Entre les magnífiques obres d’art que el nostre país conserva hi ha una bona pila d’antics vitralls. Obres que sovint són vistes, però no observades i que tenen una qualitat que ennobleix els interiors i els dota d’una llum excepcional que ressalta les construccions gòtiques i respon als conceptes filosòfics de l’espai que li són propis.
Les Catedrals de Barcelona, Tarragona i Girona en tenen bons exemples i també altres esglésies en conserven peces espectaculars. Alguns fragments procedents de les esmentades catedrals s’integren en col·leccions museístiques i un petit òcul i altres fragments menors de vitralls procedent de la Catedral de València s’uneix a questes restes. En aquesta ciutat, malgrat les notícies documentals que ens expliquen l’existència de vitralls gòtics als Palau Reial, a la Catedral a l’església de Santa Caterina i de conèixer el nom d’alguns dels seus realitzadors, les restes que ens han arribar són només aquests pocs fragments. Encara més greu és el cas de les Balears d’on només conservem el testimoni textual de les obres de la vitralleria gòtica.
Deixant de banda les petites restes conservades en museus, els vitralls més antics que es troben al nostre entorn són del segle XIII i es localitzen a l’església del Monestir de Santes Creus. Aquí els rigors de la normativa de l’orde cistercenc van imposar l’austeritat en el color i l’absència de figuració i van forçar uns dissenys geomètrics molt elaborats. Només el gran vitrall de la façana, possiblement subvencionat per la reina Blanca d’Anjou mostra petites escenes de la vida de Jesús i de Maria en la línia estilística del primer gòtic. Amb les escenes molt desordenades des del punt de vista iconogràfic i amb moltes refetes, és el vitrall figuratiu més antic que es conserva a Catalunya. Lleugerament posterior és el vitrall de l’absis de Santa Maria de Castelló d’Empúries que consisteix també en petites escenes que narren episodis de la Vida de Crist. Els plafons de l’Ascensió i del Lavatori de l’església de Santa Maria del Mar, fins ara ocults al públic, són ja visibles gràcies a l’exposició que s’ha obert darrerament a l’absis de l’església. Són dos plafons amb les representacions, parcialment refetes, d’una Ascensió i un Lavatori que mostren la forma de fer del gòtic lineal.
Immediatament posteriors a aquestes tenim les grans sèries gòtiques. Tot i l’estil paral·lel en molts punts, la delicadesa de les imatges de l’absis de la Catedral de Barcelona contrasta amb els ulls esbatanats dels apòstols de Pedralbes. I el vitrall central d’aquest darrer conjunt té també elements en comú amb les vidrieres del presbiteri de la Catedral de Girona sorgides d’una peça única al món com és la taula de vitraller del Museu d’Art de Girona. En ells es desenvolupen de nou escenes de la vida de Jesús i Maria, però en grans peces i amb la utilització de dossers que mostren unes arquitectures característiques del s. XIV que retrobarem en moltes obres gòtiques i neogòtiques.
A mitjans de segle XIV, l’entrada de les tendències parisines de la mà de Guillem de Lantungard va suposar l’arribada del groc d’argent, una tècnica pictòrica que tenyeix de groc el vidre i que va suposar una revolta important en el vitrall en permetre menys talls de vidre i menys tires de plom. El deambulatori de la Catedral de Girona i la capella dels Sastres de la Catedral de Tarragona tenen encara restes d’un art que beu de les influències de l’escola de Jean de Pucelle i on el mestratge en l’aplicació de les ombres es converteix en una característica del seu autor.
Van ser de nou aires del nord que ens van portar la figura del mestre de Troyes Nicolau de Maraya. Amb obra documentada i atribuïda a la Catedral de Barcelona i a Santa Maria de Cervera, les elegants composicions i l’estructura dels seus personatges amb amples vestidures, cabells rinxolats i dits ben separats diferencien clarament les seves obres i el mostren com un bon coneixedor de l’art català i europeu del moment.
Antoni Tomàs va ser l’autor (1437) de la vidriera dels Apòstols de la nau de la Catedral de Girona. L’autor, procedent de Tolosa de Llenguadoc, ens dibuixa uns personatges d’enèrgiques faccions en un conjunt de vidres la superfície dels quals ha crescut en relació a les obres anteriors.
Després del terratrèmol que va enrunar l’antiga rosassa de Santa Maria del Mar, el vitrall que s’hi va instal·lar (1460) va ser d’un mestre borgonyó, Antoni de Llonyi, que havia treballat pel canceller Rolin i que ha deixat en la façana de l’església la seva única obra vidrada conservada i la millor de tota la seva producció pictòrica.
La mateixa església conserva una obra ja de 1495 amb la representació del Judici Final, obra de Severí Desmasses, mestre procedent de Châlons, a l’est de l’actual França, que ens aporta la ingènua expressivitat del seu flamenquisme.
Per aquestes mateixes dates una nissaga de vitrallers locals, els Fontanet, es van convertir en els capdavanters de la vitralleria catalana. Primer Gil Fontanet i després el seu germà Jaume i el fill d’aquest també de nom Jaume, van realitzar la majoria de les obres de vitralleria de Catalunya. El taller Fontanet va col·laborar amb alguns dels millors pintors del moment (Bartolomé Bermejo, Pedro Nunyes, Joan de Burgunya) i van ser els introductors dels elements renaixentistes en el vitrall català. D’ells es conserva el Noli me Tangere de la Catedral de Barcelona, i ja del segle XVI els vitralls de l’absis de l’església dels Santa Just i Pastor de Barcelona i la gran vidriera de les Sibil·les de la Catedral de Girona. Totes elles obres excepcionals del vitrall català.
No s’ha volgut fer aquí una revisió de totes les obres conservades de la vitralleria gòtica, sinó fer-ne simplement un petit repàs d’aquelles que tenim més a mà per tal de cridar l’atenció sobre unes peces que mereixen una valoració molt superior a la que solen rebre.
