Arts visuals

Arbreemergir

Hi ha una energia excedent expressada en l’efervescència de la vida que sobrepassa a l’ésser humà, l’excedeix i el commina a invertir-la en altres formes que no s’atenen al manteniment del seu metabolisme basal o a les condicions indispensables per a la seva existència. Una energia que el commina a invertir-la o a deixar-la anar improductivament. Parlem d’un excedent que vindria a ser, apropiant-me dels versos de Perejaume, tota aquella part de llum que s’enfosqueix no usada. I és que arribarem mai a cap imatge on ens sigui possible descansar? Es qüestiona el poeta.


Donar cabuda. Perejaume
Comissariat: Jaume Coscollar, Marina Vinyes Albes
Sala d’exposicions Filmoteca de Catalunya
Barcelona
Fins al 30 de març de 2022

El primer efecte de la pressió és l’expansió tal com proposa Bataille a La part maudite. Tanmateix, abstraient-me de l’anàlisi en termes econòmics i productius que se’n fa a l’obra, se’ns suggereix l’existència d’una energia provinent de tota matèria viva que és la conseqüència d’una producció que sobrepassa la seva utilitat. L’ésser humà, en produir més del que necessita per a sobreviure es veu en l’obligació d’emprar l’excedent en altres formes d’inversió. L’excedent d’energia si no serveix per al creixement, es perd. No obstant això, la pèrdua agradable és la del plaer, la despesa inútil, improductiva o la dilapidació del propi temps. I és que cal repensar seriosament la imposició de la utilitat a què ens sotmet la sobresaturació d’estímuls a la que estem constantment exposats. Per contra, com pensem un art que, oposant-se a la sobrecàrrega, retorni al medi l’energia que li és pròpia?


Només que acceleréssim el procés veuríem un arbre com pesa allà on raja, s’enfila a batzegades i treu tany a glops que floreixen i fruiten. Al capdavall tota la botànica no és més que això: un gran doll de saba, de resina i de llum que emergeix.  
(Fonts líquides i fonts lignificades, 2020). Perejaume.

Arbres, 2017, tres dibuixos de Perejaume


El poeta, a través de l’exposició Donar cabuda que es pot visitar actualment a la filmoteca, ens fa aturar i reflexionar sobre la restitució, la plantació, i el repòs per a donar cabuda tot alliberant el món de la seva saturació. Treballa amb els conceptes que creació i dissolució convisquin fèrtilment entrellaçades. Fertilitat que és dona en la mesura que qualsevol creació es deixi reabsorbir en el medi, retornant al medi l’energia que és del medi i sols el transforma, però no l’excedeix.
En l’espai actual atapeït d’imatgeria, la fertilitat i la conservació de l’energia cobren més valor que no pas l’addició; és en aquest punt on ens planteja l’evident pugna entre el fer nosa i el fer lloc. En un espai làbil i mal·leable com és el de les imatges, dubto que mai se n’arribi a cap on poder descansar l’imaginari. De fet, sols puc pensar la culminació, la pausa, el recés a partir del consum absolut de la imatge- és possible esgotar-la?-.
Altrament, com pensar el doll d’imatjaments que no han vist la llum, que no s’han volgut formar encara? Com concebre la imatge sense sotmetre-la a la tirania de l’eterna remissió-reiteració, l’inesgotable fons de plegaments, aparicions i desaparicions que acaba obsedint-nos la pensa transformada en fascinació? Com concebre imatge sense memòria tot evitant el rastre que ens impregnarà la psique per sempre més?
Meravella de pensar en l’absència de forma com un estat previ a la presència de forma i no pas com una privació de forma. Meravella de pensar en la llum encara sense néixer d’un cinema que no es pot imaginar perquè les seves imatges prefereixen de viure colgades, atrapades en la magnitud general, encriptades, negres dins la terra negra.
Imatges que podríem pensar atrapades en la magnitud general de l’excedent del qual parlava línies amunt. Imatges “sobrants”, abocades a la pèrdua tràgicament o resistents a la sobresaturació? És a través d’aquesta absència de forma que Perejaume pensa en una sort de cinema cec, com l’equivalent al cinema mut, per anomenar totes aquelles imatges que no s’han volgut formar encara i resten xifrades esperant el fenomen de la descodificació. Cinema cec en què si es concep la imatge com a origen del llenguatge, es podria pensar com l’absència de la imatge equival a l’absència del llenguatge que conforma la idea del cinema mut.


En l’obra Postaler en què un postaler o expositor metàl·lic com els que s’utilitzen habitualment als comerços mostra, en lloc de postals, uns miralls que reflecteixen l’espai immediat on està situat, es treballa amb aquesta concepció de retornar la imatge al lloc i alhora entremesclar o acostar imatges heterogènies. Passejant-lo per paratges naturals intenta reunir o unificar en el mateix trajecte diversos llocs, i fer del mateix trànsit, creació, continuïtat. Això és la dicotomia entre dissolució i reaparició que tant present es troba en tota la seva obra, talment com els brolladors, on els arbres s’hi abromeren i s’hi esgarrien, es desfan amb el mateix goig que es formen. En paraules de l’autor, gràcies a la seva volubilitat, en les successives formes d’arbre, un brollador és un bosc, arbre líquid i arborositat de la font on brolla. La concepció dels boscos poc intervinguts en què uns arbres es potencien en els altres en una gairebé contínua quantitat de massa viva. Matèria viva i enèrgica que, com una exhalació humida s’eleva de terra i resplendeix com la imatge que eleva la paraula.

Certament, amb l’arbreemergir un bosc constitueix una fontaneda. Idea que plasma a través de l’obra Arbres, en què a través d’aquest estat verd en dissolució aconsegueix fer visible als ulls la imatge d’arbres que, transmutant-se a estat líquid, brollen com si esdevinguessin font.

“Quin sant rajar, una brolladora d’arbres així, amb tota aquesta tendresa de món que els puja! Passa una merla, xiscla. Hi ha una font entre els arbres i després una altra i més arbres i una altra font. No tenen nombre les fonts. Miro enrere: hi ha fonts per tot arreu”.

En cada obra s’evidencia la voluntat de deslliurar-se del sentit de la imatge fixa -impostada- i posar en circulació tot un sistema d’imatjaments, convertint el sentit objectiu i aturat en un de trajectiu. Desencastar interiorment allò que immobilitza i protegeix les imatges per a exposar-les al risc de l’imprevisible; desplegar-les en paraula i donar cabuda a l’atzar, a l’accident, a l’eterna remissió que és l’inesgotable doll de l’imaginari. Què és allò que ens obsessiona sinó l’inaccessible del qual no podem desfer-nos? La imatge que no podem evitar perquè és, en el fons, parany de l’inabastable… i l’insondable és allò del qual no s’escapa. 

Carla Marco Sellés
Estudiant de medicina i poeta que s’escola entre classes de cinema i filosofia mentre deixa créixer l’escriptura fruit d’una pulsió interna i l’eterna sensació de desencaix. Ha escrit el llibre de poemes “Utøya” (Premi de poesia l’Atiador de l’Ateneu Torellenc, 2020) i conjuntament, el pamflet llibertari “La Tempesta” (Calumnia Edicions, 2020). Finalista del Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2020, guanyadora del premi de poesia per a joves 2020 de l’Ajuntament de Centelles, ha col·laborat també en el segon volum de la revista antipoètica Poetry Spam.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close