El paisatge de Céret a la Catalunya Nord és, juntament amb Cadaqués i Horta de Sant Joan, un dels bressols del cubisme. D’ençà que Picasso i Braque hi feren estada entre 1911 i 1913, Céret va atraure altres artistes que buscaven noves sensacions i energies per encarar una revolta poètica en la seva pintura i assolir noves fites en l’art d’avantguarda.
Un d’aquests artistes va ser André Masson ((1896-1987), que arribà a Céret el 1919, acompanyat de Maurice Loutreil i s’hi està fins el 1920. Allà trobarà la seva primera esposa, Odette Cabalé. El Musée d’Art Moderne de Céret ha volgut celebrar el centenari d’aquest pas d’André Masson per Céret amb una magnífica exposició antològica que du per títol André Masson, une mythologie de l’être et de la nature, comissariada per Nathalie Gallissot, directora del museu i per Jean-Michel Bouhours, exconservador del Centre Pompidou, una mostra que aplega 141 obres, entre les que hi ha 88 pintures, 46 dibuixos 6 escultures i un volum.
André Masson. Una mitologia de l’ésser i la natura.
Musée d’Art Moderne de Céret
8, boulevard Maréchal Joffre, Céret
Fins al 27 d’octubre
L’exposició recorre tota la trajectòria d’André Masson, artista assimilat al corrent surrealista, però que pren la natura com a eix de llibertat i revolta sota l’influx de Nietzsche: “La natura (la gran) no manté doncs totes les formes, colors i ombres possibles, tots els ritmes imaginables, totes les exquisideses i tots els furors?”. Masson no serà un paisatgista, però prendrà la força de la natura com a impuls per arribar a la bellesa convulsa anunciada per André Breton. Els valors dionisíacs de la natura, la mitologia, la unió de l’erotisme amb la natura, la monstruositat, la violència que hi ha a la natura, tot forma part d’aquesta convulsió que trobem en l’existència de l’home. I diu: “D’ara en endavant, la idea de pintar serà inseparable de la idea de ser home”.

Quan André Masson arriba a Céret el 1919 se sent molt tocat per les ferides físiques de la seva participació a la Primera Guerra Mundial. La pau d’aquest poble del Rosselló li fa agafar els pinzells i buscar la dimensió cubista que exhibeix en el seu ordre formal de cases i muntanyes. Així, pinta Carrer de Céret (1919), el Paisatge de Céret (Avinguda dels Til·lers) (1919) o el Convent dels Caputxins (1919) des d’una perspectiva cubista, obres avui al Museu ceretà.

A aquest període, segueixen els paisatges convulsos dels dibuixos automàtics, molt ben representats a l’exposició i que il·lustren manifestament l’automatisme psíquic promulgat per André Breton, amb qui compartirà l’aventura surrealista fins a l’any 1928. Aquest any trencà les relacions amb el fundador d’aquest corrent per aproximar-se a la revista Documents, que Georges Bataille dirigeix a partir de 1929 i amb qui estretirà lligams familiars i d’amistat. Masson retreu a Breton que vulgui fer de l'”automatisme” un academicisme modernista: Evidentment, no podia ser surrealista cada dia”, diu Masson. Veu el que és dionisíac com a valor primordial i ho argumenta així: “En el fons, vaig pensar, a diferència de Breton, que el valor primordial mai no seria l’automatisme, sinó l’esperit dionisíac; l’automatisme es pot integrar bé amb l’esperit dionisíac, que correspon a un estat de coses extàtic i explosiu que permet escapar-se d’un mateix, donar llibertat als instints i, per tant, conduir a l’automatisme. Però, per a mi, el sentiment dionisíac és més permanent que l’automatisme, perquè l’automatisme és l’absència de l’inconscient”.

Després dels esdeveniments de la sanguinària manifestació del 6 de febrer de 1934 a París, Masson se’n va a Tossa de Mar, amb la seva segona esposa,Rosa Maklès. Tossa era una Babel de les arts que havia atret artistes en el període d’entreguerres que fugien del l’ascens del nazisme però terra amb tradició d’artistes estrangers: Marc Chagall, Albert Gleizes, Francis Picabia, Mela Muter, entre altres. Allí descobreix un altre paisatge, pinta els insectes salvatges i, sobretot, la visita a Montserrat li desvetlla l’esperit visionari, i el pinta en paisatges de foc, premonitoris d’una nova època conflictiva que s’acosta, i beslluma el personatge sense cap, que serà coberta de la revista L’ Acéphale, dirigida per Georges Bataille entre 1936 1939, un ésser amb un punyal en una mà i un cor flamejant en l’altra, un crani per sexe, dos estels per mugrons i un collar per intestí; una revista de religió, sociologia i filosofia, una publicació muntada per una societat secreta en contra del feixisme. Dibuixos de Tossa, o pintures com Massacra dels pagesos espanyols (1938), El segador (1934), Els galls vermells (1935) o el Jardí sacsejat (1934) són exemples d’aquest període tossenc en què la natura reflecteix la violència de la Història. De valors republicans, Masson fa cartells per a les Brigades Internacionals i amb l’adveniment de la Guerra Civil deixa Espanya. Dos anys més tard, la pintura El laberint (1938) deixa constància d’aquestes monstruositats de la Història.

Un nou recorregut vital el porta a la Martinica, on retroba Breton, Wifredo Lam, Claude Lévi-Strauss, lloc procliu a prendre la natura en tota la seva força paradisíaca, i en certa manera reprèn un cert automatisme. I aquí parla d’una “naturalització del surrealisme”, però l’exuberància vegetal del lloc el porta de nou a un cert automatisme màgic i serpentejant.
A continuació, s’estableix a Connecticut, on la natura verge del continent americà l’atrau i el subjuga, per crear constants metamorfosis, amb colors sòlids i formes voluminoses que sovint uneixen erotisme femení i natura.

Per últim, després de cantar el dol de la massacra de la Segona Guerra Mundial a l’obra Niobè (1947), retorna a Europa, essencialment a França i concretament, a Tholonet, on recupera la placidesa del Mont Sainte Victoire, a la Provença francesa, horitzó del mestre Cézanne. La pintura suavitza el color, el gest es torna suau i cal·ligràfic, poètic, un món de repòs, que recupera “la joie de vivre“. Masson ha tornat a casa.
