Arts visuals / Patrimoni

Anna Maria Andevert: “Ni tots els pagesos són homes ni totes les persones que vivim a la ruralia ens dediquem a la terra”

L’exposició “Tros de dona” destaca i dona visibilitat al paper històric exercit per les dones en el suport de la vida rural. Aquesta mostra combina elements quotidians d’èpoques passades del Museu de la Vida Rural (actualment anomenat Museu Terra) amb projectes d’artistes contemporànies, creant un diàleg entre passat i present. A causa del seu èxit i del recent reconeixement amb el Premi a la categoria de Patrimoni a la III edició dels Premis El Temps de les Arts, l’exposició s’ha prorrogat fins al 15 de setembre de 2024. En aquesta entrevista, Anna Maria Andevert, comissària de la mostra de producció pròpia “Tros de dona”, ens comparteix més detalls sobre aquest projecte.

Quan es pensa en el món rural, inevitablement la primera imatge que ve al cap és la figura del pagès, precisament un home. Potser cal anar més enllà…

Suposo que aquesta és la imatge estereotipada d’algú que no coneix el món rural. Entenc que encara estirem el tòpic del pagès i el tractor (molta literatura, producció audiovisual i mitjans ens hi ha portat), però ni tots els pagesos són homes ni totes les persones que vivim a la ruralia ens dediquem a la terra. Els motius pels quals això passa són un debat complex i canviant que és present en el dia a dia del Museu Terra, antic Museu de la Vida Rural.

D’altra banda, em fa molta gràcia això d’imaginar un poble i veure-hi homes, quan, precisament, si fem un tomb per qualsevol poble de Catalunya, veiem que hi ha moltes més dones que homes, almenys, pel que fa a padrins i padrines. Aneu a un casal de la gent gran o a la festa major i fixeu-vos si hi ha més vídues o vidus, per exemple. De golejada hi ha moltes més dones grans que, potser no han conduït mai el tractor, però han anat al tros igual que els seus marits, amb l’afegitó de ser les responsables de les tasques reproductives: cuina, roba, compra, fills i filles, nets i netes, etc. Jornades laborals no remunerades interminables que mai s’han vist reconegudes ni valorades pel sistema productiu i capitalista en el qual vivim. I així i tot viuen molt més i són més autosuficients que qualsevol padrí o jo mateixa que rondo la trentena i treballo!

Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, i Anna Maria Andevert, comissària de l'exposició "Tros de dona" durant el lliurament dels III Premis El Temps de les Arts
Gemma Carbó, directora del Museu Terra, i Anna Maria Andevert, comissària de l’exposició “Tros de dona”, durant el lliurament dels III Premis El Temps de les Arts

“Tros de dona” es pot observar des de diferents vessants, de fet implica diverses connotacions. Dona bastant joc com a títol de l’exposició, oi?

Sí, em fa molt contenta poder respondre aquesta pregunta perquè sempre que puc dic que el títol “Tros de dona” no va ser pas una proposta meva, sinó de la investigació prèvia a l’exposició que van dur a terme al museu la Catalina Gayà Morlà la Judith Ruiz Crosas i Laia Seró Moreno. Elles van titular d’aquesta manera el seu treball teòric i ens va semblar tan encertat que el vam mantenir per a l’exposició.

Realment, quan parlem de “Tros de dona”, les significacions són múltiples. D’una banda, i en un registre col·loquial un “tros de dona” és aquella dona decidida, valenta i, fins i tot, amb certs atributs físics. Un tros, però, també és la part o porció d’un total. I aquesta accepció m’interessa molt perquè acostumem a veure les dones d’una manera molt fragmentada: aquella és la mare de no sé qui, aquella altra és la cuinera d’aquell bar… A vegades només tenim en compte una faceta de la realitat de les dones quan, si parlem amb totes, veurem que les casuístiques del seu dia a dia són múltiples i complexes: feina, maternitat, família, interessos, amistats, etc.

Finalment, a la Catalunya sud, el “tros” és el camp, allà on es va a treballar la terra. Volíem deixar clar que les dones han anat sempre al tros (a treballar i no a ajudar!) tot i no haver estat gairebé mai caps d’explotacions agràries, cosa que en el present tímidament comença a canviar. A banda, em sembla graciós que sigui una accepció que no tothom entengui, només si ets de poble o del sud, tan denotat i castigat, pots comprendre.

Exposició "Tros de dona". Foto: ©MuseuVidaRural
Exposició “Tros de dona”. Foto: ©Museu Terra

L’exposició comença amb la mostra d’uns miralls que tenen una meitat tapada, com a símbol d’allò que existeix, però reiterades vegades queda amagat. Quin paper tenien les dones de la vida rural el segle passat?

Això cal preguntar-ho a les que ho van viure, per això, amb la Judith Ruiz Crosas s’han impulsat en paral·lel a l’exposició un programa d’accions comunitàries per escoltar, rebre i fer xarxa amb les dones del nostre costat que són les veritables protagonistes d’un relat que comença a emergir.

Escoltant-les hem percebut moltes ganes de parlar i explicar un segle ple de canvis: des de les nostres padrines que no podien parlar de la regla ni de les relacions sexuals i que anaven al tros per quatre rals; a les nostres mares que van anar a treballar a fàbriques pensant que l’emancipació real era a tocar, però que es van haver de casar i “fillar” igualment i ara, començar a exercir de padrines, també. Sempre planegen les cures, en totes les històries, del segle passat o de l’actual: cuidar la família, el corral, l’hort, el tros, les bèsties, les nenes i els nens, les flors del cementiri o regar el carrer (cosa que hauríem de recuperar!). Sempre exercint aquesta complexa tasca que és cuidar i sostenir la vida, el debat es trasllada al present: les noies i els nois joves que visiten l’exposició se sorprenen de tot el que les seves predecessores han fet i fan i els implica inevitablement: i jo? Em reivindico? Em cal? Em sé fer un ou ferrat o no cal perquè ja me’l fan? Des de quan puc treballar sense permís del meu pare o marit? Des de quan és permès l’avortament sense condicions?

Entrada de l'exposició "Tros de dona". Foto: ©MuseuVidaRural

Entrada de l’exposició “Tros de dona”. Foto: ©Museu Terra

La mostra neix a conseqüència d’un projecte d’investigació impulsat pel Museu i realitzat per Catalina Gayà Morlà, Judith Ruiz Crosas i Laia Seró Moreno sobre la presència de les dones en l’exposició permanent del Museu. Arran d’aquesta investigació i d’un treball conjunt amb una quarantena de dones de l’entorn més proper, què es va evidenciar? I en què van coincidir la majoria de les dones?

La investigació de la Catalina, la Laia i la Judith va ser l’embrió de l’exposició. Jo sovint faig broma dient que el seu informe va ser com les sagrades escriptures on calia tornar i retornar sempre que durant el comissariat apareixien dubtes o bifurcacions. El treball que van fer era necessari per motius més que obvis, però també cal reivindicar la seva valentia metodològica i estratègica evidenciada en convocar moltes dones i preguntar tot allò que creien necessari. Jo mateixa vaig ser una d’aquestes dones sense saber que mesos després se’m proposaria el comissariat de l’exposició.

Evidentment, totes les dones amb les quals van parlar tenien bagatges molt diversos, oficis, situacions familiars i personals diferents, així com preocupacions i interessos. Més enllà de les tasques reproductives -no només del passat sinó també del present-, seria un error creure que hi havia un patró hegemònic amb el qual totes combregàvem, però sí que cal dir que les investigadores van trobar denominadors comuns i maneres de presentar la informació d’una forma objectiva i, sobretot, amb voluntat de millora. Aquesta ingent tasca de la qual n’és filla l’exposició la podrem gaudir i llegir aquesta primavera amb la publicació de Tros de dona. Com repensar el relat d’un museu perquè sigui igualitari.

Visitants a "Tros de dona". Foto: ©MuseuVidaRural

Visitants a “Tros de dona”. Foto: ©Museu Terra

Devia ser tot un repte establir el diàleg entre les peces etnològiques del Museu combinant-les amb peces d’artistes contemporànies com són les de Joana Biarnés, Maria Ruido, Anna Dot o Mercedes Pimiento. Com vau trobar el punt d’equilibri perquè poguessin conviure en una mateixa exposició?

Aquesta és una de les preguntes més repetides que m’han fet. Fins i tot, un grup d’alumnes de Belles Arts de la Universitat de Barcelona em va dir que aquest diàleg era impossible. No entenc què hi ha de sorprenent en aquesta unió, la veritat. D’una banda, com a comissària, tenia un museu amb infinitat de peces que posaven materialitat a les experiències de les dones que havien estat entrevistades. Una a una, les peces responien a les històries relatades de forma fidel: planxes de ferro, màquines de cosir, panys, cossis, blauet… Només hi havia un problema i era que aquestes peces no estaven a l’exposició temporal, sinó a la reserva. Fàcil: calia que veiessin la llum.

D’altra banda, i per sort, la producció artística contemporània és diversa, rica i d’alta qualitat, en la majoria dels casos. En aquesta varietat és on vaig trobar i interconnectar de forma molt orgànica conceptes, experiències, reflexions i sentiments que clarament emanaven de les dones, la col·lecció i l’exposició. Era com un match perfecte que es generava gairebé de forma automàtica com més llegia, escoltava i investigava.

Potser la clau va ser no tenir por i que direcció em deixés fer les coses sense prejudicis: col·laborar amb museus, galeries, associacions, persones, artistes de la comarca… En aquest sentit, també cal dir que l’equip del Museu va acompanyar-me de la millor manera possible. Han mimat molt l’exposició, des de Comunicació, passant per Educació o Manteniment, i això es va notar des del primer dia. Ara ho veig tot plegat amb més perspectiva i potser sí que vam fer un treball megalític, però en aquell moment a mi em semblava que només estàvem fent el que el públic, especialment les dones, es mereixien.

Fotografies de Joana Biarnés a “Tros de dona”. Foto: Laia Marín

Arran dels estudis que es van fer amb les més de quaranta dones i després del temps que porta l’exposició i de les bones impressions obtingudes, creus que encara hi ha alguna cosa que queda pendent tractar?

A l’obra La filla del mar, la protagonista d’Àngel Guimerà es pregunta: “Que ho sabeu vós quan ens trobem a la barca i pertot és nit fosca, en quin punt es comença a fer de dia?” No només és una metàfora molt poètica per respondre a la pregunta de com identificar l’inici de l’enamorament, sinó que a mi em recorda al que estem vivint amb “Tros de dona”. No sé dir ben bé quan ni com, però totes les dones -cada vegada més, gràcies a la Judith- que passen pel museu a veure l’exposició o a berenar, les que anem a veure nosaltres a la seva perruqueria o tros, les que venen recomanades per una amiga o tieta, les que ens porten brodats, llibres i fotografies… Cada vegada s’impliquen més i ens marquen els passos a seguir. És com la matinada, que quan es comença a fer de dia, la llum ja no pot retrocedir fins que ho ha amarat tot incansablement. Doncs amb aquesta força reclamen el seu relat. Per això, “Tros de dona” no ha fet més que començar. Hi ha hagut exposició, premi, accions comunitàries i llibre, però aquest 2024 continua, no només la pròrroga, sinó la proposta Diari de tros, la qual hem impulsat amb la Judith i amb el ple suport del flamant Museu Terra per tal de donar continuïtat al diàleg entre les dones, la col·lecció i el relat de l’equipament de forma ininterrompuda, transversal i social.

Entrevista a Gemma Carbó, directora del Museu Terra, i Anna Maria Andevert, comissària de l’exposició “Tros de dona”. Premi Patrimoni dels III Premis El Temps de les Arts
Laia Marín
Quan va acabar els estudis de Dret va fer un gir total en la seva carrera per dedicar-se al món digital. Postgrau en comunicació online i gestió de xarxes socials (UAB), màster en Transformació Digital (USAL) i especialitzada en l’àmbit de la comunicació cultural i patrimonial; ha treballat en el programa radiofònic “El Celobert” de Lluís Gavaldà, el Festival de Música Independent Altacústic, el Festival Internacional de Fotografia Scan Tarragona, el Festival Minipop o Tarraco Viva, entre altres. També ha exercit com a docent. Actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close