Arts visuals
TALLERS I ARTISTES

Andreu Maimó, un pagès dels colors i de les formes

Al llarg de la seva trajectòria com a pintor —com a artista, perquè, a més de pintar, fa ceràmica, escultura i obra gràfica—, Andreu Maimó (Felanitx, 1946) ha tingut raons objectives de sobres per ofegar-se de frustració, enfonsar-se en el pessimisme i deixar-ho anar tot.

D’adolescent, a principis dels anys seixanta, va fer l’examen d’ingrés a l’Escola de Belles Arts de Barcelona: tenia un bon domini tècnic de l’art del dibuix, però el van suspendre i s’hagué de conformar a quedar a Mallorca sense estudiar. De jove, durant els efervescents i experimentals anys setanta, quan el món de les arts plàstiques mallorquines va viure una eclosió modernitzadora sense precedents (impulsada pels joves que integraren el que es va conèixer com el moviment de la Nova Plàstica Mallorquina), Maimó ho va viure al marge perquè, primer, la seva opció estètica –una figuració realista i personal, impressionista amb tocs expressionistes– no encaixava en les coordenades del paradigma estètic imperant, i, segon, perquè, per raons laborals –es guanyava la vida en el sector de l’hostaleria–, podia freqüentar poc Palma. D’adult, ja durant els anys vuitanta, quan va haver-hi un boom econòmic que va estimular tot el món de l’art occidental igual que un tractament d’anabolitzants estimula els músculs d’un atleta, Maimó no tan sols no en va treure cap profit crematístic o publicitari, sinó que, a més, va veure com la crítica i els especialistes acollien amb indiferència la seva obra. I, finalment, ja en la dècada dels noranta, quan l’editor, empresari i col·leccionista d’art Pere Serra va tirar endavant la confecció de la Gran Enciclopèdia de la pintura i l’escultura a les Balears, Maimó va veure com ell n’era exclòs.

L’artista Andreu Maimó. Fotografia: Jean Marie del Moral.

Davant de cada un d’aquests contratemps, l’artista va reaccionar dolgut, decebut, amb un sentiment de frustració d’aquests que et burxen a cada moment de cada dia, facis el que facis, estiguis amb qui estiguis. Però no es va donar mai per vençut. Després de cada contratemps, es va replegar humanament, es va reordenar vitalment, es va proposar reinventar-se plàsticament i va continuar fent feina com sempre. Com sempre vol dir, ras i curt, d’una manera obsessiva, insistent, fanàtica.

Fins que, per fi, després de molts d’anys, a cavall del passat segle i principis d’aquest, tot va començar a venir rodat. Maimó va trobar els temes idonis —el món natural de l’entorn immediat, sobretot les figueres i la vinya— per desplegar el seu potencial tècnic i per abocar-hi tota la càrrega emotiva que duia acumulada des de sempre. A poc a poc, clients de tota mena, de tot tipus de gust estètic i condició, provinents dels cinc continents, passaren a interessar-se per la seva obra i a comprar-li pintures, obra gràfica i escultures. També les institucions i les galeries de les Balears se li acostaren per proposar-li de muntar exposicions.

Actualment, Maimó fa tanta feina com sempre. O més que mai. A més, fa feina amb aquella seguretat eufòrica i insaciable de qui ha fracassat i ha patit durant molt de temps i ara, a més de gaudir de l’èxit, vol rescabalar-se del temps perdut. “Jo conec gent de moltes qualitats que no ha fet mai res», em diu Maimó sense escarafalls, sense ganes de passar comptes amb res ni amb ningú, d’una manera purament descriptiva. «Jo he patit molt, és clar que sí, però a mi els fracassos sempre m’han anat bé”.

Tenint en compte el seu temperament i el seu irrompible ritme de feina, no cal dir que Maimó s’ha passat tots els mesos de confinament i de pandèmia tancat a la seva casa-estudi de Felanitx –Can Vent– fent feina i preparant nous projectes. A més, també ha estat fent obres a Can Vent per reconvertir-lo, en un futur més o menys pròxim, en un museu i en un taller on s’hi puguin aprendre diverses tècniques d’estampació. Reconec que quan Maimó, fa uns anys, em va parlar per primera vegada d’aquest projecte em va semblar que fantasiejava, però el cert és que les obres ja estan quasi enllestides. Maimó duu a terme gairebé sempre tot el que es proposa: això és perquè parla poc i fa molt.

Bé, parla poc és un dir, perquè quan es posa a parlar, a contar històries –d’ell o d’altri– i a explicar la seva vida de vegades no hi ha qui el pari; a més, té un parlar atropellat, brusc, directe, de vitalista frenètic, que fa de mal interrompre o aturar. En tot cas, el que és segur és que quan vol una cosa, Maimó s’hi posa i la fa. I això és el que ha passat amb les obres a la casa-taller de Can Vent, per a les quals ell, als seus més de setanta anys, s’hi ha arromangat: ha tirat parets a terra, ha traslladat i protegit obres perquè no es fessin malbé, ha tret enderrocs amb una senalla…

He dit que quan vol una cosa, Maimó s’hi posa i la fa. I el que més ha volgut Maimó al llarg de la seva vida ha estat ser un bon pintor, un artista complet. Ho ha aconseguit amb escreix. Dotat d’una mirada infal·lible, d’una habilitat tècnica extraordinària –hereva de l’habilitat del pare pagès però també dibuixant aficionat i de la gràcia de la mare que tenia una botigueta però a qui li encantava brodar– i d’una curiositat insaciable, l’obra de Maimó és heterogènia, personal, consistent, poètica, meticulosament poderosa.

L’artista Andreu Maimó al seu taller. Fotografia: Jean Marie del Moral.

Algú podria pensar que rere la minuciosa i detallista devoció amb què Maimó s’ha passat dècades pintant paisatges naturals —o paisatges urbans amables: el seu poble, sobretot—, o pintant i modelant figueres en fang, o pintant, modelant i fent dibuixos —obra gràfica— de tota classe de fruita, algú podria pensar que rere de tot això hi ha, dic, una crítica de caire social i ideològic contra una modernitat que desagrada a l’artista, i que tot plegat representa la voluntat de crear un refugi moral contra la implacabilitat cruel de la història. Però no, no hi ha res d’això.

Si Maimó pinta la naturalesa és perquè ell és naturalesa, perquè aquest és el món —viu, riquíssim, inacabable— que duu clavat dedins des que va néixer. Maimó ha après lliçons plàstiques de tota classe d’artistes, però si jo l’hagués d’emparentar amb algú seria, més enllà d’abismes temporals i divergències tècniques, amb els pintors paleolítics, els quals reproduïen a les parets de les coves els elements més vistosos de la seva realitat —els animals— i ho feien empesos per una mescla de temor i de reverència, de fascinació per allò diferent i d’afecte per allò familiar.

És clar que també l’emparentaria amb els seus adorats impressionistes, que retornaven un cop i un altre als motius de sempre —el Mont Sainte-Victoire de Cézanne, els camps de blat d’Arles de Van Gogh, els nenúfars a l’estany de Giverny de Monet— perquè sabien que no passa res si la realitat és previsible i no dona sorpreses, perquè l’ull humà i la pintura ja s’encarregaran de ser imprevisibles i de donar-ne.

Maimó es relaciona plàsticament amb la realitat mitjançant un realisme detallista, però sense servituds mimètiques, un realisme que no es conforma a capturar la presència física d’allò que pinta, dibuixa o modela en fang, sinó que també aspira a reproduir-ne la seva dimensió més atmosfèrica i íntima. He dit detallista? Potser més exacte seria dir-ne compulsivament meticulós i precís. Singularment memorables són les seves icòniques figueres, d’una harmonia crispada o nerviüda. Maimó sol retratar-les amb una equilibradíssima mescla de fascinació poètica meravellada i d’escrutini microscòpic irrevocable, i es fixa sobretot en les capçades de les figueres hivernenques, de brancam despullat, dens i tortuós, i en els seus troncs rugosos i retorçats, d’una consistència i una bellesa immemorials, solemnes com el bronze, nobles com el marbre, vulnerables com la carn. Maimó és un pagès dels colors i de les formes.

Després de treballar en l’hostaleria i, una temporada curta, com a mariner, Maimó va decidir consagrar-se a la pintura. Durant vint anys les va passar magres, i la majoria dels seus ingressos provenien de les classes de dibuix i de pintura que impartia al seu taller, a banda de la venda d’alguna litografia i d’algun encàrrec ocasional. A pesar de tot, va anar ampliant tant el taller com els seus interessos: va comprar una premsa litogràfica, va instal·lar-hi un forn per coure la ceràmica… En el fons, Maimó sempre ha sentit que les coses tard o d’hora li anirien bé.

Li començaren a anar bé quan, ja ho he dit, va descobrir el tema de les figueres, i més endavant el de les vinyes, i més endavant el de les fruites. (Altres sèries interessants que han fet aquests últims vint anys són una de “boscos cremats” i una de fruites mortes; a més, també ha treballat el retrat –sobretot, l’autoretrat– i el bodegó, tot això sense deixar mai les figueres.)

La tria de les figueres és simptomàtica de la voluntat de Maimó de diferenciar-se dels altres, de trobar una manera pròpia de fer les coses. Tots els pintors postimpressionistes estantissos que, entre el principi del segle XX i fins als anys setanta, havien retratat els paisatges de Mallorca fins a la sacietat, s’havien centrat en la serra de Tramuntana, en les visions panoràmiques de l’interior de l’illa i en un seguit d’arbres considerats paradigmàtics del camp mallorquí: les oliveres, amb els seus verds de matisos infinits i els seus troncs solemnes i torturats; els ametllers i les seves càndides flors blanques; els pins… Cap d’ells, en canvi, no va prestar mai gaire atenció a les figueres. Les figueres varen ser, justament, l’arbre que Maimó va posar-se a treballar.

No vull donar a entendre amb això que ell estudiés amb deteniment la història de l’art paisatgístic illenc, que detectés quins arbres havien estat representats en excés i quins havien estat negligits i que, finalment, es decantés entre els arbres negligits per aquell que li feia més el pes per pintar-lo i marcar territori en termes temàtics i estètics. Maimó és més visceral que tot això. Ara bé, sí que estic segur que, d’alguna manera, ell sabia que aquell motiu havia estat fins aleshores poc explorat, i que va sentir que podria tractar-lo d’una manera personal i singular i mantenint-se lleial a ell mateix, és a dir, sense renunciar als seus interessos bàsics ni trair els imperatius més íntims del seu món creatiu. “El 1999 em varen proposar de fer una exposició i jo vaig dir que la faria tota de figueres. Em varen dir que seria avorrit, però jo vaig dir que no ho seria. I, en efecte, no ho va ser”.

El tema de la vinya, va començar a treballar-lo perquè li feren un encàrrec. La primera reacció de Maimó quan li feren la proposta de treballar el món del vi va ser dir que el treballaria amb ceràmica: que esculpiria en fang el raïm, les fulles, els pàmpols… “La cosa exuberant ja estava molt feta, artísticament, en relació amb el vi i les vinyes. I jo vaig pensar que ho havia de fer d’una altra manera”. (De nou, l’obsessió de fer-ho tot a la manera pròpia, sense seguidismes, defugint el gregarisme, la còpia, la impersonalitat còmoda d’allò que ja ha estat intentat i assolit. Una lliçó: l’originalitat i la singularitat, en art, no sempre han de ser estripades, histriòniques, escandalosament vistoses, també poden ser quasi clàssiques, d’una rotunditat aparentment modesta, però essencial.)

Per cercar l’originalitat, Maimó va fer el que ha fet sempre. “Vaig anar a foravila a cercar vinyes velles. Em va marcar veure els ceps contorçats, ferits. Em va fer pensar en el poema Desolació, de Joan Alcover, tan trist, tan tremend. Vaig començar a pensar com és que les vinyes es contorçaven tant quan totes les plantes, sempre, tendeixen a enfilar-se cap al cel. És clar, després vaig veure que era pel sofriment que els infligeixen els homes. Els homes no volen que les vinyes vagin cap a dalt, sinó cap allà on a ells els interessa”. Maimó ja tenia clar què fer-ne, de tot plegat, i més clar va tenir-ho un dia que li explicava les seves idees a Miquel Barceló Perelló, historiador, professor universitari i escriptor, el qual va dir-li una frase de les que no s’obliden. “Si la vinya tengués veu —va dir-li—, no hi hauria qui passàs per devora d’un tros de vinya quan les estan podant”.

En poc temps, va pintar diverses obres. Una d’elles és Ceps a lloure, d’una ambició considerable (és un oli sobre llenç de 162 x 200 centímetres) i extraordinàriament reeixida i única. S’hi veuen set ceps de vinya arrabassats flotant sobre el buit blanquinós de la tela, amb els troncs contorçats i les arrels disperses i ja inútils, com fantasmes de la naturalesa que han estat llargament explotats per la intel·ligència, la mà i la cobdícia de l’home, però que ara ja no serveixen per a res, i ningú no els vol, i l’oblit i la destrucció es preparen per devorar-los i fer-los desaparèixer per sempre. Tot i l’aparent senzillesa de la composició, a pesar de la univocitat simbòlica del tema, és una pintura impressionant, que esgarrifa, que té alguna cosa de dolorosament i alhora preciosament immemorial. “Quan feia aquestes obres —explica Maimó— tenia molt present la seva força simbòlica. Pensava: mira, als ceps els passa com a les persones, que quan ja són velles i no serveixen, són arrabassades, arraconades, descartades”.

Amb pandèmia o sense –tot i que la paràlisi quasi total provocada pel covid-19 li ha congelat alguns projectes–, Andreu Maimó continua fent feina intensament al taller de Can Vent: pintura a l’oli, litografies, xilografies, ceràmica, dibuix… Està sempre en marxa, no s’atura mai, és d’una energia jovial i ferotge. En realitat Maimó no va al taller sinó que hi viu, es passa totes les hores de cada dia pensant en el seu art, treballant-lo o parlant-ne amb gent a qui li interessa comprar-ne o exposar-lo. No hi ha temps morts, en la vida de Maimó, ni a penes tampoc estones de lleure. Sí, fa dinars i sopars amb la família, amb amics i coneguts i saludats, amb clients, però en darrera instància, per a ell, tot això és també feina. D’un dinar o d’un sopar —ho sé per experiència—, sempre pot sortir-ne un llibre, la idea d’una exposició, la possibilitat d’emprendre alguna història creativa.

Cada nit se’n va a dormir molt tard. Vull dir que se li poden fer les quatre o les cinc de la matinada treballant. És clar que això és així perquè ell és un noctàmbul empedreït i la nit li agrada —estar despert quan tothom dorm: això, o fa molta por, o bé entusiasma—, però també s’explica per l’eufòria, l’ambició, la gana i l’energia que l’impulsen i el dominen. Com pot anar-se’n a dormir prest, Maimó, amb tot el que vol fer, amb tot el que té pensat fer? “Som molt feiner, sí. I n’estic orgullós —diu—. Jo quasi no dorm mai i, quan dorm, somniï per no estar sense fer res!”, remata entre riallades.

[starbox id=”pere_antoni_pons_autor,jmdelmoral_autor_etdla”]

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Jean Marie del Moral
Des de fa més de 40 anys, Jean Marie del Moral (1952) ha retratatestudis i artistes, de Joan Miró a Ai Weiwei. Les revistes i les editorials internacionals més destacades han publicat les seves fotografies, que també s'han exposat arreu del món i formen partde col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close