Han passat poc més de cinc dècades de la primera exposició individual de l’artista conceptual Àngels Ribé (Barcelona, 1943). Va ser concretament a París, al Centre Artistique del castell de Verderonne, on va presentar “Laberint”, peça transparent circular de color groc, que permetia fer un itinerari sensorial dins d’un laberint. En aquella època residia a la capital francesa, on havia anat a estudiar Sociologia però aviat es va decantar pel món de l’art. Freqüentà el taller de l’escultor polonès Piotr Kowalski, artista interessat per l’experimentació de materials relacionats amb la llum i l’electrònica. Fa deu anys es va reproduir “Laberint” per mostrar-la a l’antològica que el MACBA li va dedicar a l’artista, on també es podia transitar per un laberint que tenia diversos recorreguts. Precisament la conservadora del museu, Teresa Grandas, comentava que Ribé relacionava el laberint amb “la visió que en tenia d’ell Jorge Luis Borges, és a dir, com un símbol de perplexitat”.
Angels Ribé. Pas mal
Comissari: David Armengol
Centre d’Art Maristany
Àngel Guimerà, 2. Sant Cugat del Vallès
Fins al 5 de febrer de 202
Durant la seva trajectòria creativa ha rebut diversos reconeixements, entre ells el Premio Nacional de Artes Plásticas, concedit pel Ministeri de Cultura, i recentment la Creu de Sant Jordi. Coincidint amb la distinció de la Generalitat, ara es pot contemplar al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat l’exposició Pas mal, comissariada per David Armengol, director de La Capella i comissari de Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé, a la Tecla Sala fa dos anys. La present mostra consisteix en una instal·lació que ocupa tota la sala del Centre. El motiu pel qual es titula Pas mal, expressió francesa que significa “no està tan malament”, segons el comissari, es tracta d’un estat d’ànim, una resposta impetuosa vers un temps inestable, incert (…) pura energia”.
El conceptualisme d’Àngels Ribé
Abans d’irrompre en el terreny conceptual es va interessar primer per la ceràmica, però de seguida es va encaminar cap al món de l’escultura que, juntament amb les instal·lacions, les performances i les accions, l’han fet un referent dins de l’art conceptual català, juntament amb creadores com Eugènia Balcells, Fina Miralles, Sílvia Gubern, Eulàlia Grau i Olga L. Pijuan, ja que totes elles tenen molts aspectes en comú, així com els artistes que van treballar a París durant el període 60-70 com Antoni Miralda, Joan Rabascall, Benet Rossell, Jaume Xifra… L’artista barcelonina al principi signava les seves obres com A. Ribé, per no donar pistes sobre el seu gènere.
Després de la seva etapa parisenca s’instal·la a Chicago, on hi serà fins a final de 1973, per després anar a Nova York. En aquella època l’artista compartia publicacions i exposicions amb els principals exponents de l’art conceptual com John Baldessari, Lawrence Weiner, Gordon Matta-Clark, Vito Acconci, Hans Haacke, Laurie Anderson, Hanna Wilke, Daniel Buren, Sol Lewitt, entre d’altres. Va ser pionera a Catalunya del land art als anys 70. Ella mateixa declarava que “nosaltres som natura. Si ets natura és molt difícil que no et basis en la natura per a la teva obra. L’observació de la natura sempre m’ha interessat”. El 1979 l’Escola de Magisteri de Sant Cugat li encarregà la peça Ornamentació. Tornà a Barcelona l’any següent, moment en què sent interès per la pintura, encara que es decantà aviat per la instal·lació, l’escultura amb ferro i posteriorment pels neons, és a dir, per la llum i l’espai.
La primera vegada que vaig contemplar el seu treball va ser l’any 1998 amb motiu de l’exposició Espai vau a Santa Mònica, on la majoria de les peces eren a escala humana, de la qual Abel Figueres senyalava que eren obres “que palesen un afecte per l’execució manual, un gust per la construcció objectual i una certa joia pel descobriment i la manipulació”. O sigui, el meu primer contacte amb la seva obra va ser a través de l’escultura. Una escultura íntima i silenciosa a la vegada. La següent mostra important va ser a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas, amb motiu de l’atorgament del Primer Premi d’Escultura Contemporània Vila de Pals, l’any 2003, on exhibia unes escultures creades a través d’uns neons en formes circulars concèntriques que tenien diversos colors. Conxita Oliver va apuntar que es tractava d’unes “cal·ligrafies lumíniques traçades a l‘espai, que tenen molt a veure amb les preocupacions formals i conceptuals de les “geometries invisibles” o de les “ocupacions d’un espai””.
“Pas mal”, l’intimisme de la natura
L’exposició Pas mal s’ha creat específicament per a l’espai Maristany, consta de quatre àmbits, encara que tota l’acció gira entorn d’un sol espai. En primer lloc hi ha una sèrie de fotografies -una setantena- que omple totes les parets de la sala; una estructura de fusta que envolta tota la sala pel mig on es veu un tren que circula lentament sense aturar-se per una sola via; un jardí de plantes al mig de la sala, concretament al pati central i, finalment, un vídeo on es veu una performance. Segons David Armengol, l’exposició “posa en relació diversos estadis emocionals vinculats a la vivència en un espai i temps determinats; en aquest cas, Sant Cugat del Vallès i els entorns naturals que l’envolten”.
Les fotografies que es mostren formen part de l’ideari de l’artista, o sigui, del lloc on està vivint actualment, fetes a partir dels seus passejos pels boscos i camins propers a casa seva, circumscrits a determinats llocs de Collserola, com son La Floresta i Valldoreix. Les imatges no les ha preses amb una càmera analògica o digital convencional, sinó mitjançant el seu mòbil. Ribé pretén amb aquestes fotografies mostrar detalls d’alguns racons que li han semblat atractius o interessants que, si els veiéssim en un altre context, potser no els donaríem la importància que mereixen. No deixa de representar “una natura domesticada per una vida urbana en expansió”, com també succeeix en altres parts del país.
A l’espai central separat pels vidres hi ha una mena de jardí amb plantes en lloc de flors. Es tracta del microcosmos de la pròpia artista, com si fos el seu jardí particular. És un jardí “que creix lentament, sense que ho puguem percebre (…) un microcosmos viu a través d’una llum solar real i fingida alhora”. L’escena on apareix un tren en miniatura que circula per la via sembla que no té fi, ja que va donant volta rere volta, sense existir el concepte de temps. Es tracta d’ “un temps sense noció de temps, un temps imaginari, lúdic, amb la metàfora irremeiable del pas del temps”.
Finalment, hi ha un vídeo on es va reproduint constantment una performance que consisteix en una acció realitzada pocs dies després de la inauguració de l’exposició, on s’hi veuen tres gaiters tocant els seus instruments mentre van caminant pel carrer dirigint-se al Centre d’Art Maristany, i una vegada hi han arribat donen una volta per la sala i tornen a sortir per on han vingut. La música “suma una nova capa de significats vinculats a la pertinença emocional a un lloc”.
Paral·lelament a l’exposició s’han desenvolupat diferents activitats, entre elles unes caminades locals a càrrec de l’escriptora, professora i historiadora de l’art Helena Rotés, amb la idea de dialogar entre la natura, o sigui el bosc, i la ciutat, seguint, d’alguna manera, les passes de l’artista. També hi ha hagut un punt de trobada amb el pintor escocès Jack Davidson, mitjançant la seva relació entre la pintura i la música, tal com s’ha pogut contemplar al vídeo del vestíbul.
