Arts visuals

Amèlia Riera, la denúncia activa des de la llibertat

La Virreina reivindica l’obra subversiva i provocadora d’Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019); una artista inclassificable i pionera pel que fa a la seva pràctica des d’una perspectiva de gènere. “Mrs. Death” gira al voltant de la seva obra més contestatària, la produïda entre mitjan anys seixanta i finals dels setanta, coincidint amb els anys del tardofranquisme i la Transició. Es tracta d’un període clau en la seva trajectòria i calia recuperar-lo: és el moment en què trenca amb l’etapa informalista i inicia un camí personalíssim, on apareixen per primera vegada les estances tenebroses, tan característiques de la seva producció posterior, i irrompen els objectes pertorbadors de gran poder simbolista i oníric. Enfocada en el seu vessant més insubmís i existencialista, l’exposició se centra en els seus afanys de protesta i de lluita en tota la seva extensió personal, social, feminista i artística.

Amèlia Riera. Mrs Death
Comissari: Pere Pedrals
La Virreina Centre de la Imatge
Palau de la Virreina
La Rambla, 99. Barcelona
Fins al 6 de novembre de 2022

En un moment de recuperació del paper de les dones en els diversos àmbits, cal celebrar que puguem aprofundir en la creació d’una artista que s’ha titllat d’inclassificable i precursora d’un combat contra l’androcentrisme i la discriminació estructural de la dona. Va ser una de les impulsores més actives del Salón Femenino del Arte Actual que es va celebrar a l’Hospital de la Santa Creu a Barcelona (1962 – 1971) i que reivindicava l’art realitzat per dones, intentant evitar-ne la invisibilitat i mitigar l’absència de veus femenines. Aquestes exposicions anuals, úniques en aquell moment, van aconseguir el suport de l’Ajuntament de Barcelona i d’altres institucions oficials, tot i que van ser rebudes amb hostilitat per part de la crítica d’art espanyola. El Club Internacional Femení a París les havien encoratjat a intentar aplanar els impediments que significava valorar les artistes professionals i presentar obres audaces i valentes. Un difícil equilibri entre complicitat i resistència al franquisme que va assegurar la pervivència de la iniciativa durant una dècada. Poques de les seves participants van superar la cursa d’obstacles per aconseguir professionalitzar-se i ara són reivindicades per situar-les en el lloc que mereixen: autèntic exercici de recuperació i revalorització de certes artistes oblidades o deixades de banda per la història. Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) rebel i d’enorme lucidesa, era una d’elles, però ja havia fet un pas endavant respecte a la reivindicació de la seva carrera professional que va portar fins a les darreres conseqüències. D’aquí que es va fer seu el manifest picassià: “La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”.

Leopold Samsó. Amèlia Riera amb els ulls clucs, 1992. Representada com una visionària i una mèdium
Amèlia Riera. Dona silenciosa, ca.1998. La Virreina Centre de la Imatge – Pep Herrero

Contemporània d’artistes homes de les segones avantguardes, especialment Carlos Mensa, Carles Planell, Lluís Bosch, Owe Pellsjö i Joan Vilacasas, la van acompanyar en les seves aventures creatives. El 1962 funda amb altres el Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i el Ciclo de Arte de Hoy. També participa en el Saló de Maig i a les fires d’art de Basilea i Nova York i dos anys més tard impulsa, juntament amb altres personalitats, les MAN (Muestras de Arte Nuevo). L’obra de Riera va experimentar sovint amb el sexe i la mort, amb l’Eros i el Tànatos, especialment mitjançant objectes inquietants d’una temàtica sadomasoquista, eròtica i seductora. Tot i que el seu treball abraça des de la pintura fins a les instal·lacions, passant pel dibuix, l’obra gràfica i també la creació del seu propi personatge, és en la intervenció d’objectes on aquest crit torbador es fa més evident.

Amèlia Riera. Instal.lació Erotic NO/ON, 2000. Quadre transitable. La Virreina Centre de la Imatge – Pep Herrero

El títol de l’exposició està extret del poemari Mrs Death (1952) de Salvador Espriu, amic personal de l’artista. Obsessionat per la mort, pel fat de l’home i pel futur del país, en aquesta mitologia particular del poeta la Dama, la Desconeguda, Mrs. Death, pren la idea barroca del món com un teatre, en el que els actors reivindiquen el dret al descans o sia la mort com a alliberació. La reflexió sobre una mort que no constitueix l’eternitat sacralitzada sinó la destrucció, és la que Amèlia Riera incorpora al seu treball en una època marcada per una intensitat tant personal com política. Superat l’informalisme, se submergeix en un univers màgic i esotèric, d’escenes ritualistes i litúrgiques, que condueixen a les profunditats metafísiques del misteri de la vida i de la mort. Es comença a interessar pel problema de l’espai fent sorgir, enmig de camps espacials, objectes reals (cadenes, panys, forrellats…) que, diluïts i borrosos, s’ordenen geomètricament tot recollint les teories del constructivisme i de De Stijl. Una etapa repleta d’al·lusions a l’esclavitud i al secret; uns elements que, amb clara significació de tancament i empresonament, donaran pas a tota una complexa iconografia simbòlica que desenvoluparà al llarg del seu trajecte.

L’obscuritat, la monocromia i la nit desoladora ha estat una premissa que sempre l’ha acompanyada, essent a partir dels anys setanta quan —dins un neosurrealisme molt personal— es decanta per una estètica tenebrosa. El dol saturnià que envaeix el seu cosmos se centra en l’escenificació de cambres aristocràtiques, atemporals, misterioses i gèlides, amb paviments quadriculats, amb portes entreobertes, cortinatges caiguts i amb petits objectes damunt de taules, divans i cadafals encoixinats. Il·luminades artificialment per uns raigs llampeguejants, s’ordenen i s’estructuren amb gran rigor geomètric, en les que la línia clara, neta i refinada vesteix la composició. Unes lleugeres i evanescents capades de pigment que només acaricien la tela conformen unes subtils veladures que proporcionen un clima eteri i místic, preludi de la mort com a irrevocable destí.

Amèlia Riera considera el món com un gran teatre; un treball sobre el fetitxisme i la farsa de la vida que va convertir en armes contra l’autoritat i la docilitat. Comissariada per l’investigador Pere Pedrals, la mostra aplega dues de les principals sèries que va crear durant aquests anys: la dels Ex-voto i la Sèrie Sade en les que apareixen nínxols, taüts, tombes i cadafals; elements on la mort hi és ben present. Amb més d’una quarantena de peces originals, entre objectes, pintures i gravats, la mostra es complementa amb una tria de retrats realitzats per catorze fotògrafs i documentació molt variada. Posa el focus en l’obra més radical de l’artista: la subversió dels arquetips utilitzats per representar les dones i la seva sexualitat, la manifestació de les relacions de poder i el càstig infligit al cos. Seguint el rastre del pop art, manipulava nines i maniquins per criticar el concepte de bellesa lligat al cos femení i per denunciar la manipulació de la dona. Aquesta dona maquinista ens evoca les formes mecanomòrfiques de Francis Picabia en apropiar-se d’uns objectes i descontextualitzar-los.

Amèlia Riera. Li van portar enganyat, 1971. Objecte manipulat. La Virreina Centre de la Imatge – Pep Herrero

El recorregut expositiu s’inicia amb l’Eroticona hambrienta (ca. 1978) que està ubicada en un dels aparadors que dona a La Rambla: una figura de maniquí que ofereix dos pits en una safata, una paella a la panxa, un endoll en el pèl púbic i una vagina dentada com a connotació al vampirisme. L’itinerari està dividit en quatre àmbits: el primer gira al voltant dels principals arquetips de representació femenina, com el de la dona pèrfida, devoradora i bruixa que reivindica l’erotisme i el joc de la incitació; clara amenaça per a la masculinitat. A la sèrie de les Eroticones -que inicià l’any 1968 i exposà per primera vegada el 1975 a la Galeria Seny de Barcelona- converteix les populars nines flamenques de souvenir turístic en dones fatals; una crítica a l’estereotip de la femella espanyola. Els seus noms configuren la seva fatalitat: Angústias, Pura, Martirio, Virtudes, Cesárea, Regla o Amparo ironitzen sobre el sotmetiment. La sèrie de les Electrotèrmiques, que comença el 1972 i que exhibeix a la Galeria Dau al Set el 1978, són torsos de maniquins a manera de tòtems que l’Amèlia intervé amb material elèctric, passamaneria i ventres il·luminats amb radiografies; un combat contra la cosificació i la servitud de la dona objecte, així com a l’esclavatge moral i físic del seu cos. La segona sala aborda la incomunicació entre l’home i la dona, i ho fa a través de dues instal·lacions. La primera és Erotic NO/ON (2000), un quadre transitable accessible des del carrer que aborda la insatisfacció entre l’home i la dona: una taula parada al·ludeix al pecat i a la temptació diabòlica d’Adam i Eva. L’altra instal·lació Dona silenciosa (ca 1998); és un maniquí amb un esparadrap a la boca, sense mans i amb endolls com a monyons que ens parla del maltractament i el silenciament. La tercera sala recorre a la disciplina del cos protagonitzat per una butaca de reconeixement ginecològic, Li van portar enganyat (1971), que ens remet a una cadira elèctrica o de tortures; una denúncia a la pena de mort i alhora a la violència obstètrica. Per la seva banda, Dona radiografiada (ca.1998) recorda el sofriment físic de la mamografia i del cos subjugat a la màquina. Acaba amb la sèrie Ex-voto (1965-1970) i amb la peça que el comissari considera la seva culminació: el Bagul de quarta, un taüt de mida natural que es va exposar a la Virreina el 1970, però que fou destruïda. La mateixa Amèlia va decidir crear-ne una altra, Vist i no vist (2019) que clama a la fugacitat de la vida i al pas del temps, el “vertigen fúnebre” que apuntava Alexandre Cirici.

Amèlia Riera. Dona radiografiada, ca. 1998. La Virreina Centre de la Imatge – Pep Herrero

D’entre les distincions concedides a Amèlia Riera destaca el Premi Nacional de Cultura (2015) atorgat pel Govern de la Generalitat de Catalunya que va reconèixer l’excel·lència de la seva trajectòria artística.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close