Arts visuals

Antoni Llena “amaga” un poema a la Vinya dels Artistes

Per arribar a contemplar l’obra que Antoni Llena acaba d’instal·lar a La Vinya dels Artistes, el visitant ha d’endinsar-se en el sòl salvatge de la part del darrere d’un corral —la Cabana del Guino—, travessar una porta i arribar fins a un petit espai, com un pessebre, envoltat d’un mur, envaït per les herbes i les mates. Una cinta d’alumini, clavada a la part baixa del perímetre del mur, conviu ara amb els matolls i el terra irregular. Hi llegim un poema, amb les lletres buidades al material platejat, que parla de com el món està en constant moviment, com se’ns escola i és inevitable la mutació constant i el seu viatge entre la construcció i la destrucció *. Es tracta del poema ‘Món‘, que Llena ha manllevat del gran escriptor suís Robert Walser, autor de ‘La passejada‘ i ‘Els germans Tanner’. Walser va ser trobat mort el dia de Nadal de 1956 estirat a la neu després de sortir a passejar, “en un lloc a l’aire lliure que podia ser ben bé un espai com aquest”.

No és el primer cop que Llena fonamenta una de les seves obres en una referència literària. El 1998, per exemple, la Carta a Milena, de Kafka, recorria una escultura feta amb una cinta metàl·lica que imitava una cinta de màquina d’escriure. Gran lector, per Llena els escriptors són companys artístics igual que ho són els artistes visuals i la literatura és també un material més per ell, com ho és l’acer, el paper o la cel·lofana. Quan Llena va rebre l’encàrrec de la família del Mas Blanch i Jové per formar part del recorregut de la Vinya dels Artistes, espai de la Pobla de Cérvoles (les Garrigues) que uneix de manera magistral vinya, natura i art contemporani, es va topar amb aquesta mena de pati amagat darrere el corral i aleshores va tenir clar que una obra amb un poema de Walser que ja havia realitzat anteriorment encaixaria com un guant en aquest “jardí” d’escultures a l’aire lliure. “No volia instal·lar-hi una obra que s’imposés, volia que convisqués amb la resta d’escultures de La Vinya dels Artistes de manera soterrània. Quan vaig buscar el lloc, feia poc que el temporal Glòria havia tirat a terra la meva escultura David i Goliat, a la Vila Olímpica, que té uns 23 metres d’alçada. I Món té aproximadament la mateixa mid,a però en aquest cas de llargària”, explica l’artista.

Un detall de l’obra Món

Amb Món, Llena proposa un joc que ha de comptar amb la complicitat de l’espectador. Ell sap que la poesia es troba en les petites coses, en els espais amagats exteriors, com aquest corralet a l’aire lliure enmig de les vinyes, però també en el nostre interior. El fet que les lletres estiguin buidades en l’alumini fa també que l’obra tingui una aparença diferent, segons el moment del dia o l’època de l’any. De vegades les lletres es projectaran en el mur en el joc la llum i les ombres.

Llena ha triat el poema de Robert Walser, escriptor que “sempre va voler viure en l’anonimat”, perquè descriu perfectament com “el món sempre està en recreació, és un cant de sirena”. El fet que la intervenció resti semioculta en el complex de La Vinya dels Artistes és perquè “he volgut fugir de l’escenografia; l’obra és, de fet, un sòcol”.

Llena ha dissenyat l’etiqueta de l’ampolla de vi commemorativa de l’Any 10 de La VInya dels Artistes.

Aquesta és l’obra a l’aire lliure d’Antoni Llena, autor de diverses escultures públiques tan conegudes com el David i Goliat o el Monument als castellers a Barcelona, la “menys urbana” de totes. Espera amb delit veure com l’obra agafarà pàtines pel pas del temps i la climatologia, com quedarà encara més soterrada quan la vegetació creixi. La peça també conviu amb les escultures properes de La Vinya dels Artistes. Una d’elles, No et prometo res, que el 2018 Carlos Pazos va instal·lar ben a prop i que homenatja el cèlebre ready-made portampolles de Marcel Duchamp, és “com una orgia; insinua com uns coits a l’aire lliure”. Però les connotacions duchampianes que apunta Llena no s’aturen aquí. La porta atrotinada per accedir a l’espai on s’ha instal·lat Món el transporta a la porta de la inquietant i emblemàtica instal·lació de Duchamp Étant donnés: “El quinqué que porta a la dona estirada sobre un llit de cards no pot competir amb la llum del sol. És una ironia davant l’esplendor del sol”.

L’escultura No et prometo res, de Carlos Pazos, instal·lada el 2018 a La Vinya dels Artistes.

Llena afirma haver-se sentit totalment integrat i compromès amb el projecte de La Vinya dels Artistes pel lligam amb la natura que suposa, per l’afinitat i amistat amb la resta dels artistes participants i per la manera “harmoniosa” com l’obra Món ha acabat integrant-se en el complex. Llena lloa la resta d’obres d’art que formen part d’aquest projecte que uneix enoturisme i art: “No són obres arrogants cap d’elles. L’obra de la Susana Solano és com un espantaocells elegant, la campana de l’Evru s’integra perfectament, la de Frederic Amat és subtil…”

L’obra d’Antoni Llena és la dotzena que s’instal·la a La Vinya dels Artistes, en el que s’ha anomenat l’Any 10 d’aquest projecte, iniciat el 2010 gràcies a la idea que va tenir el pintor Josep Guinovart, amic dels propietaris del celler Mas Blanch i Jové, Joan Jové i Sara Balasch. “En Guinovart va ser l’ideòleg del projecte —explica Sara Jové, filla dels fundadors— i a partir d’aquí, al llarg d’aquests anys, s’ha anat construint aquest passeig artístic, entre ceps i oliveres, però també un teixit de complicitats i amistat amb els artistes”. Així, amb una periodicitat aproximadament anual La Vinya dels Artistes instal·la una nova peça al seu territori i celebra una festa d’inauguració que uneix el món del vi i el de l’art. Els artistes triats també dissenyen l’etiqueta de l’ampolla de vi commemorativa de cada edició. Enguany Antoni Llena ha optat per una etiqueta amb una màscara semblant a la de l’escultura David i Goliat.

A més dels ja esmentats, en el recorregut de La Vinya dels Artistes hi ha obres d’Esteve Casanoves, Joan Brossa, Assumpció Mateu, Eva Lootz i Iago Pericot, a més de les obres de Guinovart i Gregorio Iglesias situades a l’interior del Mas.

* “D’entre el vagareig del món sorgeixen del tot cofois, uns mons que són molt profunds, que fugen com vagabunds vers uns altres móns que, diuen, són d’allò més preciosos. S’ofereixen bo i corrent, se saginen bo i fugint, el viure els és un migrar-se; ara, a mi, no em preocupen, perquè així puc aspirar al món que és un simple món encara per demolir.” (Traducció de l’alemany de Jem Cabanes)

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close