Arts visuals

Alfons Roig, la devoció per l’art

El proper 4 de juliol tindrà lloc l’emissió en À Punt de l’acte de lliurament dels Premis de les Arts Visuals, un guardó que porta el nom de l’erudit Alfons Roig, un referent importantíssim de l’art del segle XX al País Valencià. Aprofitem l’avinentesa per parlar dels premis i acostar-nos a la figura de Roig.

L’encapçalament d’aquest text és el títol d’un llibre col·lectiu, editat per la Institució Alfons el Magnànim, que s’acosta a un personatge singular dins del panorama cultural valencià del segle XX. Alfons Roig, mestre en el sentit socràtic de la paraula: dialogant, irònic i obert al seu temps. Un sacerdot de ment dinàmica, amant de la vida senzilla que va practicar amb devoció -a més d’un cristianisme ecumènic allunyat de les elits eclesiàstiques- una altra religió, aquella que el lligava a l’art viu.

Els Premis de les Arts Visuals que porten el seu nom estan organitzats per l’Àrea de Cultura de la Diputació de València per tal de potenciar els artistes emergents que tenen per davant un llarg camp d’exploració i de futur. En l’edició de 2020 es van presentar vint-i-dos projectes, nou de dones i tretze d’homes. El jurat va atorgar el Premi al Millor Projecte Artístic a Manuel Blázquez (València, 1978) per “El gran libro de la pintura”. El guardó consistent en un gravat de Maria José Planells i una figureta dissenyada per Artur Heras, inclou 17.500 euros per a materialitzar la seua idea i presentar-la en el Centre del Carme de la ciutat de València a partir del 16 de juliol.

En aquesta convocatòria s’ha recuperat el reconeixement a la Trajectòria Artística que, entre els anys 1981 i 2005, vint-i-cinc edicions, va servir per a honorar l’excel·lència d’aquelles persones que treballen, de manera constant, en el difícil món de les arts visuals. El nom de la guardonada, amb una dotació de 22.500 euros, és Ángela García. L’artista, nascuda en 1944, ha sigut catedràtica de la Universitat Politècnica de València (UPV) i ha realitzat estudis relatius al color. Adscrita a la narració social, és referent de la lluita feminista a través del llenguatge derivat del pop art.

L’erudit i sacerdot Alfons Roig.

Per primera vegada, el lliurament dels Premis de les Arts Visuals Alfons Roig es realitza en un espai emblemàtic del patrimoni valencià, el monestir del Corpus Christi, ple d’història i envoltat d’un entorn natural únic. Un acte promogut per l’Àrea de Cultura de la Diputació de València amb la col·laboració de l’Ajuntament de Llutxent (la Vall d’Albaida). La cerimònia realitzada i enregistrada el passat mes de novembre serà emesa per À Punt, diumenge 4 de juliol a les 00:30h.

Es tracta d’un homenatge a la seua figura i el seu llegat amb projeccions audiovisuals, testimonis de persones que l’han conegut i alguns del seus deixebles com Rosa Mascarell, comissària de l’exposició “Alfons Roig i la generació del 27”, Eusebi Moreno, alumne i hereu, o els tres autors del llibre, Alfons Roig. La devoció per l’art: l’artista plàstic Artur Heras, el catedràtic d’estètica i teoria de les arts de la Universitat de València, Anacleto Ferrer, i Josep Monter, traductor i amic. En l’emissió televisiva també hi haurà música en directe amb Jesús Salvador, Chapi, a la percussió, i Carlos Apellániz al piano. Ells faran ressonar l’esperit agosarat del vinarossenc Carles Santos interpretant algunes de les seues peces. Amb actes com aquest, el sacerdot i escriptor enamorat de l’art abstracte va trobant l’espai que li pertoca en la memòria col·lectiva i en la història de l’art.

Una figura socràtica

Alfons Roig va nàixer agafat de la mà del segle XX, el 1903, a Bétera (el Camp de Túria). A set anys va ser internat en el convent dels Pares Franciscans on va començar els seus estudis. Ben aviat va sentir desig de ser religiós i va entrar en l’ordre dels redemptoristes a Astorga (Lleó). Va ser ordenat sacerdot el 1926 i va tornar a la diòcesi de València exercint a les parròquies de Pinet (la Vall d’Albaida) -on va cantar la seua primera missa als vint-i-tres anys-, i Sant Joan de Ribera, a la ciutat de València.

En 1946 va anar a Roma amb una beca per a especialitzar-se en arqueologia cristiana i estudiar art modern. En concret, l’art de Picasso, Matisse, Kandinsky o Paul Klee. Esdevé així expert en arquitectura religiosa contemporània, matèria sobre la qual va escriure diversos assajos. Va ser professor al Seminari Metropolità de Montcada i a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles de la capital valenciana on feia classes de cultura cristiana i litúrgia. Els artistes valencians contemporanis més coneguts foren els seus alumnes: Eusebio Sempere, Genovés, Hernández Mompó, Andreu Alfaro, Manuel Valdés. Altres pintors i escultors l’han tingut, a més, com amic.

Aquest rector va entendre molt bé l’art modern introduint-s’hi a partir d’uns estudis que va fer sobre la nova arquitectura religiosa. Després de la destrucció de moltes esglésies i ciutats en la Segona Guerra Mundial hi van nàixer llenguatges contemporanis aplicats a construccions arquitectòniques. Roig reivindicava la figura de Le Corbusier, un dels membres fundadors del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna. Va ser a París on va ampliar els seus estudis d’art amb una nova beca i va conèixer els artistes i estudiosos més famosos d’aquell temps, molts presentats per madame Kandinsky, esposa del pintor rus precursor de l’art abstracte Vasili Kandinsky, amb la qual li unia una sincera amistat.

Alfons Roig va centrar els seus esforços a ensenyar els corrents artístics d’arreu d’Europa, que, malauradament, estaven prohibits durant la dictadura de Franco. Volia obrir els ulls als artistes joves, aquella era la seua tasca. En l’emissió d’À Punt es podrà veure alguns dels seus alumnes relatant com realitzava una autèntica tasca de proselitisme a favor de l’art modern. Preocupat pel que ocorria al món, la relació amb una església de formes anquilosades devia ser complicada. Roig sentia la necessitat de renovar-la, volia que els nous artistes i les noves idees entraren també en els temples i llocs sagrats perquè pensava que l’art tenia una dimensió espiritual que podia ser acceptada pel catolicisme. Des de la seua posició al món sentia que devia demanar perdó, en nom de l’església, a tots aquells republicans (catòlics o no) que van ser humiliats, expulsats i exiliats.

Entre les persones que el van conèixer provocava fascinació. Les seues assignatures les consideraven finestres que obrien els ulls a coses no tipificades i que estaven vives. Feia residències artístiques a l’ermita de la Consolació situada al camí de la Costa, al terme municipal de Llutxent, fundada el 1772 per uns pelegrins catalans que freqüentaven el Monestir del Corpus Christi, un lloc que Alfons Roig va descobrir quan va viure a Pinet com a jove sacerdot. Caminant per aquells paratges de muntanya va contactar amb els propietaris, Nicasio Rius i la senyora Felicitat, els quals li van deixar el santuari que ell va utilitzar com a base on recalaven artistes i estudiants de tot el món. L’ermita la va heretar en 1969. Ell volia que fora un lloc de trobada dels intel·lectuals i també dels religiosos. Va ser promotor de les obres de rehabilitació dutes a terme amb la col·laboració de la Diputació de València, va instal·lar la conducció d’aigua potable i va fer una campanya per a comprar els terrenys que envolten el temple i poder garantir la pau d’aquest lloc.

Ermita de la Consolació, a Llutxent.

Cal destacar l’extensa relació epistolar que va mantindre amb artistes i intel·lectuals espanyols i europeus, especialment amb escriptors de l’anomenada generació del 27 com José Bergamín, el poeta i editor Emilio Prados, la filòsofa María Zambrano, l’assagista José Luis López-Aranguren o Josefina Manresa (vídua de Miguel Hernández). També figures com el poeta alcoià Juan Gil-Albert, el polièdric intel·lectual Eugeni de Ors, l’humanista Joan Fuster, el periodista Vicent Ventura, l’arquitecte Le Corbusier, Roberta González (filla de Juli González), l’historiador d’art Jaques Lassaigne. A més de teòlegs com Jean-Philippe Ramseyer, els germans de la Comunitat de Taizé i els de l’abadia de Montserrat. Persones que mostraven no només el respecte, sinó també el reconeixement i l’afecte cap a Alfons Roig. Aquesta correspondència es pot trobar a la biblioteca del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MUVIM) que conté, a més, una col·lecció gràfica formada per fotografies i postals, amb un important bloc dedicat a l’arquitectura religiosa, en particular la de les esglésies modernes.

En 1980 va ser nomenat fill adoptiu de Llutxent. I l’any següent, la Diputació de València va instituir els Premis i les beques que porten el seu nom i que van impulsar la trajectòria artística de figures hui tan conegudes com Josep Renau, Manuel Hernández Mompó, Eusebio Sempere, Manuel Valdés, Andreu Alfaro, Carmen Grau, Artur Heras, Miquel Navarro o Carmen Calvo. Roig mateix també va ser reconegut amb la màxima condecoració francesa en l’àmbit de les arts, el títol de Chevalier des Paumes Académiques. En canvi, a l’Espanya franquista, va ser ignorat mentre els seus estudis sobre art eren coneguts a tota Europa.

Estem davant d’un home savi que volia demostrar que la passió per l’art, pel patrimoni i la bellesa era una forma més d’acostament espiritual. Anhelava la construcció d’un món oposat a la confrontació i per a fer-ho possible calia estimar profundament les coses senzilles: les formes del paisatge i la natura, de la pedra i de l’aigua; saludar cada matí els benaurats arbres que voregen l’ermita i el monestir de Llutxent, als quals va dedicar el poemari Ronda dels veïns de l’ermita que hui fa les delícies dels infants a les escoles. Anacoreta ocasional, el veïnatge d’Alfons eren els arbres, i els seus companys de vida eren els llibres i les obres d’art. Uns anys abans de morir va donar a la Diputació de València, la seua biblioteca -conformada per més de 8.500 volums- i la seua pinacoteca- que conté obres de Vassarely, Sempere, Juli González, Picasso, Kandinsky i Millares, entre d’altres-, totes elles regalades pels seus autors.

Diuen que si ell haguera sigut un eclesiàstic com manen els cànons, hauria arribat a ser bisbe, i qui sap, si Papa. Joan Gil-Albert va dir que la història dels nostre país necessita un capítol a banda dedicat a Alfons Roig. Ho subscrivim, humilment, des d’ací.

Amàlia Garrigós
Amàlia Garrigós. Llicenciada en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Porta més de trenta anys de trajectòria professional que li han permés tocar tots els gèneres de la comunicació: informatius, reportatges, debats o magazíns. Com a periodista va començar als informatius de TVE i va formar part del primer equip que va inaugurar la ràdio pública valenciana, Ràdio 9, on ha desenvolupat gran part de la seua carrera generant continguts i marques de programes. Posteriorment va repetir la mateixa experiència estrenant la ràdio d'Àpunt. Actualment realitza pódcasts, grava àudiollibres i escriu reportatges i articles socials i culturals en diverses publicacions. Fotografia: Ulisses Ortiz.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close