Fins el 14 de gener del 2024 tenim temps per visitar l’IVAM i adentrar-nos en el món que l’artista nigeriana Otobong Nkanga (Kano, 1974) ens proposa a partir de les seues obres, en les quals, el fil conductor és la terra com a lloc de vida i font de recursos. L’exposició titulada “Anhel de llum del sud” (Craving for Southern Light), està comissariada per Núria Enguita, la directora del museu.
Anhel de llum del sud
Otobong Nkanga
Comissària: Nuria Enguita
IVAM
Fins el 7 de juny
La mostra ens parla de la importància del lloc de procedència i està formada per instal·lacions, objectes de ceràmica, escultures, fotografies i dibuixos que mostren una forta càrrega de denúncia amb la qual l’artista ens transmet el malestar generat per l’explotació dels recursos naturals arreu del món, i en especial al seu país, i com aquesta ha desembocat en un canvi climàtic, les conseqüències del qual cada any es fan més presents en les nostres vides. Transitar l’exposició és fer-ho des de la reflexió tenint present allò que és quotidià i personal, al mateix temps que convertit en polític, tal i com resa la premisa feminista de la qual s’apropia l’artista, amb la qual conjuga, entrellaça i interconnecta les iconografies poètiques, polítiques i personals que defineixen el seu treball. I amb elles Otobong Nkanga ens narra la seua experiència de vida entre dos mons, entre dos contextos diferents a la vegada que iguals: Nigèria, el seu país de procedència i on passà la seua infantesa i adolescencia, i Bèlgica, en concret Amberes, la ciutat on resideix i des d’on treballa.
Les obres exposades generen converses entre els dos mons als quals pertany l’artista. Els dibuixos, el fil i l’agulla dels tapissos, les pinzellades i la ceràmica simbolitzen el territori del que l’artista ens vol parlar i amb ells, ens trobem davant d’un missatge que ve a dir-nos que una altra relació amb la terra i amb els seues recursos és possible. I així ho denuncia el tapís de l’entrada sota el títol Olla doble (Double pot) a l’entrada de l’exposició, on les mans d’un home continuen generant abusos, disturbis i explosions per l’extracció de minerals, ocasionant l’explotació del territori i l’abús dels seus recursos des de temps del colonialisme britànic al segle XIX.
Però l’explotació del territori també implica la vulneració dels cossos, motiu pel qual els dibuixos desmembrats de cossos humans que acompanyen el tapís ens inquieten perquè denuncien la violació sistemàtica dels drets humans de les persones que ocupen la terra, en un país com és Nigèria, amb un conflicte armat des dels anys noranta del segle XX derivat de la competència pel control del petroli i el gas. Al mateix temps, cossos femenins són controlats en les obres de Otobong Nkanga per cossos masculins, el cap dels quals és eliminat per ser reduïts a braços productors que sols dominen i extrauen beneficis de la terra sense cap control. Per aquest motiu, totes les seues obres representen una cartografia del territori dolenta que projecta sobre Nigèria violència mentre a la població, cada vegada més empobrida, no li queda més remei que sobreviure en un món convuls que deshumanitza la seua existència.

De fet els títols de les seues obres no ens deixen indiferents. En ells es poden llegir paraules com supervivència, resistència, segregació, conseqüències socials… preguntant-nos per últim De qui és aquesta crisi?, obra de l’any 2013 amb la qual denuncia l’artista el silenci i la passivitat per part de les autoritats a les quals estan sotmeses les víctimes, principalment dones violades que no denuncien per l’estigma que suposa i sobretot per la cultura de la culpabilització a la qual estan sotmeses, a més de ser-los negada l’escolta, el recolzament i la justícia per a totes elles. L’any 2021 Amnistia Internacional va publicar l’informe Nigèria: un viatge desgarrador. Accés a la justícia per a dones i xiquetes supervivients de violació, un informe desolador on es denunciava la ferotgia amb la qual dones i xiquetes són violades a Nigèria, un país que no protegeix a les seues xiquetes i dones i que no ha pres mesures concretes per abordar la vulneració dels drets humans de totes elles, abandonades per una societat carregada de misogínia que les culpa, que fa que els violadors queden impunes i que el fundamentalisme religiós de grups terroristes com Boko Haram les amenace amb segrestos que les priven de llibertat.
La violació dels cossos de les dones a Nigèria s’equipara a l’extracció dels recursos naturals de la Mare Terra sense cap control i amb un únic beneficiari, el sistema patriarcal i capitalista del que són còmplices les grans multinacionals. A més la violació com a instrument de tortura, violència i intimidació expulsa a les dones de la seua terra privant-les dels seus contextos culturals dels quals són les guardines. És un exili forçós que acaba amb la vida de les persones i que esgota els recursos naturals de la terra com a font de vida, convertida en escenari de conflicte.

A la segona sala, les investigacions i els viatges realitzats per Otobong Nkanga l’han dut a recórrer el mediterrani, mar que uneix al mateix que desuneix dos mons, a més de ser lloc de soterrament i de desaparició de persones, moltes d’elles procedents de les rutes migratòries africanes cap a Europa on són víctimes de tracta. Per a l’artista, un dels elements que connecta i purifica és l’oli, matèria que utilitza per a la realització de sabons hexagonals en la instal·lació Tallat per a fluir (Carved to Flow) de l’any 2017, un projecte que parteix d’un laboratori a Atenes en el qual es van fabricar al voltant d’un 15.000 sabons amb l’oli ja utilitzat, com feien les nostres àvies no fa massa temps aprofitant el que la vida quotidiana els proporcionava. Els sabons que conformen esta obra col·locats en forma de xicotetes torres basades en dipòstis reals de sabó d’Alep (Síria) i Nablus (Palestina), creada per a la Documenta 14 de Kassel i exposada a Atenes i a Kassel, es venen, els beneficis dels quals es destinaran a finançar un espai artístic a Atenes i per a la Fundació Carved Flow amb seu a la ciutat d’Uyo, a Nigèria, un espai dedicat a l’economia circular.
Cilindris a manera de tòtems de fang acompanyen la instal·lació, envoltats de fibres naturals, de pigments naturals i de matèries primes que evoquen la regeneració i la reparació de diversos ecosistemes, els quals procedeixen d’un país aparentment ric en recursos naturals ja que Nigèria fou el major exportador de cacau del món en l’any 1960, any en què li fou concedida la independència. La riquesa natural d’aquest país africà amb grans reserves d’estany, petroli i carbó, a més de tindre el bosc de manglars més gran d’Àfrica i el tercer més gran del planeta, representa la paradoxa de la fam, la pobresa extrema i la desigualtat.

L’exposició finalitza amb la impactant instal·lació Maniobres sòlides (Solid maneuvres), fruit d’un viatge per part de l’artista a una mina de Namíbia, la qual es va explotar fins el seu esgotament, un país sotmés pel colonialisme alemany fins el anys seixanta del segle XX, ric en urani i diamants, també immers en una guerra civil i on la mà d’obra i la vida són barates. Amb esta instal·lació l’artista es converteix en una mena d’antropòloga que ens porta al museu el paisatge transformat, deteriorat i destrossat d’allò que es rebutja i del que hi ha que despendre´s perquè està en desús i ja no aprofita, tal i com es fa amb els cossos de les dones.
Otobong Nakanga ens ensenya la dura realitat del seu país de procedència amb les seues obres. Però sota el títol Anhel de llum del sud, el desig de canvi es fa present de la mà de les alternatives sostenibles que permeten aprofitar els recursos de la terra. L’exposició no ens deixa indeferents perquè amb ella es plasma la degradació ambiental junt a la corrosió social, econòmica i industrial patida, de fortes respercussions físiques i emocionals en el cos humà i en el medi ambient. Per a Otobong Nkanga és necessari buscat una altra opció de vida que ens aprope a la sostenibilitat ecològica i que amb ella es puga concebre un futur en el que la justícia, l’equitat i la igualtat apuntalen un ecofeminisme interseccional lligat a la terra, a la biodiversitat, al medi ambient, a la raça i a la sobirania alimentària de les llavors. De la mà d’Otobong Nkanga, Nigèria deixa d’estar massa lluny.
