Arts visuals
TALLERS I ARTISTES

Andreu Terrades, l’avantguardista artesà

“De vegades penso si no he quedat embarrancat. Jo estic convençut que la tècnica, la feina i el factor humà encara són molt importants en pintura, i això fa que de vegades pensi que la meva obra sembla d’una altra època”. M’ho diu Andreu Terrades (Palma, 1947) mentre parlem al seu estudi de Palma, una planta baixa que abans era la casa familiar i que ara és el lloc on l’artista fa feina diàriament. També és el magatzem on guarda moltes de les seves pintures, llibres visuals, dibuixos i objectes plàstics. Havent expressat aquests neguits i dubtes, queda com absort, però Terrades de seguida reprèn el fil del discurs: “El que fa que deixi de dubtar i de preocupar-me és que tot el que he fet ha estat sempre molt cavil·lat. No soc ni he estat mai matèric ni gestual. Tot ho penso molt i hi faig moltes voltes. Ho preparo a fons, abans de posar-m’hi”.

Imaginatiu i rigorós, inspirat i artesanament hàbil, meticulós i intuïtiu, Andreu Terrades va ser un dels membres més destacats del que, als anys 70 del segle XX, es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, un moviment de joves artistes que abraçaren els estils, les propostes, les tècniques, els conceptes i les audàcies de la modernitat i la contracultura globals i els incorporaren, adaptats, personalitzats, al context illenc. Tot i que ha plogut molt des d’aleshores, i encara que l’obra i l’univers plàstic de Terrades no han deixat mai d’ampliar-se, enriquir-se i obrir-se, les maneres d’entendre la creativitat i de fer art de Terrades encara s’alimenten del marc estèticocreatiu en què es va forjar als 70.

Tres són els trets principals d’aquest marc: 1) l’habilitat per unir, de vegades amb violència, de vegades amb harmonia i de vegades amb un sentit de l’humor plàcidament provocatiu, el llegat de la tradició –fins i tot de la més estantissa– amb els recursos més nous i trencadors de l’experimentalisme i de l’avantguarda; 2) la capacitat per entendre una cosa molt simple que, si hem de fer cas al que es pot veure anant pels museus d’art contemporani del món, no entén gairebé ningú, que és que els artistes moderns tenen carta blanca per fer de tot, però que poder fer de tot no és el mateix que poder fer qualsevol cosa i de qualsevol manera; i 3) la fidelitat innegociable a la pròpia personalitat, concretada en uns motius, unes dèries, unes obsessions i, a la fi, encarnada en una mirada, un estil, uns temes i unes maneres de fer insubornablement singulars. Com passa a tots els artistes potents –plàstics, literaris, cinematogràfics…–, Andreu Terrades només pot fer les coses tal com les fa. Està condemnat, vull dir, a ser sempre, en tot moment i sota qualsevol circumstància, ell mateix. És hereu i deixeble de molts, és clar que sí, però també, sobretot, és personal i inconfusible.

Estudi d’Andreu Terrades © Jean Marie del Moral.

Professionalment, Terrades s’ha dedicat tota la vida a la docència –ha estat professor de dibuix a secundària– i, encara que ha fet exposicions amb una certa regularitat –tant en galeries i museus de les Balears com en galeries de Barcelona–, mai no ha tingut una presència constant, central i protagonista en el panorama artístic del país. Vull dir que és menys conegut i menys exposat del que la seva riquíssima obra mereixeria. Això en part s’explica pel seu caràcter tranquil i seriós, gens amant de les carnavalades pròpies del món de la cultura i l’art, com per la seva actitud ferma i intransigent en relació a la seva manera de crear. Ara fa més de deu anys que no ha fet una exposició, però és que per fer exposicions segons com i segons on, Terrades s’estima més no fer-ne. “Per res del món –diu sense estridències i sense alçar el to de veu– voldria exposar en certes galeries de Mallorca. L’art és molt personal, és una cosa molt íntima, no es pot mostrar a qualsevol lloc i de qualsevol manera. A mi tot em costa molt de fer, a tot hi dedico molt de temps i esforços, i no ho vull mostrar a qualsevol”.

Terrades també critica les galeries de Mallorca perquè cada vegada s’interessen més per un tipus d’art homogeni, desarrelat, un art que és internacional d’una manera inofensiva i amorfa. “Jo, en canvi, em vaig formar en tot el contrari d’això”, reivindica. Aquest va ser justament un dels èxits de la Nova Plàstica Mallorquina: que feren un art global, que era homologable al que es feia arreu del món, però el feren sense trair-se, sense negar la seva condició i la seva identitat i la seva circumstància. Per això donaren uns resultats tan bons i tan singulars.

Fill d’un artista amateur –que es va guanyar la vida fent de cambrer però que apreciava i treballava molt seriosament la pintura– i germà bessó del també artista Steva Terrades, Andreu Terrades sempre ha transitat els terrenys de l’avantguarda (des de la poesia visual i el mail art fins als assemblatges, les pintures collage o les obres amb un fons conceptual), però ho ha fet sempre guiat per uns sòlids fonaments clàssics. Els seus gustos són extremadament versàtils. Des seguida va adquirir la consciència que calia aprendre a dibuixar tan bé com fos possible. I un dels aspectes més cuidats de les seves obres és la composició.

Després d’estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, Terrades va retornar a Mallorca i, en aliança amb altres artistes i escriptors com Bartomeu Cabot, Damià Ferrà-Ponç, Sara Gibert, Josep Albertí i, al final, un jove anomenat Miquel Barceló, entre altres, va participar en algunes de les mostres i de les accions més emblemàtiques de l’època: l’exposició Ensenya 1, la publicació de Neón de Suro, el col·lectiu Taller Llunàtic… L’objectiu era doble: fer un art modern i radical i anar en contra de l’art oficial i estantís que prevalia a la Mallorca dels 70.

Amb la mort del dictador Franco i l’establiment d’una normalitat més o menys moderna i democràtica, les iniciatives i aventures contraculturals inevitablement s’atomitzaren, es transformaren i s’esllanguiren. Però en el cas de Terrades, com ja he avançat, l’empenta i l’esperit d’aquells anys mai no han desaparegut. En aquest sentit, no és d’estranyar que la seva trajectòria, tan llarga, i la seva obra, tan rica i variada, tinguin un seguit de motius i de trets d’estil constants.

Un ràpid inventari dels motius, els trets d’estil, les actituds i les influències assumides que són recurrents en l’obra de Terrades per força hauria d’incloure aquests aspectes: 1) la realitat de Mallorca presa com a punt de partida per a tota la seva feina, és a dir, Terrades és un clar exemple que la universalitat creativa s’aconsegueix no desarrelant-se del propi territori i de la pròpia herència cultural sinó fondejant-los i assumint-los i fent per trobar-hi connexions amb altres territoris i herències d’arreu del món; 2) el retrat descarnadament i sarcàsticament crític a la societat de consum i a la turistificació-destrucció de Mallorca; 3) l’antisofisticació i la naturalesa sempre conceptualment forta i límpida de les seves obres; 4) una mescla de poesia essencial i d’humor irreverent; 5) la fisicitat i la naturalesa tridimensional de les obres, que Terrades assoleix mitjançant la irrupció d’objectes reals damunt la tela o del que convencionalment es considera l’espai de l’obra d’art; 6) la concepció de l’obra d’art com el resultat d’un triple procés creatiu –intel·lectual, sensitiu i manual–, cosa que l’allunya totalment de l’actitud i les maneres de procedir dels artistes contemporanis més cotitzats (estil Jeff Koons i Damien Hirst, que no elaboren res personalment) i l’emparenta amb els artesans de fa un segle o en fa cinc; 7) la convicció que l’art actual és per força impur, que ja no hi ha res que pugui ser si no és mescla, i la convicció també que les pràctiques tradicionals de l’art (diguem l’escultura i la pintura) continuen sent vàlides però que també han d’estar infectades per tota mena de noves pràctiques (el collage, el còmic, la fotografia, el muntatge, el text, la performance…); 8) l’aproximació simbòlica i irònica, mai seriosa i naturalista, a tots els aspectes i detalls que configuren la realitat; 9) la fidelitat a les lliçons apreses en el pop art, en un cert surrealisme diguem-ne magrittià i delvauxià, en l’estirabot dadaïsta, en la idea de Duchamp que tot pot ser art o pot no ser-ho i en l’expressionisme alemany que mirava el seu entorn amb fúria i voluntat de caricaturitzar-lo; i 10) una concepció sovint narrativa de l’obra d’art, que el porta a no fer obres aïllades i autònomes sinó a abordar els temes d’una manera seriada, tornant una vegada i una altra a la mateixa història, fent-ne variacions, contant-ne ramificacions i intrahistòries, creant nombroses obres a partir del mateix motiu, ja siguin pintures o il·lustracions per a llibres visuals o partint d’un esquema conceptual que dona com a resultat obres coherents pel que fa al tema però diferents quant al format…

Andreu Terrades al seu estudi. © Jean Marie del Moral.

Quan ara el visito, parlem de com va viure el confinament dels passats mesos de març i d’abril. Em dona una resposta que ja m’espero: “Amb confinament o sense, jo duc el meu ritme”. Durant el confinament de març, havia de venir aquí d’estranquis perquè viu al Pla de na Tesa, que forma part del municipi de Marratxí, i el taller és a Palma. Però després ja va deixar de venir i, al cap de poc, ja es va instal·lar amb la seva dona a Sa Ràpita, on té un segon espai per treballar. Per tant, el confinament no va afectar-lo gaire, tampoc anímicament. “A Palma, sobretot faig pintura, i a Sa Ràpita, sobretot faig llibres en la línia de la poesia visual –resumeix–, i això és el que he continuat fent durant tots aquests mesos”.

M’ensenya les obres en què ha estat treballant últimament. Comencem amb una sèrie de dibuixos per a un llibre que es titularà L’illa dels polifems. Com és habitual en Terrades, que ha abordat molt aquest format, és una barreja de narració, de poesia visual i de crit de denúncia d’una situació (sociopolítica, ecològica, econòmica, cultural, sovint tot ben barrejat perquè és indestriable) que el disgusta. “Els polifems són aquelles persones que només miren amb l’ull que els convé: els especuladors, les hienes del turisme, els constructors sense escrúpols…”, m’explica. Reconeix que la depredació i la degradació de Mallorca és un dels seus temes recurrents: no ho decideix, no ho pot evitar. Hi ha tres elements recurrents en tots els dibuixos del llibre, com hams alhora narratius i simbòlics que donen unitat a tota la sèrie: hi ha un guant d’obrer, hi ha una pedra –a la vegada un element històric i un material usat per a la construcció/destrucció– i hi ha un ull, l’ull ciclopi. “En total, la sèrie tindrà uns vint o trenta dibuixos”, diu l’artista.

De llibres com aquest, Terrades en té uns seixanta o setanta de fets –“en total, deuen ser uns mil dibuixos”–, i en conjunt són una autèntica meravella, que malauradament resta inèdita en la major part. Alguns dels títols més destacats, aquests sí que publicats, són Aliorna dibuixada (1976), a partir d’un llibre de poemes de Josep Albertí, i Silencis de migjorn, sobre la tragèdia dels presoners francesos tancats i morts en massa a Cabrera. Obre un calaix on guarda desenes d’aquests llibres visuals i me n’ensenya un. M’agrada molt. Es titula Merla: és subtil, net, delicat. El dibuix de la merla (omnipresent) del títol és ple de gràcia, però la seqüència narrativa en què apareix també conté un component d’amenaça. No és mai naïf ni simple, l’art d’en Terrades. Com a molt, ho fa veure, si li interessa. Una indefinible però robusta dimensió al·legòrica plana per moltes de les seves obres. “A mi m’agrada molt fer això –em diu amb la seva placidesa bonhomiosa i una mica fatigada– perquè en realitat és un joc”.

També m’ensenya algunes pintures de gran format en les quals ha estat treballant al llarg dels últims mesos, o que ha enllestit fa poc més d’un any. Una és una panoràmica de balcons, terrasses i patis urbans que podrien ser de qualsevol gran ciutat (en aquest cas, es va inspirar en un paisatge de Barcelona). Encara hi està treballant –hi ha de posar més figures humanes, diu–, però l’obra ja s’imposa amb tota la seva força de realisme urbà enrarit, de caricatura imaginativa, d’al·legoria anímica i atmosfèrica d’un espai i una època que són els nostres. Passem a una altra pintura. Plaga té una dimensió més explícitament imaginativa –un gran llagost domina el centre de la tela– i presenta un paisatge de costa estrany, amb les cases que donen l’esquena al mar i el cel tot ple de cadires buides, que sobrevolen l’escena i amenacen d’apoderar-se de la tela. Capells i corbates pengen, estranys, de les cadires.

Són obres que es poden interpretar com una ampliació o una reminiscència de la sèrie de pintures titulada Barri, potser un dels projectes més ambiciosos mai realitzats per Terrades, en el qual fa més d’una dècada que treballa. Inclou nombroses pintures –acrílic damunt tela– i està concebut com una panoràmica domèstica i pública –però sempre íntima– sobre la fauna humana que habita un barri més o menys popular d’una ciutat que podria ser qualsevol ciutat occidental moderna. Cada quadre funciona com el retrat d’un món i d’unes persones –una escena– que se’ns mostren en la intimitat d’una llar o en el concorregut formigueig d’un espai públic, ja sigui un bar, un taller mecànic, un edifici en obres o un enteranyinat de balcons. Amb un estil d’un realisme neurastènic i un punt maníac, que l’emparenta amb les obres d’aquell sensacional expressionista alemany anomenat Max Beckmann, Terrades explora i radiografia, d’una manera més el·líptica que òbvia i més suggeridora que naturalista, els desigs, les pulsions, els hàbits, les manies, els misteris, les desesperacions, les rareses i les rutines de tot un seguit de personatges que són representats d’una manera impersonal –pells de colors impossibles, rostres com llunes– però dels quals sempre és possible deduir el motor moral i anímic que els mou: l’angúnia, l’erotisme, la por, l’avorriment, la disbauxa…

Poques vegades com en aquestes pintures Terrades ha fet una exhibició tan potent de la seva capacitat compositiva –juga amb els espais perquè facin un efecte claustrofòbic i ric–, del seu ús lliure i sempre intencionat dels colors –posa color amb la llibertat de qui s’ha begut un còctel d’expressionisme, pop i grafisme publicitari, i li ha caigut la mar de bé– i de la seva concepció enjogassadament narrativa de l’art. A Barri, Andreu Terrades pinta tot un món. Un cosmos urbà. La condició humana. Si fos ianqui i el barri pogués passar per Brooklyn, hi hauria crítics de renom internacional i curators poderosos que aplaudirien una obra d’aquesta magnitud amb les orelles.

Però Andreu Terrades és mallorquí i ja és massa tard –ell n’és perfectament conscient– perquè el mercat de l’art, la crítica especialitzada o els curators amb influència puguin posar la seva obra al lloc on es mereix. Quin seria aquest lloc? Per mi, no en tenc cap dubte, com a mínim en la mateixa posició que molts dels artistes vius més reconeguts de l’estat espanyol i de tot l’Occident. Més i tot: si compares l’obra de conjunt de Terrades amb la d’algunes estrelles internacionals coetànies –posem un Schnabel o un Clemente–, la balança es decanta a favor de Terrades. Però bé: ningú ha dit mai que la cultura i l’art siguin més justos que la vida. Potser, tampoc, no cal que ho siguin. El que compta, l’únic que compta, és que Andreu Terrades duu més de cinquanta anys dibuixant, pintant, muntant, creant. I que cada dia va al taller. Sobretot això: que cada dia continua anant al taller.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Jean Marie del Moral
Des de fa més de 40 anys, Jean Marie del Moral (1952) ha retratatestudis i artistes, de Joan Miró a Ai Weiwei. Les revistes i les editorials internacionals més destacades han publicat les seves fotografies, que també s'han exposat arreu del món i formen partde col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close