Anna Maluquer (1963) va ser nomenada directora de la Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac durant el punt àlgid del confinament, l’1 d’abril, en substitució de Maria Choya. Una aterratge que mai s’hauria imaginat, amb la fundació tancada i moltes activitats per reorganitzar en la incertesa. Maluquer, que fa anys que ja col·laborava amb la Fundació, és un perfil molt literari ja que ella mateixa és poeta i rapsoda i ha estat vinculada amb institucions d’altres poetes com la Casa-Museu Verdaguer i la Fundació Josep Pla. Un cop instal·lada ja al seu despatx de la Fundació, reoberta al públic des del 18 de juny, Maluquer ens parla dels plans de futur d’una institució que combina literatura i art i exhibeix la col·lecció d’art del seu fundador que inclou obres de Picasso -del qual Palau va ser un dels grans estudiosos-, però també d’ Isidre Nonell, Ismael Smith, Joaquim Torres Garcia, Miró, Tàpies, Barceló o Perejaume.
Va començar a dirigir el museu el passat 1 d’abril en ple confinament. Quina situació…
Sí, jo ja portava un temps fent feina com a documentalista a l’arxiu de la Fundació i organitzant rutes i activitats. Com la Maria Choya va marxar d’una manera precipitada a treballar al Museu Picasso, em van donar la confiança de dirigir la Fundació. Per a mi és engrescador.
El seu perfil està clarament més vinculat a la literatura i a la poesia, que no a l’art.
No hem d’oblidar que aquesta és la fundació d’un poeta, que ell la va vestir amb tota la seva col·lecció d’art perquè fos un reclam. Tenim obres de Picasso però no oblidem que Palau va escriure vint volums sobre aquest pintor. Va ser la seva passió, és evident.
Picasso ha emmascarat al Palau escriptor, a la Fundació?
Picasso crida molt l’atenció però Palau era un gran entusiasta de l’art des del principi. Els seus primers poemes, titulats Alba dels ulls, estan dedicats a diferents artistes. El seu pare, Josep Palau i Oller, era pintor, per tant la pintura l’acompanya des de ben jove. Però la meva intenció, tot i que ja fèiem el festival de poesia Poesia i +, és impulsar exposicions de tema literari. Veient les circumstàncies actuals, crec que ara toca tirar del nostre fons. Tenim un arxiu amb més de 35.000 documents i la biblioteca de Palau, a partir de la qual volem fer clubs de lectura.
Quina és la relació de la Fundació amb el seu entorn de la comarca del Maresme?
Sembla mentida però la Fundació Palau no és suficientment coneguda al Maresme, per tant volem crear xarxa a tota la comarca. Soc de Cabrera de Mar, que és ben a prop de Caldetes, i de vegades parles de la Fundació Palau, i es pensen que parles del Palau de la Música. Em sorprèn que aquest equipament no sigui prou conegut perquè s’hi han fet moltíssimes coses des que es va inaugurar el 2003. Ens falta una visió més global per a tota la comarca. Sempre s’ha intentat, i fins i tot dins de Caldetes però un dels meus objectius és arrelar el centre a tota la comarca.
Com va viure els primers dies de direcció del centre, des del confinament?
D’entrada ens vam adonar que teníem molt poc material audiovisual per penjar a xarxes. Jo mateixa vaig venir un dia a la Fundació per enregistrar un vídeo on explico la revista Poesia, que Palau va publicar als anys 40. Aquests tipus d’activitats les hem d’impulsar. Ara formem part de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya des del desembre del 2019 i també estem dins d’Espais Escrits, que és la xarxa de centres literaris. Tenim aquesta doble vessant, per això som força particulars i ho hem d’explotar més. També tenim moltes ganes de mostrar l’arxiu, poc conegut, en el qual hi ha peces molt maques, com les cartes que el Palau s’escrivia amb Carles Riba, amb Josep Carner o Foix. És interessant veure totes els vincles de Palau amb la cultura de l’època.
Destaca l’arxiu. En quin punt es troba la investigació sobre Palau i Fabre, ara que ja han passat tres anys des del centenari?
A la Fundació fem un cicle de conferències que es diu precisament Retrat inacabat, perquè crec que hi ha molta cosa encara per estudiar de Palau. Encara hi ha molta obra inèdita sobre diferents matèries, traduccions… La poesia la donem per tancada perquè ell mateix als anys 50 clou aquesta etapa. El corpus poètic és el que tenim i nosaltres no gosem editar el que ell va desestimar en vida. Ja sé que és una cosa que es fa amb molts amb altres creadors, però nosaltres no ho farem. En canvi, hi ha molta cosa d’assaig inèdita, que crec que serà interessant anar publicant.
Sobre quins temes?
Hi ha des d’antologies de poesia que ell havia preparat, sobre Artaud, de filosofia, de Picasso, sobre pintura catalana en general… Hi ha diversos textos sobre Joan Crexells, sobre Baudelaire, sobre cinema. Això estaria bé que anés sortint.
I el teatre? Hi ha alguna cosa pendent?
Alguna, sí. Però són textos que s’han de revisar. A la Fundació ens falta una mica aquesta aspecte del teatre. En Palau era un humanista que tocava tots els gèneres, volia ser com un Maragall i tocar totes les tecles de l’escriptura i la creació literària. De fet, amb la Càtedra Picasso, teníem previst per a la Nit dels Museus fer una lectura dramatitzada de Homenatge a Picasso. El teatre era una de les grans passions de Palau. De fet, dins del cicle de conferències Retrat inacabat, a la tardor, la Bibiana Puigdefàbregas, que és de la comarca i que va fer l’escenografia de l’obra Mots de ritual per a Electra, que va dirigir Jordi Coca, ens parlarà sobre la dificultat de posar en escena el teatre de Palau i Fabre, perquè tampoc és un teatre a l’ús.
La relació amb altres artistes és una constant en tota l’obra de Palau i Fabre. Això us afavoreix a l’hora de fer activitats molt diverses?
Sí, això permet que les exposicions temporals sempre tinguin a veure amb Palau i tot el seu conjunt de relacions amb altres creadors, que són infinites. Per exemple, és el cas de l’exposició que tenim ara del fotògraf David Douglas Duncan, amb les fotos que va donar al Museu Picasso. Amb tot això del confinament, l’hem prorrogat fins el 25 d’octubre, coincidint amb l’aniversari del pintor.
I com quedaran les exposicions temporals?
Totes les que teníem previstes, ajornades. Havíem de fer una exposició sobre la relació de Joan Perucho amb Palau, Miró i Picasso, amb motiu de l’Any Perucho, comissariada pel Julià Guillamon i l’Eduard Vallès i de moment ha quedat posposada. El que sí farem aquest any és publicar els epistolaris entre Palau i Perucho. Respecte a les exposicions, per a la tardor hem avançat una exposició del fotògraf Ferran Freixa, que precisament viu aquí, a Sant Vicenç de Montalt, i està molt vinculat també a Caldes per haver fotografiat l’hotel Estrach per dins buit. És una exposició de fotografies en blanc i negre, que tindrà cinc àmbits: sobre el Liceu cremat: sobre aparadors de comerços a finals dels anys 70 i principis dels 80; sobre restaurants i hotels; sobre les colònies tèxtils; i sobre el Maresme.
Ferran Freixa està vinculat amb la comarca. Està previst augmentar la relació amb altres artistes del Maresme?
Sí, precisament estem organitzant una Biennal d’Art del Maresme, que s’hauria d’haver inaugurat al juny, i a la Fundació arribava al setembre. L’organitzen l’Ajuntament de Mataró, el d’Alella, el Museu de Pintura de Sant Pol i nosaltres i també s’hi implicarà el Consell Comarcal. Hi haurà una sèrie d’accions de Perejaume, que és de Sant Pol de Mar i que està molt ben representat a la nostra col·lecció. Ara està previst que aquí l’exposició de la Biennal sigui pel juny de l’any que ve. D’aquesta manera, volem també atraure el públic de Barcelona.
I ara que s’està promocionant tant el turisme interior amb motiu de la Covid, un museu com vosaltres, prop de Barcelona, podria augmentar visitants?
-És un bon moment. Caldes vol promoure el turisme cultural i a més té una gran oferta gastronòmica, a més de la platja. I si hem d’apostar pel sector turístic com a mínim que sigui de qualitat. Aquí ja estàvem fent rutes culturals en aquest sentit, com la ruta Perla de poetes, creada per mi, al voltant de Maragall, Apel·les Mestres, Verdaguer i Palau i Fabre, que són els quatre poetes que hem tingut aquí.
Fa pocs dies vau cloure el festival Poesia i +. Com ha funcionat, tenint en compte la situació?
No sabíem si el podríem fer però finalment ha pogut ser, encara que amb una edició més concentrada, amb la majoria d’actes a la mateixa Fundació, ja que habitualment és un certamen més estès a altres llocs. Ens n’hem pogut sortir molt bé, amb aforament de 170 persones màxim i hem omplert pràcticament cada dia. El públic ho ha agraït molt.
Com és la relació amb altres centres i museus que tenen relació amb Picasso: el museu de Barcelona, el de Màlaga, Gósol, Horta de Sans Joan, Ceret, Màlaga…? Fa molt de temps que es parla de crear una xarxa d’espais picassians.
La prova de la bona relació que tenim amb el museu barceloní és que ara tenim la exposició temporal amb fotografies de la seva col·lecció. I cert, la intenció és crear una xarxa de centres picassians i s’hi està treballant. Picasso, malgrat ser un personatge controvertit, és d’una riquesa infinita i ell va ser l’amor d’en Palau. Aquí potser no tenim grans obres de Picasso, d’alt valor, però en tenim algunes. Palau sempre deia que ens faltava alguna cosa de ceràmica i si algun dia fem el pla d’adquisicions, sí que ens agradaria començar per aquí. A més, Palau va conèixer Picasso precisament quan estava treballant la ceràmica.
I quina línia d’exposicions temporals li agradaria, quan tot es normalitzi?
Mostres a partir del que tenim a la Fundació i de l’arxiu literari, que també està molt relacionat amb l’art. Es poden fer exposicions molt interessants que no cal que siguin de gran envergadura, i que siguin molt atractives. Amb mi ha entrat també l’Anna Rodríguez, que ve del Museu Picasso, i que s’encarregarà més de les exposicions i de conservar la col·lecció d’art.
I com es poden augmentar els ingressos del centre?
La Fundació Palau és privada però tenim l’ajut de la Diputació, l’Ajuntament de Caldes i Generalitat, a través de la Institució de les Lletres Catalanes i de Patrimoni. Però m’agradaria no dependre tant de les institucions públiques i tenir més espònsors privats. Sorea ens ajuda amb el tema del festival, per exemple. Part de la meva feina com a directora és buscar patrocinadors.
I per acabar, una pregunta més personal. Com a rapsoda, com a poeta, com a lectora, quina és la seva relació amb Palau i Fabre? El va conèixer?
Sí, vaig començar a col·laborar amb la Fundació el 2005, quan em van encarregar que fes la ruta dels poetes perquè venia del Museu Verdaguer i de la Fundació Pla de Palafrugell. Aleshores el vaig conèixer. Però jo a casa, el pare [el periodista i escriptor Jordi Maluquer] tenia llibres de Palau, des de Poemes de l’alquimista a Vides de Picasso perquè tinc la sort de tenir un pare amb un gran bagatge cultural. Ja me l’havia llegit, doncs. El Cant espiritual m’agradava molt. Jo escric poesia i trobo que hi ha alguna cosa de Palau en el que escric, en la seva visió de la vida, en les ganes de no conformar-se, de sortir de la teva zona de confort. Aquesta actitud també la vull aplicar a la meva gestió de la Fundació, soc una romàntica en això. Coincideixo amb ell també en la seva defensa de la cultura catalana perquè sense això no som res. Amb això ell es va generar enemistats perquè ho volia dur fins al final. Quan presidia el Centre Català del PEN, es va negar a que el castellà fos la llengua oficial de la reunió del PEN internacional a Barcelona, que aleshores presidia Vargas Llosa. En la seva escriptura, m’agrada molt el fet que és polida, no hi ha retòrica, tot és molt precís, amb paraules molt contundents. També va al gra quan escriu sobre Picasso. A més, és un autor molt actual, la seva poesia sembla feta avui mateix.
