres d’òpera del món, o el d’Àlex Ollé amb qui porta més de vint produccions fins al moment.

A les sales de Tecla Sala, de la mà del comissari Joan M. Minguet, se’ns obre la possibilitat, gens habitual, de conèixer i reconèixer la feina d’un escenògraf, de veure com aquesta és clarament una manifestació artística que cal reivindicar, de descobrir que Alfons Flores és un artista creador evidentment rellevant i, per acabar, el fet destacat que en aquesta societat canviant i volàtil es puguin mostrar en un espai expositiu unes obres efímeres, com són les escenografies, fa que tot plegat es converteixi verament en un «escenari prodigiós».

Una bona colla de motius per anar-hi i gaudir-ne.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close