Arts visuals

Anglada-Camarasa, pintor impremeditat dels Països Catalans

No s’ho va proposar mai, perquè els plantejaments polítics en ell no eren especialment intensos, però Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona 1871- el Port de Pollença 1959), de qui ara es commemora el cent-cinquantè aniversari de la seva naixença, va ser el pintor més partícip de la unitat dels països de parla catalana, al menys en l’època del Modernisme.

La vida portà Anglada-Camarasa a ser el més cosmopolita dels pintors catalans del seu temps, i el més famós mundialment també, però en canvi varen coincidir en la seva biografia tres presències geogràfiques properes fonamentals que el defineixen, pel damunt de la difusió de la seva obra per tot el món, com un artista català. D’una banda, encara que poc, va néixer i pintar a Catalunya, després s’enamorà del món popular valencià fins al punt de fer d’ell el protagonista de part important de les seves obres més destacades, i més endavant esdevindria positivament un mallorquí d’adopció durant més de trenta anys de vida. Altres –Rusiñol, Mir…-  també pintaren als tres territoris, però la seva dedicació a tots ells no fou tan intensa.

Anglada-Camarasa: Paisatge amb pont (1890), oli dedicat a Victor Balaguer. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca-Museu Victor Balaguer. És una de les seves obres de joventut pintades al Montseny.

Tot i ser barceloní, Anglada-Camarasa mai va tenir el Cap i Casal com a centre de la seva atenció. En la seva etapa de joventut va fer molta vida a Vilanova i la Geltrú i a Arbúcies i els seus boscos. Entrà en contacte amb Victor Balaguer, el vell poeta de la Renaixença, que havia esdevingut polític de gran envergadura a nivell espanyol. Els paisatges que va fer en aquesta etapa, primer s’assemblaven a Modest Urgell, que va ser el gran mestre confessat d’Anglada, i més endavant esdevindrien l’expressió dels boscos pedregosos, humits i molsosos del Montseny, que ple d’il·lusió els presentà a una exposició individual a Barcelona que passà desapercebuda malgrat el gran nivell de les peces exposades.

Els fats doncs no l’acompanyaren: no li van fer prou cas al seu país i decidí emprendre l’aventura de París el 1894. Seria la seva gran etapa: canvià de temàtica i de factura. El paisatge gairebé va desaparèixer de la seva pintura i ell s’abocà a extreure els motius dels seus nous quadres de les nits de music-hall o del carrer.  Va ser una gran aportació personal al postimpressionisme europeu, i la seva fama es projectà fulminantment arreu, París a part, de Berlín a Londres, passant per Bèlgica, Viena, o Rússia. Per a ell, però, allò que pintava no era l’objecte del seu interès conceptual sinó que li servia per trobar millors expressions de colors, llums i en definitiva pintura pura, que era el que perseguia. Per això, al costat de grups i interiors iridiscents que evocaven els espectacles de la Belle Époque, també pintà danses gitanes que sembla que havia vist de molt jove a Andalusia, però que podia refrescar a molts locals de París mateix. Allò li proporcionava colors molt més càlids i possibilitats de copsar gestualitats molt expressives.

El 1904, però, anà a València en ple estiu i s’hi va estar poc temps, però en va tenir prou per incorporar al seu llenguatge plàstic la brillantor daurada de la indumentària de l’Horta, de la que ell n’adquirí diverses peces que sempre conservà a la seva col·lecció d’arts decoratives. Des de “Las Provincias” López Chávarri, el gran compositor, el va saludar i va preveure encertadament que els temes valencians serien la nova temàtica principal del pintor. Es relacionà amb González Martí i conegué la casa Oliag i el seu jardí, aleshores famós. Ara per ara no sabem quin itinerari va fer pel País Valencià, però si hem de fer cas al títol dels seus quadres ambientats allà devia passar també per Alcira, Benimamet, Llíria, Borriana, Gandia, i potser Alacant. Hi ha pintures de tema valencià d’Anglada-Camarasa des del 1904 mateix fins 1911, com a mínim, i l’obra més ambiciosa de tota la carrera del pintor va ser un immens oli intitulat València, de 6 x 6 m. (Palma de Mallorca, Fundació la Caixa), que presentà a Roma el 1911, en una nova etapa de presència internacional triomfal on la seva obra tornà amb èxit a les ciutats que ja el coneixien i també es va fer forta a Buenos Aires. No consta però que el pintor hagués tornat més a València. La majoria de les seves obres de tema valencià les pintà a París ajudat pels vestits i arreus que va comprar en la seva estada de 1904.

L’artista Anglada-Camarasa davant de l’obra: València, c1910. Col. “La Caixa”

València, doncs és més present en l’obra d’Anglada que la seva Catalunya natal. Però més present hi serà encara Mallorca, illa que ell començà a visitar des 1908, per suggeriment de Gaudí. Ell mateix ho explicava, encara que em costa creure que un arquitecte tan ascètic i religiós tingués gaires punts de contacte amb un pintor tan hedonista com Anglada, a part dels morfològicament “modernistes”, comuns als dos.

Quan l’esclat de la primera Guerra Mundial va destorbar l’operativitat de la seva vida a París anà a Pollença i s’hi acabà establint. Des d’aleshores es van acabar els temes valencians, i naturalment els del París nocturn. Sense canviar l’essència de la seva pintura, centrada manifestament en l’esclat decoratiu, els seus nous quadres varen ser basats en el paisatge mallorquí, del que hi va treure motius tan exuberants i coloristes com abans. Els pins, les oliveres, els lledoners, les roques ran de mar de Formentor varen alimentar els arabescs de la seva pintura, que mai haurem de prendre com un document sinó com un detonant del seu llenguatge plàstic. En acabar la guerra mundial el seu art, d’arrel modernista, passà de moda a Europa, però Anglada no tractà de recuperar el fil que l’havia fet tan famós al món, preferí quedar-se al nou paradís balear recent descobert i pintar el que li venia de gust. Tot i això el seu prestigi d’abans encara venia als Estats Units, i des d’allà el varen reclamar amb insistència de manera que es passaria una quinzena d’anys exposant anualment les seves obres allà, i la primera gran monografia que li va ser dedicada aparegué a Londres el 1929, escrita per S. Hutchinson Harris.

Anglada-Camarasa: Els lledoners de Boquer (c1918), oli sobre tela. MNAC, per dipòsit de la Diputació de Barcelona.

El retrobament d’ell amb Catalunya l’ocasionà la Guerra Civil espanyola, que esclatà quan estava tenint una individual a La Pinacoteca de Barcelona el 1936. Com que era maçó i més aviat republicà, malgrat la seva amistat amb Cambó, ni li passà pel cap tornar a casa seva al Port de Pollença, on l’aixecament franquista havia triomfat. A Barcelona vivia d’hotel, i a mitjan 1937 la Generalitat el convidà a instal·lar-se al monestir de Montserrat, on ell trobà una nova font paisatgística que encaixava amb el seu estil: aquelles roques sedimentàries erosionades amb formes arrodonides tan característiques alimentaren l’ànsia barroca d’Anglada de pintar elements magmàtics, recarregats.

Anglada aguantà a Montserrat fins els darrers dies, quan els franquistes ja trepitjaven Barcelona, i marxaria a l’exili en la mateixa remesa que Rovira i Virgili, Carles Riba i altres. A ell però no li ha arribat l’aura que atorga la mitologia de l’exili. Objectivament era un personatge del món de la cultura molt més transcendent arreu que els seus companys de fugida, però era pintor, i al nostre país els pintors sovint són transparents, com si no fossin elements essencials de la civilització catalana. I resistí exiliat a França prop d’un decenni, mentre un Joan Miró, per exemple, tornà ben aviat. De nou a Mallorca tenia ja setanta-set anys, i encara pintà diverses obres tècnicament equiparables a les d’abans del conflicte, fins que morí de vell el 1959.

Anglada-Camarasa: Montserrat nevat (1937-38), oli sobre tela. Col·lecció particular. A Montserrat Anglada hi passà bona part de la guerra civil, i fou testimoni de diversos fets polítics entre els quals la celebració d’una sessió de les Corts de la República Espanyola.

Encara avui, malgrat els canvis de modes en les arts, la seva obra continua escampada per tot el mon, no sols a col·leccions privades sinó a museus com l’Ermitage de San Petersburg, el Puixkin de Belles Arts de Moscou, The Hispanic Society of America de Nova York, el Meadows Museum de Dallas, el Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires, el Museo Nacional de Cuba de l’Havana, la Thiel Gallery d’Estocolm, el Museé de Castres, el Musée d’Ixelles (Elsene) a Bèlgica, la Galleria Internazionale d’Arte Moderna de Venècia, el British Museum de Londres,  i a l’estat español el Reina Sofía, el Museo del Prado i la Biblioteca Real de Madrid, el Museo de Bellas Artes de Asturias d’Oviedo, el Museo de Bellas Artes de Bilbao, entre altres. Als països de parla catalana està representat al MNAC, a la Biblioteca de Catalunya, a la Biblioteca-Museu Victor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, al Cau Ferrat de Sitges, al Museu de Montserrat, al Museu Comarcal de la Garrotxa d’Olot, i a altres museus que en tenen obra per dipòsit de la Diputació de Barcelona, així com al Museu d’Art Contemporani Es Baluard de Palma o al Museu Municipal de Pollença.

No va ser l’epígon de ningú. Creà un estil parnassià, en l’orbita del fi de segle, bastit només per ell, i que al seu temps s’equiparà amb el de Klimt, i seduí des de Kandinskij a Gorkij, passant per Diaghilev i Meyerhold. Ell sí que és un gran príncep magnificent de la cultura catalana.

Hermen Anglada-Camarasa en una fotografia dels seus primers temps a Mallorca.

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close