Hi ha diverses poblacions i comarques de Catalunya que destaquen per tenir personatges rellevants en diversos àmbits: polític, cultural, econòmic, social o esportiu. En el cas del terreny cultural, Cadaquès com a nucli de grans artistes i poetes, L’Escola d’Olot i la seva aportació a la pintura realista catalana, Sitges amb les seves festes modernistes, i El Vendrell, capital del Baix Penedès, on naixeren o visqueren personatges il·lustres com el músic Pau Casals, el polític Andreu Nin, el dramaturg Àngel Guimerà i l’escultor Apel·les Fenosa.
El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin
Comissari: Josep Miquel García
Palau Robert. Sala 1 i Jardí
Passeig de Gràcia, 107 Barcelona
Fins al 2 d’octubre de 2020
Precisament farem referència a aquests quatre últims, ja que s’està duent a terme una exposició al Palau Robert que ocupa una de les sales de la planta baixa i el jardí annex. La mostra es titula El Vendrell. L’època daurada: Casals, Fenosa, Guimerà i Nin, que coincideix amb que aquesta localitat del Baix Penedès ha estat designada Capital de la Cultura Catalana 2020. El comissari és Josep Miquel García, director de la Fundació Apel·les Fenosa. Anteriorment havia estat Delegat d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya i Director del Centre d’Art Santa Mònica.
Tanmateix, han participat en l’elaboració de l’exposició la directora del Museu Pau Casals, Núria Ballester; la directora de la Casa Museu Àngel Guimerà, Àngels Santacana i l’ historiador Ernest Benito, amb la col·laboració del dibuixant recentment desaparegut Lluis Juste de Nin. Josep Miquel García també és el responsable de l’espai dedicat a Fenosa.

Nin, Casals i Guimerà: tres maneres d’entendre el compromís social, la creativitat i l’amor al país
No incloem dins d’aquest apartat a Fenosa, ja que en hi referirem més endavant. El disseny de l’exposició està centrat en dos llocs diferents: La sala 1 de la primera planta on hi ha Casals, Guimerà i Fenosa, i el jardí dedicat només a Nin. En el primer cas el comissari els ha distribuït en quatre àmbits, ja que també ha inclòs un apartat on es mostra El Vendrell. Les quatre cases.
El recorregut expositiu es pot fer de dues maneres: per l’edifici principal o pel jardí. En aquesta ocasió considerem que és millor fer-lo pel jardí, on hi ha una sèrie de plafons amb fotografies i textos de la vida i l’obra del periodista i polític Andreu Nin (El Vendrell, 1892 – Alcalà de Henares, 1937), fundador del POUM. Va morir assassinat durant la Guerra Civil espanyola pels estalinistes. Va viure deu anys a Rússia on va traduir diverses obres, entre elles Crim i càstig i Anna Karenina. També va escriure llibres de contingut polític.
L’exposició fa un recorregut per diverses etapes de la seva vida, amb imatges de la seva joventut –com a estudiant d’esperanto -, els seus treballs com a mestre, periodista i traductor, la seva responsabilitat en temes sindicals dins del POUM, la seva relació amb la que va ser la seva esposa, la ballarina russa del Teatre Bolxoi Olga Tareèva i, en definitiva, un recorregut biogràfic.
En relació als altres personatges, apareix la figura de Pau Casals (El Vendrell, 1876 – San Juan de Puerto Rico, 1973) submergida en un ambient molt íntim i poètic, ja que al fons de la sala s’ha disposat una finestra on es representa la platja de Sant Salvador i el mar, figurant la casa d’estiueig i de repòs que tenia Casals en aquesta localitat, situada a només tres quilometres de la seva vil·la natal, on hi va viure fins al seu exili al 1939. El 1974 es va obrir al públic i actualment és la seu del Museu Pau Casals. Ell mateix comentava que “en el curs dels meus viatges, tant l’ermita i la platja de Sant Salvador com la vida del Vendrell han exercit dintre meu una poderosa atracció”.
Un dels objectes que s’hi exposa procedeix del museu. Es tracta d’un instrument que consisteix en una carbassa buida amb un batedor i una corda, titulada Carabasseta, que el seu pare li va construir quan només tenia 8 anys. De fet, representa l’ instrument que mes endavant el farà mundialment famós: el violoncel. També s’exhibeixen diverses fotografies del compositor, músic i director, tant actuant –interpretant l’Himne a les Nacions Unides– com llegint o component les partitures i en diversos actes públics.
El següent apartat està dedicat a El Vendrell, com “un gresol de cultura”, on es veuen imatges de Vil·la Casals – Museu Pau Casals-, Cal Ximet – Museu Àngel Guimerà- i Portal del Pardo – Museu Apel·les Fenosa-.
El dramaturg Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) es va instal·lar a El Vendrell als 9 anys, ja que la seva família hi tenia la casa pairal. Encara que Guimerà fou reconegut com un dels més importants dramaturgs catalans de finals del segle XIX i principis del XX, també va exercir de periodista a La Reinaxensa, i com polític a la Unió Catalanista, de qui va ser president. Va ser candidat al Premi Nobel de Literatura entre 1906 i 1923.
A la mostra s’exhibeixen una sèrie de cartells d’algunes de les seves obres teatrals més famoses, com Terra Baixa, Mar i Cel i Maria Rosa. També hi ha un vídeo de Mar i Cel (2006) dirigida per Joan Lluís Bozzo.

Apel·les Fenosa. La modernitat de l’escultura
El quart component d’aquesta “arcàdia daurada”, com senyala el comissari de l’exposició, és l’escultor Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 – París, 1988). Va ser ajudant de l’escultor noucentista Enric Casanovas. L’any 1921 es desplaçà a París, on entrà en contacte amb els artistes de la capital, sent Pablo Picasso la persona que l’introduirà en aquests cercles. Precisament el 1924 realitza la seva primera exposició a París, recolzat pel pintor malagueny i pel poeta Max Jacob qui li va escriure el text del catàleg. A la dècada dels 30 tornà a instal·lar-se a Barcelona on hi realitzà diverses exposicions, entre elles a la Sala Parés, però quan començà la Guerra Civil, tornà a França, país on visqué i treballà fins a la seva mort.

Fenosa va adquirir la casa del Portal del Pardo d’ El Vendrell l’any 1959, un palau renaixentista de primers del segle XVI. En aquesta casa, una vegada restaurada, s’hi passarà diversos estius, on també hi acudiran els seus amics artistes, crítics i poetes, cas de Tristan Tzara, Cécile Eluard, Irving Davis, Joan Perucho… Poc temps després de la mort de Fenosa, la seva vídua Nicole va crear la fundació que porta el nom de l’artista. El 2002 es va inaugurar el Museu, que està situat al centre de la vil·la i que posseeix un fons molt important, tant d’obres com de documents. En les diferents sales s’exposen un gran nombre d’escultures originals en terracota i guix i els bronzes monumentals es mostren al jardí d’estil mediterrani. Hi ha retrats de poetes i personalitats com Jean Cocteau, Jean Marais, Paul Éluard i Joan Perucho, entre altres.
De fet, tant Picasso com Cocteau van ser dels principals col·leccionistes de la seva obra i per això els va fer diversos retrats, com per exemple el Cap de Jean Cocteau (1939) que es conserva al Museu, on apareix el poeta i dramaturg francès amb una corona de llorer. La peça la va fer a casa seva durant l’ocupació alemanya de París.
A la dècada dels seixanta realitzà una sèrie d’escultures de bronze de petit format on la figura femenina és la protagonista, però aquesta vegada associada al món vegetal i mineral. Són cossos femenins semblants a fulles i plantes. Podríem afirmar que es tracta de personatges metamòrfics.
L’any 1981 la UNESCO li encarregà l’escultura L’Olivier, com a guardó del Premi de l’Educació per la Pau, que aquest organisme entrega anualment. Un any més tard rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i posteriorment la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona i la Legió d’Honor francesa. A Barcelona hi ha diverses escultures en espais públics, com El bon temps perseguint la tempesta (1978) a l’avinguda Gaudí i A Pau Casals (1977) a l’avinguda del mateix nom. La capital catalana li ha dedicat dues retrospectives, el 1983 al Palau de la Virreina i el 1999 al MNAC.

Respecte del contingut de l’exposició del Palau Robert, totes les obres procedeixen del museu, es poden contemplar escultures de petit format i dibuixos, així com fotografies de l’artista al seu taller amb algunes de les seves obres. La primera peça que el visitant troba és el bronze Femme se coiffant (1942), on representa a una dona jove arreglant-se el cabell. La següent és el guix La calma (1980), on una dona està asseguda de manera distesa sense mirar a cap lloc en concret. Al costat hi ha una fotografia de Jean Marie del Moral feta a l’estudi de l’escultor on es veu la mateixa peça.

L’Olivier (1981) és una petita escultura de bronze, on apareix la figura d’una dona fusionada amb una olivera. Aquesta metamorfosi que sovint sorgeix en les seves obres, també es troba present en Caroubier (1981), o sigui el garrofer. També hi ha dibuixos en tinta xina del 1981 i 1982, entre ells el retrat de Jean Marie del Moral i diverses figures femenines molt estilitzades. Els primers dibuixos de Fenosa són de l’època evolucionista, o sigui de 1916-1919. No es conserven gaires dibuixos d’aquesta època. No serà fins que s’exilia a París que s’hi torna a interessar. Per tant, tal com ens adverteix el títol de l’exposició. “M’agradaria representar l’esperit sense matèria”.