Arts visuals / Exposicions

Andrés Galeano, un fotògraf sense càmera

Produïda pel Centre Mataró Art Contemporani i la Galeria RocíoSantaCruz, el projecte Fons perdut de núvols de l’artista Andrés Galeano es mostra simultàniament en dues exposicions complementàries i simultànies, en el marc del Programa Art Nou. Aquesta proposta d’investigació parteix de centenars de negatius de vidre sobre núvols de l’arxiu del Servei Meteorològic de Catalunya que van ser confiscats l’any 1939 pel règim franquista i que van ser retornats el 1984 en un estat de conservació pèssim. L’artista s’interessa per explorar les connexions entre la fotografia i la celestialitat, així com per la vinculació entre el núvol meteorològic i el cel metafísic.

Andrés Galeano. Fons perdut de núvols.
MAC Mataró.
Can Palauet.
Carrer de Can Palauet, 32.
Mataró.
Del 12 de juny al 3 d’octubre de 2021

Andrés Galeano. Fons perdut de núvols. .
Galeria RocioSantaCruz
Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Barcelona.
Del 30 de juny a l’ll de setembre de 2021

Andrés Galeano. Vista exposició Fons perdut de núvols. MAC Mataró.

El magma digital i la superproducció actual d’imatges provoca una saturació i una contaminació que ens ofega. D’aquí la necessitat d’incorporar estratègies d’ecologia visual que vol dir fer només les imprescindibles, alhora que reutilitzar les existents, gestionar-les i plantejar-ne reflexions. Per això, alguns artistes treballen amb aquest concepte d’apropiació i d’adopció i processen la fotografia sense la necessitat de ser-ne els autors. Aquesta sobreabundància ve donada pels canvis motivats per la revolució i voràgine tecnològica: la imatge ha passat d’estar reservada a certes minories a possibilitar que la gran majoria, sense formació específica, pugui crear de manera espontània instantànies efímeres d’un instant qualsevol i fer-les córrer per les xarxes.

Andrés Galeano Sèrie Sfumato, 2021. Fotografies d’arxiu intervingudes. Impressió sobre tela. Galeria Rocío SantaCruz

Resident entre Berlín i Barcelona, Andrés Galeano (Mataró, 1980) que s’inscriu en la pràctica de la postfotografia i que materialitza els seus treballs a través de publicacions, instal·lacions, collages fotogràfics, vídeos i performances, treballa a partir d’imatges anònimes, tant analògiques com digitals, per endegar-ne diferents estudis. Llicenciat en Belles Arts i també en Filosofia, la seva recerca parteix d’imatges ja fetes que recicla i  reenquadra conceptualment per analitzar el propi mitjà i qüestionar la sobresaturació i congestió de desafiaments visuals als que estem sotmesos. Segons les seves paraules, el filòsof aporta la mirada crítica, el concepte i aquest anar als orígens per submergir-se en la memòria del temps; un temps cronològic i també meteorològic.

Andrés Galeano. Sèrie Conditions report, 2021. Impressió sobre vidre. Mapeig de degradació realitzat per la restauradora Laura Corvasí. Galeria RocioSantaCruz.

S’apropia de fotografies domèstiques abandonades i de rebuig sobre temes de viatges i records que manipula i juxtaposa fins aconseguir composicions a base de fragments. En aquests terrenys limítrofs, sorgeix la màgia de les perifèries, dels perímetres i dels llindars. En una societat en la que la creació de formes artificials, l’evocació de realitats virtuals, la tergiversació de codis o la manipulació de la natura és un exercici constant, és lògic que els artistes contemporanis resolguin els paisatges a través d’experiències reconstruïdes i d’escenaris revisats. La particularitat de totes les seves representacions radica en l’adopció d’un aspecte de document, encara que no constitueixen en cap cas ni la prova, ni la memòria dels llocs que evoquen. Trenquen amb la sensació de realisme i amb la il·lusió d’evidència cap a noves vies experimentals que privilegien la recerca i les innovacions creatives.

Andrés Galeano. El temps del temps, 2021. Mural vídeo. Anàlisi sinòptica de la humitat relativa del 30 de gener de 1939 a la Península Ibèrica, realitzat pel Meteocat. MAC Mataró.

La doble exposició que presenta actualment produïda gràcies a la col·laboració entre el públic i el privat és un bon exemple de canals d’intercanvi i de pràctiques molt necessàries per donar el màxim suport a l’artista, optimitzar recursos, canalitzar esforços i fomentar la coparticipació i el cofinançament. Dues de les dones més actives del panorama artístic català que posen el focus en la recerca, producció i exhibició de les noves pràctiques contemporànies, Gisel Noè, directora del MAC Mataró Art Contemporani i Rocío Santacruz, directora de la galeria que porta el seu nom, treballen de forma participativa, establint xarxes de connexió, entorns de recerca i d’experimentació, així com punts de trobada per a la creació i el pensament.

Andrés Galeano. Sèrie Sfumato, 2021. Fotografia d’arxiu intervinguda. Impressió sobre tela. MAC Mataró

Fons perdut de núvols és un projecte en el que el núvol està tractat com a metàfora de transcendència, sense perdre de vista els usos actuals de la computació al “núvol” a través d’Internet. Segons Andrés Galeano: “La fotografia opera d’una manera similar a com ho fan els núvols: connecta la instància de la terra amb el celestial, canalitza el desig humà de transcendència, la voluntat de projecció i ascens, i les retorna en forma d’imatges que sovint aspiren a representar un sentit i una profunditat que ultrapassin els de la vida mundana”. Igualment, ens indica que la seva exploració juga amb l’ambigüitat semàntica de les paraules “temps” (en els sentits meteorològic i cronològic) i “fons” (com a arxiu i com a decoració fotogràfica). Ambdues exposicions es complementen amb altres documents de l’artista com ara postals d’arxiu, cartes de visita, negatius de vidre de diferents fons catalans o unes reproduccions de bandes del heliògraf de l’Observatori Fabra de Barcelona intervingudes per l’artista seguint la cremada del sol.

Andrés Galeano. Sèrie Conditions report, 2021. Impressió sobre vidre. Mapeig de degradació realitzat per la restauradora Laura Corvasí. Galeria RocioSantaCruz.

Una condició lingüística de la imatge que pren el núvol com a element del seu estudi: per una banda els fons dels cels ennuvolats, usats com a decorats en la fotografia d’estudi i per l’altra el material inèdit de fràgils negatius de vidre que l’artista va descobrir de l’antic Servei Meteorològic de Catalunya, conservat a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Un arxiu localitzat gràcies al llibre Els núvols confiscats de Josep Batlló i Montserrat Busto. Dos tipus de materials que s’entrecreuen en la recuperació d’escenificacions etèries: uns fons de nefologia i uns fons pintats de núvols emprats a manera d’escenaris. D’aquesta manera, planteja un diàleg entre les pràctiques fotogràfiques històriques de caire analògic i les postfotogràfiques contemporànies. Joan Fontcuberta, artista i teòric, autor del llibre La fúria de les imatges. Notes sobre la postfotografia, és qui ha abordat més aquest concepte. D’acord amb la seva definició, el que caracteritza la postfotografia és “la immaterialitat i transmisibilitat instantània de les imatges, la seva profusió i disponibilitat global i la seva aportació a l’enciclopedització del saber i de la comunicació”.

Andrés Galeano. PPN-HR-Isòbares, 2021. Detall de la captura de pantalla de la humitat relativa sense línies geogràfiques de l’àrea del Maresme i el Barcelonès. MAC Mataró.

Amb motiu de l’exposició s’ha editat una publicació d’artista, FPN, que funciona com una peça més de l’exposició, analitzant el paper que juga la meteorologia en la fotografia i la fotografia en la meteorologia. La seva estructura s’inspira en l’Atles internacional dels núvols i els estrats del cel de 1935, amb una part textual i una altra d’imatge.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close