La Galeria Senda presenta “Back to One” la tercera exposició individual de l’artista en aquest espai. Conegut internacionalment per les inquietants i dislocades obres, Goicolea treballa a través de diferents mitjans per crear un llenguatge visual autoreferencial que explora la identitat, la migració i la transició, el desplaçament i l’alienació, així com l’assimilació i la dinàmica de grup. Utilitza l’arquitectura del cos humà i els paisatges construïts per recrear mons basats en la fantasia, però extrets de la realitat. Mitjançant fotografies, dibuixos, pintures, instal·lacions escultòriques i pel·lícules, fa posades en escena elaborades i acuradament produïdes; uns rituals desconeguts que donen com a resultat interpretacions sinistres i estranyes on els personatges interactuen i componen històries indefinides. Darrerament, Goicolea ha creat un corpus significatiu i de gran èxit, i ha demostrat la seva habilitat per creuar fàcilment d’un mitjà a l’altre.
Anthony Goicolea. Back to One
Galeria Senda
Trafalgar, 32. Barcelona
Fins al 31 de maig de 2023
Descendent d’immigrants cubans, Anthony Goicolea va néixer el 1971 a Atlanta. La seva família va emigrar als Estats Units el 1961 i va fugir de Cuba poc després que Castro arribés al poder, fet que sustenta moltes de les seves obres. Va créixer al sud profund dels Estats Units, enmig de la crisi dels refugiats cubans, juntament amb la problemàtica de la SIDA i el sorgiment de la dreta religiosa. Aquestes circumstàncies van provocar una consciència més gran de les construccions socials i la naturalesa canviant de la identitat, un tema que influeix contínuament en el seu treball. L’artista explora assumptes que van des dels episodis personals i els individuals, la tradició cultural i el patrimoni fins a l’alienació i el desplaçament. Goicolea va ser estigmatitzat socialment per ser cubà, gai i catòlic. Per això pinta escenaris ficticis a través de la mirada dels vestigis particulars i familiars. Ell mateix descriu la seva creació com “una reacció visceral a tota una vida navegant pels límits codificats entre cultures, gèneres, edats i tradicions”.
Format a la Universitat de Georgia, on va estudiar pintura, fotografia i escultura, a mitjans dels 90 es va instal·lar a Nova York on va començar la seva trajectòria. “Investigo les construccions socials d’edat i gènere i al·ludeixo als tabús del joc de rols de gènere, fantasies adultes i infantils, i idees convencionals de la bellesa i també el que és grotesc”, afirma. Està interessat en com les persones es desposseeixen del sentit d’individualitat per convertir-se en part d’un grup homogeneïtzat més gran; o, per contra, com es rebel·len contra el tot per afirmar el seu individualisme. Proporciona la informació suficient per establir la narració i deixa que l’espectador completi la línia de la història.
Reconegut per les seves poderoses i sovint trasbalsadores peces fotogràfiques i videogràfiques, Goicolea va fer el seu debut artístic a final de la dècada del 1990 amb una sèrie d’incòmodes imatges de múltiples autoretrats en tota mena de poses i disfresses. Les fotografies i vídeos mostraven un món fantàstic creat per l’artista. Apareixien grups de joves al llindar de l’adolescència, representant fantasies infantils i estranys rituals en indrets molt escenificats o en densos boscos semblants als de contes de fades. La innocència d’una sèrie de subjectes, clons d’ell mateix, ubicats en indrets convencionals, exhibien comportaments equívocs amb un rerefons d’inquietant perversió. Retrats situats entre la construcció de la condició personal i la naturalesa de l’especificitat humana en una denúncia dels estereotips de gènere i sexualitat. A la seva obra anterior, que es va centrar en la infància, l’adolescència i la transició a l’edat adulta, Goicolea, sovint disfressat amb vestuaris, perruques i maquillatge, va tenir el paper principal a totes les seves imatges; usant la manipulació digital per “clonar-se” a si mateix, va interpretar el paper de cada personatge encarnat.
Al cap de poc temps, va atreure l’atenció internacional amb els seus paisatges ambigus, encara que estranyament atractius, que van des d’entorns boscosos de somni fins a anodins espais urbans i industrials. Suggerint un món acabat, a la vora de l’obsolescència, aquestes torbadores figures ratifiquen encara més el rerefons d’alienació humana i les contradiccions de la seva activitat. Prolífic i imaginatiu, continua amb unes composicions intrigants i meticulosament elaborades que conviden a l’especulació.
Tota la producció d’Anthony Goicolea pot llegir-se com una autobiografia fictícia. Back to One reuneix pintures i dibuixos dels darrers anys en els quals escodrinya temes com la nostàlgia i la memòria en una atmosfera de desconcert i de pertorbador misteri. El seu és un realisme que no deriva d’una representació precisa i detallada de la realitat, sinó de la percepció de la realitat per part de l’artista. Aquest tipus de realitat deriva del desig de mantenir un diàleg amb allò sobrenatural o allò màgic, desproveït de qualsevol descripció fidel. Introdueix nocions del fantàstic, la ficció, la paròdia, el joc i la imaginació com a ingredients essencials del seu discurs artístic. S’inclina per actuacions que se centren en la figura atrapada en un estat de transició entre la quotidianitat i el món oníric; fet que desafia una lectura clara per part del contemplador. Tots els elements externs a Goicolea semblen tenir un aspecte amenaçador: els objectes inanimats adquireixen vida, i no pas serena: cobren una presència hostil i els protagonistes se’ns presenten desprotegits. Posa en imatges el desassossec i les tenebres de la vida diària. Com un voyeur, l’espectador té la impressió d’experimentar escenes precàries enmig d’un succés sense saber com es va iniciar o què passarà a continuació.
Les seves pintures són retrats commovedors i cinematogràfics que barregen referències interculturals, codificant significats extrets de la tradició, mitologia, religió i contes per traçar paral·lelismes entre passat i present. Els seus colors àcids, els posats andrògins i mirades inexpressives es representen en espesses capes de pintura damunt el lli aspre per revelar qualitats tàctils. “Les meves pintures aborden aquests records tèrbols de la infància a través d’un elenc d’estudis de personatges ficticis. Com a actors fastiguejats d’una altra època, els seus herois reflecteixen el passat i es mostren extenuats davant els paral·lels històrics que donen peu a la repetició dels esdeveniments; en anglès: “back to one”. Els individus, que se’ns mostren vulnerables, plasmen la desconstrucció del seu semblant, i encara que cap d’aquests és Goicolea, hi ha alguna cosa d’ell en tots; la seva individualitat sembla desaparèixer sota la multitud de rostres diferents.
Pel que fa als seus fràgils i eteris dibuixos, aquests són fragments d’historietes que després projecta damunt les teles. Estan executats amb una gran economia de mitjans, amb línies subtils i traços nets i segurs per tal de conquerir les ingènues gestualitats dels seus personatges. Cossos en moviment realitzats damunt de paper vegetal, un material semitransparent que li permet jugar amb capes de tons que es juxtaposen en serpentejants agitacions.
Les obres de Goicolea parodien una societat contemporània feta d’aparences i de simulacions i provoquen una reflexió sobre la identitat individual i col·lectiva. Enigmàtiques, misterioses, ambigües, humorístiques i provocatives, ens submergeix en certs jocs, rituals o exercicis arquetípics de la subjectivitat que resulten claus per percebre l’estat mental de la col·lectivitat. Ha estat abordant recentment les similituds entre l’arribada de la sida i la pandèmia de la Covid-19, com ja ho va fer abans amb les crisis de refugiats dels anys setanta i el nativisme antiimmigració actual, o les guerres culturals de l’època Reagan en comparació amb l’atac religiós de la dreta.
