Arts visuals / Exposicions

Antonio Saura essencial, una de les grans exposicions del curs a València

“Antonio Saura essencial”, una de les principals apostes de la Fundació Bancaixa en la represa després de l’estiu, mostra organitzada en col·laboració amb el Reina Sofia, es configura com una de les grans exposicions dels mesos vinents a la ciutat de València. Per la projecció internacional i dimensió de l’artista (Osca, 1930 – Conca, 1998), però també per l’interès quantitatiu i qualitatiu, amb peces que recorren dels seus inicis en la dècada del 1950 fins un any abans de morir. Oportunitat d’apreciar i calibrar l’evolució artística del transcendental artista aragonès en una mostra que serveix també per celebrar el desè aniversari de la fundació com a ens independent.

Antonio Saura essencial
Comissaris: Lola Durán Úcar i Fernando Castro Flórez
Fundació Bancaixa
València
Fins el 18 de gener de 2024

Un total de 87 obres, entre pintures, dibuixos i obra gràfica, 85 de les quals són procedents de la col·lecció del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Mitja dotzena mostrades en molt poques ocasions. Amb producció que abasta des de l’any 1948, amb l’art i l’ofici d’Antonio Saura encara en beceroles però ja significatiu, fins al 1997, tan sols un any abans de la seua mort. Una tria, a més, que ensenya les sèries i la producció més identificable des del punt de vista del públic generalista —els retrats imaginaris o les crucifixions— però que també transporta l’espectador a uns altres imaginaris artístics menys recurrents, sense els marcadors d’estil que li van atorgar discurs propi i van fer del germà del cineasta Carlos Saura un dels pintors espanyols amb més projecció i dimensió internacional de la segona meitat del segle XX.

Vista d’una de les sales de la mostra.

L’any 1989, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ja va dedicar una gran retrospectiva a Antonio Saura a València, en el trànsit entre dues direccions, la de Tomàs Llorens —qui deixà la institució el 1988 per fer-se càrrec precisament del Reina Sofia— i Carmen Alborch. Més de dues dècades després, València acull una nova retrospectiva important. I com va revelar durant la presentació el president de la Fundació Bancaixa, Rafael Alcón, la idea de fer aquesta nova exposició antològica va sorgir tot just d’una conversa fa uns anys amb Llorens. El museògraf, malauradament, va faltar l’any 2021, abans de poder veure materialitzat el projecte.

Una altra consideració prèvia és que «Antonio Saura essencial» és una de les exposicions estrella, juntament amb una propera dedicada a Sorolla, amb les quals la Fundació Bancaixa vol celebrar el desè aniversari des que la institució és un ens independent, segregat de la ja extingida entitat financera que li presta la denominació. Un esforç considerable en qualsevol cas per a la fundació i una exposició que, com van destacar els comissaris, Lola Durán i Fernando Castro Flórez, no hauria estat possible sense la col·laboració del Reina Sofia. Ambdós ressaltaren la sintonia amb la cap de col·leccions del museu, la valenciana Rosario Peiró. I també agraïren la col·laboració de l’exdirector del museu, el borrianenc Manuel Borja-Villel, durant la direcció del qual es va gestar la mostra valenciana de Saura.

Las tres gracias, del 1997, testament artístic de Saura que forma part de la col·lecció de la Fundació Bancaixa.

Totes les èpoques de Saura

Una de les dues obres no provinents del Reina Sofia, «Las tres gracias», pintada el 1997 i pertanyent a la Fundació Bancaja, és la peça que rep els visitants i la que va ser escollida per presidir la presentació als mitjans. Aquesta obra produïda abans de morir, representa amb precisió alguns dels trets més reconeixedors de la seua obra, l’exploració monocromàtica en l’escala de grisos, la recreació abstracta de grans obres de la pintura clàssica i un traç inconfusible, que permet identificar l’obra de l’aragonès en qualsevol context. Abans de continuar, tanmateix, és recomanable visitar les dues sales laterals a l’entrada, en les quals s’ubiquen les obres primerenques, sèries com «Constelaciones» i «Paisajes» influenciades pel surrealisme. La narrativa visual de Saura està formant-se, però el talent ja és present en aquestes obres de finals de la dècada del 1940 i principis de la del 1950, com ara en La vida en la nebulosa (1949), una de les constel·lacions pintades en el seu estudi madrileny, una obra d’estrany magnetisme.

La vida en la nebulosa (1949)

Las nuevas savias (1951), un paisatge fantasmal, entre surrealista i oníric, que atrapa per una estimulant capacitat per jugar amb les formes i els colors, és el pòrtic cap a uns altres camps exploratoris, en què l’abstracció, l’automatisme i una recerca cromàtica més aspra, però igualment poderosa van guanyant terreny. Parlem d’un artista joveníssim, que fa les seues primeres exposicions amb vint-i-pocs anys, una autèntica esponja que absorbeix i evoluciona. Saura viatja a París a principis dels anys cinquanta fascinat pel surrealisme, però com explicava la comissaria Lola Duran, la trobada amb André Breton tindrà un efecte inesperat. «Saura s’adona que el surrealisme francès no mira a la modernitat, sinó cap enrere», la qual cosa el fa evolucionar cap a «l’automatisme psíquic pur», fase representada en la mostra. Sudario, del 1954, és una de les obres que mostren aquest trànsit.

Las nuevas savias, 1951.

La següent fase, cap a la meitat dels anys cinquanta, serà la de treballar a partir de la figura humana, especialment femenina, per no endinsar-se en una activitat pictòrica «sense control». Fa això i engega la seua fructífera relació amb el blanc i el negre combinats a vegades amb el marró. El mateix artista ho explicarà: «Quan em vaig allunyar del surrealisme, em vaig fer amb un tema —el cos femení— com a matriu en construccions pictòriques en blanc i negre. Vaig treballar amb això molt de temps i a poc a poc uns altres temes van anar associant-s’hi».

Ecce homo (1960)

És l’inici de les grans sèries que el van donar a conèixer, la marca d’artista que va convertir un dels fundadors del grup El Paso en un referent internacional a partir de la dècada del 1960, quan la galeria parisenca Rodolphe Stadler li obre les portes després de fer amistat amb Michel Tapié. És la plataforma perquè l’obra de l’aragonès arribe després a les galeries d’Alemanya o els Estats Units i, a poc a poc, als principals museus del món. «Un dels artistes espanyols que ha tingut més projecció internacional», resumeix el comissari Fernando Castro Flórez.

Aquest vessant més identificable és dominant en l’exposició, com no podia ser d’una altra manera. És el cas de les «Crucifixiones», una sèrie de la dècada del 1950, que té el seu origen en l’impacte que li va provocar de xiquet la contemplació en el Museu del Prado del Crist de Velázquez. D’aquesta variació sobre una obra clàssica, un altre marcador estilístic i temàtic, extrau una lletjor terrible, intimidant i, tot just per això, fascinant.

El perro de Goya (1972)

«Damas y desnudos» prefigura una presència constant del cos femení en l’obra de Saura des de finals del 1955, cossos reduïts a l’esquema, «quasi un esperpent», als quals sotmet a «tota classe de tractaments còsmics i tel·lúrics», per seguir la definició del mateix artista. Amb variants, Saura estira aquesta concepció fins al final de la seua carrera, de l’esmentada obra final «Las tres gracias» passant pels «Retratos imaginarios» que reparteix entre diverses dècades. En aquesta línia trobarem les quatre serigrafies dedicades al «Perro de Goya» (1972), la pintura a l’oli «Dora Maar visitada» (1983), o les conegudes versions dels autoretrats de Rembrandt, del 1973, dins del diàleg amb els pintors clàssics i les seues obres que l’aragonès porta al seu terreny de la deformitat, l’obscuritat i la caricatura burlesca. Amb l’encert de la introducció subtil de més variants cromàtiques.

La sèrie dedicada a Rembrandt (1973)

Les altres cares de Saura

Al costat d’això, «Multitudes», en què la presentació humana és deformada, agrupada i privada de rostre, una representació de les masses humanes concebudes com un «treball emplenador l’objectiu del qual és precisament l’ocupació creadora d’un espai inèdit», una mirada que enllaça amb una de les seues frases més conegudes al voltant de la creació artística: «Un quadre és, davant de tot, una superfície en blanc que ‘cal omplir amb alguna cosa’. La tela és un il·limitat camp de batalla», apunta, abans d’arrodonir la definició de la pintura com «un tràgic i sensual» cos a cos del pintor, a la recerca d’una «energia cosmogònica ja per sempre irradiant».

Cocktail Party II (1982)

En qualsevol cas, aquestes sèries ens mostren un Saura que deixa fluir els colors dotant el caos i l’abstracció d’un punt més amable en sèries com ara «Catedrales» o «Cocktail party», que enfronten l’espectador a un vessant de l’artista menys conegut i que, sortosament, s’inclou en aquesta antològica. Més cridaners són els muntatges, vistosíssimes composicions en què un artista en mode expansiu i generós inclou en un mateix quadre més de vint composicions diferents, com ara en Gran montaje 25 (1974). Un festí per degustar amb calma, atorgant a cada xicoteta pintura el temps necessari d’assimilació. Tot i que és possible que capte millor l’atenció un altre muntatge, Narración (1964), una tècnica mixta de collage fotogràfic i pintura amb un punt transgressor i polític. És el Saura que, poc després de fer aquesta obra, s’instal·laria a París, el 1967, des d’on va participar en l’oposició a la dictadura franquista.

Narración (1964).

La mostra no oblida incloure part de la seua prolífica obra gràfica (Saura va il·lustrar un bon grapat de llibres), mentre que els seus textos, alguns reproduïts en aquesta mateixa peça, esquitxen totes les seccions de l’exposició. Un darrer al·licient és que es pot veure el documental Epílogo: Antonio Saura, cedit per Movistar Plus i que actualment no està disponible en la plataforma. El programa formava part de la sèrie que la cadena dedicava a entrevistar personatges abans de la seua mort per ser emesos amb posterioritat al seu traspàs. Un epíleg i, també, una mena de testament oral d’un artista fonamental.

Fotografia d’Antonio Saura que presideix una de les sales.
Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close