Arts visuals

Antològica d’Antoni Miró a l’IVAM-CADA i unes altres qüestions generacionals

L’IVAM-CADA exhibeix 60 anys d’Antoni Miró: ‘Antoni Miró. Antològica’, un passeig figuratiu d’emanacions ideològiques entre els àmbits de la passió. L’exposició, recull obres provinents tant de col·leccions particulars com de la Fundació Mediterrani, la Fundació Bancaixa, el PMG de la Universitat de València, el MUBAG i l’IVAM.

Antoni Miró. Antològica
IVAM-CADA ALCOI
Comissaris: Fernando Castro i Toni Pastor
Fins el 30 de juny de 2022

L’exposició s’inaugurava a la seu de l’IVAM-CADA el passat desembre d’horabaixa amb la presència del conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, l’alcalde d’Alcoi, Antoni Francés, i amics i coneguts de l’homenatjat. Antoni Miró. Antològica exhibeix mostres de sèries com ara Òpera prima, El dòlar, Pinteu pintura o Món ferit, realitzades al llarg de sis dècades d’un temps ençà. La periodista Reis Joan menava l’acte: «Jo no soc segurament la persona que millor puga parlar des del punt de vista tècnic de l’obra d’Antoni Miró». L’escriptor Jordi Botella parlava d’un «manifest ètic», d’una «continuïtat de forma i continguts» en les produccions d’Antoni Miró. Jordi Gil removia la Nova Cançó mentre amenitzava la inauguració amb el tema Ironia.

Tots som fills d’alguna cosa. Entre aquelles parets, persisteix l’angle d’enquadrament de la dècada de 1960: Realisme històric, però, assaonat amb una estètica pop-art; l’embolcall d’una informació és important perquè impacte. Les representacions gràfiques i escultòriques d’Antoni Miró (Alcoi, 1944) focalitzen en situacions derivades de l’abús de poder: la vulneració dels drets, la misèria, la fam, la desforestació… Una escultura de bronze pregona El gran es fot el petit (1970).

Inauguració a l’IVAM-CADA. Reis Joan, Vicent Soler, Antoni Francés, Jordi Botella, Antoni Miró, Jordi Gil al davant de l’obra-objecte Llances imperials (1976-77). Fotografia: Irene E. Santacreu.

«Tenga V.M., por el negocio más importante de su Monarquía, el hazerse Rey de España: quiero dezir, Señor, que no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reduzir estos Reynos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcança, será el príncipe más poderoso del mundo». Gaspar de Guzman y Pimentel, privat de Felip IV, figura en Lo comte duc (1980) o Retrat eqüestre (1982-84). Miró expressa la dominació de l’imperialisme versus l’autodeterminació dels pobles. Amb l’obra-objecte Llances imperials (1976-77) de la sèrie El Dòlar, reculem a Las lanzas o La rendición de Breda (aprox. 1635) de Velázquez: el 5 de juny de 1625, el governador holandès de Breda lliura les claus de la ciutat al genovès Ambrosio Spínola, un general de la unitat militar organitzada per la rama espanyola de la dinastia dels Habsburg; una victòria ressonada del regnat de Felip IV, el Rei Planeta.

Immediatament, d’esma, a nivell preiconogràfic si més no, venen al pensament els antirretrats dels opressors pintats per Llorens Ferri (Alcoi, 1937). De la sèrie Món ferit, el mateix esdevé amb l’obra Foc al bosc (2020) en què Miró revela la devastació del territori. El motiu de la destrucció de la natura, títol de Foc al bosc inclòs, també la treballa l’esmentat artista alcoià des del 2004 en les seves quimiografies. Val a dir que, en 2004, es cremaren 34.291 hectàrees entre Huelva i Sevilla, a Riotinto, l’incendi més gran des del 1991. Arran d’aquesta desgràcia, naix la plataforma Fuegos Nunca Más: reclama el mateix recolzament que reben altres activitats d’economia local per al treball del mont mediterrani. Les fotografies del succés són espectaculars i força inspiradores.

Foc al bosc (2020) d’Antoni Miró.
Quimiografia Foc al bosc (2011) de Llorens Ferri.

Pel que fa a Antoni Miró, la reproducció fotogràfica és evident. Això ens remet a l’escola de l’Hiperrealisme i alguns dels seus autors nord-americans: els retrats de Chuck Close o, força més interessants, les ciutats gairebé fantasmagòriques de Richard Estes.

Tot i que Antoni Miró se’ns presentava com un home de poques paraules, pretén encetar un diàleg amb el públic per mitjà de les seues obres, o commoure’l almenys. L’alcoià considera l’art un instrument de difusió d’idees econòmiques, polítiques i socials. Entre recreacions de solidaritat, conscienciació i reivindicació, de sobte, Reis Joan esmenta la «fascinació pel cos femení» de Miró, Malgrat empentat per l’esperit de la revolució sexual dels anys 60, raons artístiques o mera atracció com a home, els cossos nus de les dones li han costat acusacions de masclista proferides per alguns sectors feministes. Les pràctiques sexuals explícites que encunya sobre grans metalls, algunes plantades a les portes de la present exposició, inspirades en la Grècia clàssica, han estat objecte de blasme per escàndol públic: recordem la polèmica que suscitaren l’any 2018 a la costa de València, al costat de l’edifici Veles e Vents. En el seu dia, el comissari Fernando Castro es pronuncià sobre la qüestió: «Sembla que preocupa més l’erotisme que el terrorisme o la corrupció». L’autor s’expressà al respecte: «Sempre hi ha persones malpensades que s’aferren a idees molt estranyes i antediluvianes». Per bé que siga: publicitat.

El sociòleg estatunidenc Howard Rheingold (Phoenix, 1947) diu: «L’atenció és un recurs limitat, de manera que ves amb compte on la pares». Grècia al British (2002), Senyera (2012) i A favor del Sàhara (2013), Stop desnonaments (2013), Rescat de migrants (2019)… Què haig de respondre en el diàleg proposat, com a filla de l’entresegles XX-XXI? El que hi veig: Una filla cristiana despullada front la musulmana de Burka políptic (2010), amb tot el que això simbolitza, i la nostra piràmide poblacional invertida alhora que els meus coetanis autòctons emigren perduts. Els palestins i el seu rei venien el territori als d’Israel i ara ho fem nosaltres; tres pobles separats i amb interessos contraposats, qui espera reunir-los? Recordem: el gran es fot el petit. Internacionalisme i nacionalisme ensems? Idealisme, esquizofrènia o volem desaparèixer. Tot plegat, un magma de patetisme, drets sense responsabilitats i no voler prendre partit més enllà de ser un anti només fan el paper al neoliberalisme i a la xafarderia. I al bell mig, qui sap si no serà el tema decisiu, incòmode: ella i el sexe.

Les peces absorbeixen per la seva grandària. Contrasts animats i galindaines ens engronsen. En la recerca de la traça del pinzell, oscil·lem entre colors càlids i freds. Als meus ulls, hi pengen els vestigis d’una Esquerra (2010) triomfalista entre una Nike d’Epidaure (2007) i una Victòria de Samotràcia (2007) en runes.

Nike d’Epidaure (2007), Esquerra (2010), Victòria de Samotràcia (2007). Foto: Irene E. Santacreu.

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close