Amb ‘Andreu Maimó, un home que pinta’, Ensiola Editorial ofereix una monografia amb una factura poc habitual: un llibre de gran format, il·lustrat per les fotografies de Jean Marie del Moral i articulat sobre un text amb evident intenció i ambició literària de Pere Antoni Pons, elements que ens serveixen per fer un acostament precís i llegidor a l’artista de Felanitx. Una història de talent, constància i persistència.
“Un home condueix un Fiat Panda minúscul i atrotinat, de segona mà, de color vermell, per una carretera secundària de Mallorca, per foravila del municipi de Felanitx. Aparca a la vorera del camí i, a poc a poc, però decidit —es nota que ha fet el mateix centenars de vegades—, en baixa i en descarrega els estris de pintor (…) Té els ulls foscos, els cabells negres i la pell primitivament morena. Per les faccions de la cara i la rudesa enèrgica dels gestos, podria passar per un pagès a punt de posar-se a fer feina sota el sol (…) Andreu Maimó Barceló (…), de setanta-quatre anys, es col·loca davant d’una figuera, posa en terra la capsa de pinzells, desplega el cavallet i hi penja una tela ja començada. I mira i espera”.
Amb aquest fragment, una mica resumit, arrenca Andreu Maimó, un home que pinta, dos primers paràgrafs que acompanyen una primera fotografia de Maimó agenollat, esbossant un quadre —semblant a la de la coberta, sols que en aquesta l’artista apareix amb els seus gossos— i que serveix per copsar la intencionalitat del volum publicat per Ensiola, un perfil literari i visual que juga amb la bellesa de les imatges i el lirisme del text. Al costat d’això, el periple vital, traçat a partir de moltes hores d’entrevista de Pere Antoni Pons a Andreu Maimó, i la necessària reflexió i valoració de l’obra del pintor i escultor nascut a Cas Concos (Felanitx) un 21 de setembre de l’any 1946. Una història de constància per superar els entrebancs, trobar la veu com artista i fer-se un merescut forat en el panorama artístic.
Maimó va nàixer en una família de pagesos. El seu pare, Francesc Maimó, treballava les finques de Pere Oliver Domenge, militant d’Esquerra Republicana, mallorquinista i catalanista, a més de batlle de Felanitx durant la Segona República. “Els pagesos, en general, adoptaven la ideologia dels seus senyors”, alerta Pons, però conclou també que “el republicanisme del pare de Maimó no era presumpte ni mimètic, sinó convençut”. El ben cert és que aquesta convicció li va costar problemes seriosos amb el bàndol vencedor de la guerra civil, incloent una amenaça d’afusellament. Però hi hagué també un empresonament que canviarà la vida del seu fill: retingut a Osca, Maimó pare coneix un pintor decoratiu, un tal Gimeno, que l’introdueix en el dibuix. Maimó fill heretarà del pare la pulsió artística.
Tot i la motxilla pròpia dels perdedors de la guerra, la història en minúscula no es filtrarà en l’obra de l’artista. La seua serà una producció bolcada en gran part en paisatges naturals. “Si Maimó pinta la naturalesa és perquè ell és naturalesa, perquè aquest és el món —viu, riquíssim, inacabable— que duu clavat dedins des que va néixer”, teoritza Pere Antoni Pons. Pinta la naturalesa “perquè no pot no fer-ho”, rebla. Una pintura que té quelcom de naturalista, emparentada amb els autors impressionistes que admira, que s’abeura d’un Van Gogh que l’enlluerna des de ben jove, apegada a la terra i, alhora, d’una gran precisió tècnica.
Una vocació poderosa —des de l’adolescència Maimó ja tenia clar que volia dedicar-s’hi— que ha hagut de xocar periòdicament contra alguns entrebancs. El primer, no ser admès a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, un cop “duríssim” aleshores que, amb la distància temporal, es veu d’una altra manera: “Allò va ser una desgràcia, però, potser, si hagués entrat a Belles Arts, no hauria estat pintor, sinó professor de pintura”, al·lega l’interessat.
El ben cert és que, de tornada a Mallorca, fa compatible la passió artística amb treballs alimentaris, normalment en la incipient indústria turística. Per aquella època, el trànsit dels 60 als 70, comencen a obrir les primeres galeries a les Illes, alhora que irromp una nova generació d’artistes mallorquins, els Andreu Terrades, Ramon Canet, Bartomeu Cabot o l’estrella refulgent de Miquel Barceló. Maimó està en unes altres claus estètiques, però el 1975, convidat per un matrimoni alemany, visita Alemanya. Anirà als museus i descobrirà Kandinsky, Paul Klee o els expressionistes alemanys. Tot i que devorava tots els llibres d’art que queien en les seues mans, aquest viatge obri nous horitzons.
I agreuja la tensió interna i externa entre el Maimó que vol professionalitzar-se i el pare de família que ha de portar doblers a casa es va fent més feixuga. A més, el seu operatiu post-impressionista de finals dels 70, tot i ser de qualitat, té el problema “de no inserir-se, ni tan sols com a negatiu rebel, dins el curs de l’art contemporani”, alerta Pons. “Fins a final dels setanta, Maimó va ser un artista valuós però impersonal. I ell n’era conscient”, adverteix l’escriptor i crític d’art. L’artista fa aleshores un gir cap a una mena, segons la definició de Pons, de “realisme amb ressonàncies impressionistes”, amb obres significatives com S’Algar 1 i Camí de S’Algar 1. Aquestes obres i algunes de posteriors, Arbres o Cas Corso, són quadres “amb una gràcia cordial i lànguida”.
A principis dels 80, després de la mort de son pare, pren la decisió de fer el salt definitiu. Pintaria i guanyaria els diners fent classes de dibuix i pintura. I tindria un primer moment expansiu amb la inclusió en una mostra en la Llonja, “13 pintors neofiguratius”. En paral·lel —els detalls de tot plegat els trobareu al llibre— munta un taller d’obra gràfica i litografia que li serveix per anar fent caixa per compensar l’escassa venda de quadres. Som en el punt àlgid del seu esforç titànic de persistència.
La màgia de les figueres
Tot allò coincideix a més amb una certa revalorització de la pintura després de l’eclosió de llenguatges com el videoart o la performance. Maimó podria haver esclatat aleshores, però el seu estil i les temàtiques que abordava l’allunyen de la plataforma de llançament que van viure uns altres artistes. No obstant això, d’aquella època són algunes sèries interessants, com ara les que dedica a les antenes de televisió, pintures que no estan entre les més valuoses de la producció de l’artista de Felanitx però que revelen “la seva voluntat de recerca i d’ampliar horitzons”.
Som a la dècada del 1990 i Maimó no s’ha pogut obrir camí en el circuit artístic illenc. A més, l’any 1996 es produeix un fet que li toca la moral, no ser inclòs en la Gran enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears editada per Pere Serra i dirigida per Guillem Frontera. Des dels inicis, Maimó havia fet un esforç improductiu per atraure l’interès de Frontera envers la seua obra. La no inclusió va contrariar seriosament Maimó, però Pere Antoni Pons alerta que tampoc no hi havia motiu real d’emprenyament, atès que el de Felanitx no havia pogut introduir-se a Palma i la seua obra tan sols era apreciada en un cercle reduït.
L’artista va estar sis anys sense exposar, fins el 1999. La seua pintura d’aleshores troba un motiu d’impacte, les figureres, les quals, “tot i presentar la naturalesa quieta d’uns arbres, tenen alguna cosa de vida en moviment, de calidesa, de diversitat inacabable en la repetició”, diu Pons. “Per fi, després d’anys de cercar i de pensar i de temptejar, Andreu Maimó havia trobat el tema que li permetria esclatar”, argumenta l’autor del text. Una veu pròpia. Als 80 ja havia fet algun tempteig amb les figueres, però aquest nou i decidit assalt li proporciona un sòlid element diferenciador.
El procés és interessantíssim i Pons ho explica d’aquesta manera tan encisadora: “Primer les va pintar a ple estiu, davall del bater de sol, amb el fullatge verd i aspre, però bell; després les va pintar a la tardor, ara ja davall un gris de capota envellida, amb les fulles daurades o esgrogueïdes o a punt de caure. El resultat varen ser tot un seguit de quadres molt bons, de pintor que domina tots els mecanismes i tots els trucs de l’ofici, que sap convocar l’atmosfera que li sembla més adient i que pinta igual que mira, amb una precisió analítica i neta, distanciada però vívida”. El detallisme obsessiu d’Antonio López és un referent reconegut, però també el treball amb la llum d’Edward Hooper. “La veritat és que m’agradaven molt els artistes que, simplement, dibuixaven bé”, reconeix Maimó.
Un quadre espectacular, Autoretrat amb na Blanca pintant davall una figuera a Son Dimoni, del 1999, podria ser el símbol d’aquesta transformació. La mostra d’aquell any al Museu de Mallorca, “Paisatge amb figueres”, va ser triomfant. Els objectius vitals i artístics de Maimó eren més a prop.
Ferides de l’ànima
Abans d’això, tanmateix, un penúltim entrebanc, uns problemes de salut que Maimó va somatitzar en un trastorn obsessiu compulsiu que va requerir tractament. És una època amarga, de negror, res inhabitual en entorns artístics. Pons, de fet, invoca els episodis de depressió més o menys habituals entre els creadors i traça el paral·lelisme amb una de les obsessions de l’escriptor, el novel·lista Philip Roth. Ambdós, el lletraferit nord-americà i l’artista illenc, remuntaren. “Recuperat del sot anímic, salvat de la calamitat psicològica, Maimó va gaudir d’una explosió de capacitat de feina i de creativitat espectacular i irrefrenable. Que encara dura”, escriu l’autor del text.
El tram final perllonga la frescor literària i l’interés. No sols perquè és el punt àlgid d’una història de superació, també perquè li permet a Pons condimentar l’eclosió artística de Maimó amb fragments deliciosos, de lectura sucosa, com ara el que li dedica a l’exposició “Vinae Supplicium”, dedicada al món de la vinya: “Els ceps, les vinyes, les rapes, els raïms i les parres de Maimó són obres que parlen del dolor de la vida, del pas del temps, de la fragilitat de l’existència, de les petjades de la memòria, de la incertesa del futur (…) Són obres que, com els poemes més precisos o com els amors més volcànics, fan tremolar d’emoció i terror”. Aquesta mostra, per cert, suposa l’anhelat reconeixement de Guillem Frontera a l’obra de Maimó.
El llibre conclou parlant de les sèries més recents, les dedicades a fruites mortes o als retrats. Dialogant una mica sobre el futur, per com de pletòric es troba Maimó als seus setanta-quatre anys, de l’aspiració de convertir el seu taller de Can Vent en taller d’aprenentatge i museu dedicat a la producció de l’artista de Felanitx. I es posa el punt i final una coda literària magnífica, “I pinta”, que deixarem per als lectors del volum. El final d’un itinerari nutritiu i interessant per descobrir o redescobrir un artista valuós, d’una persistència i una voluntat granítiques.
