Arts visuals

Aref El Rayess, la descoberta múltiple

El que planteja l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) amb la meticulosa mostra dedicada a l’artista libanès Aref El Rayess és un exercici creatiu des del punt de vista de nosaltres els espectadors, perquè ens obliga a prescindir d’idees preconcebudes, prejudicis i, sobretot, la còmoda mirada a la qual sotmetem els artistes occidentals amb una expressivitat molt marcada o estilemes que van evolucionant al llarg del temps. El Rayess obliga a una mirada més pacient, però també més productiva des del punt de vista de la descoberta entesa en diferents direccions. I de la comprensió de la complexa realitat de l’Orient Mitjà.

Aref El Rayess. Obres (1958-1978)
Comissària: Catherine David
Institut Valencià d’Art Modern
València
Fins al 10 de setembre de 2023

Durant la presentació als mitjans de la mostra flotava en l’ambient la incòmoda sensació provocada per la desconeixença d’un «artista excepcional», com el defineix la comissària Catherine David, fins a l’any 2021 directora adjunta del Georges Pompidou, entre molts altres mèrits curriculars. Un dels quals és haver dedicat una part ingent del seu treball com a comissària i curadora a explorar l’art en indrets com Amèrica Llatina, Índia, Xina i, amb un interès especial, el món àrab. David, qui va no poder estar present a València per un problema de salut, connecta amb l’obra d’Aref El Rayess (1928-2005) a través d’un galerista. L’impacte és immediat. I condueix a exposicions tan ben nodrides i interessants com la que es pot veure a l’IVAM.

L’obra i el periple vital de l’artista libanès són fascinants. Nascut d’una família acomodada de la minoria drusa, El Rayess va residir en diferents etapes en diversos països d’Àfrica, de l’Orient Mitjà, d’Europa (es va formar a França i Itàlia) i fins i tot va estar als Estats Units, la qual cosa té repercussions sorprenents en l’operatiu artístic. I va viure de manera molt directa tots els conflictes del Líban i el seu entorn, des de la guerra civil fins a les revolucions a països àrabs passant per l’irresoluble conflicte que dessagna aquest indret del planeta. «La invisibilitat d’El Rayess té a veure amb el decurs de la història, amb una guerra a l’Orient Mitjà que arrenca el 1967 i que encara no ha acabat», va argumentar la directora de l’IVAM, Nuria Enguita, en referència al conflicte entre Israel i els països àrabs.

Vista de l’exposició @Miguel Lorenzo

«És un artista molt interessant, en termes moderns», dictamina Catherine David, algú «molt dotat, obert i molt lliure amb l’ús dels mitjans, com ara la iconografia. Un artista molt inventiu i que realment sempre va intentar enfrontar-se al món, amb el seu moment, amb la vida social, política i espiritual». Una personalitat complexa (era un «dandi» i «bon vivant» provinent d’una família molt conservadora) que, alhora, genera una obra complexa, gens convencional des del punt de vista de les temàtiques i de les eines expressives. «Es tractava d’un artista no subjecte als ismes, no hi ha un estil tal com l’entenem a occident», va advertir Enguita. O, en paraules de David, «és un artista que no té un estil permanent. Té més aviat una actitud molt oberta i amb referències molt diverses».

Escultura, conflictes, bordells

Convé aclarir que no es tracta d’una mostra antològica, està concentrada en la producció entre 1958 i 1978, dues dècades en tot cas centrals i representatives de l’obra de l’artista. En la primera sala, tot just, hi ha un retrat del líder insurrecte Kamal Jumblatt, del 1958, personatge que abandera la guerrilla contra el president prooccidental Camile Chamoun, un conflicte amb arrels complexes i diverses, però que arrenca després de l’assassinat del director d’un diari prosirià. El Rayess retrata Jumblatt i uns altres combatents drusos. A pocs metres, trobem pintures d’aquesta època amb estètiques més suggeridores i motius obscurs, enigmàtics i desconcertants des del punt de vista de la iconografia religiosa, incloent-hi la cristiana. Sang et liberté (1968), una sèrie que va impressionar Henry Seyrig, director del Louvre en els seixanta, és una mostra més explícita del compromís polític d’aquells anys.

Kamal Beik Jumblatt, 1958.

Al mateix segment de l’exposició, a més, destaquen una sèrie de xicotetes escultures que salten als ulls per la seua sinuosa bellesa, un vessant del seu treball que al llarg del temps es traduirà en intervencions com el memorial de Bakaata, un cementeri escultòric dedicat als caiguts dissenyat en col·laboració amb l’artista Wahib Bteddini. Ací, també és present l’original sincretisme amb què associa elements procedents de religions diverses, no sols les monoteistes.

A la dècada del 1950, El Rayess se sotmet a la doble influència de la cultura senegalesa i a un període formatiu a París, on passarà per l’acollidor taller de Fernand Léger. Són anys en què fa el tastaolletes, amb provatures com a dramaturg, mim o intèrpret. Les arts visuals, tanmateix, acaben imposant-se la dècada posterior, en la qual salta de Florència a Roma. I, d’allà, als Estats Units i, ocasionalment, a Mèxic. D’aquest periple és visible l’influx de Lucio Fontana o Hans Hoffmann o moviments com el problemàtic futurisme italià, el muralisme mexicà o el pop.

Un altre dels múltiples vessants estilístics de El Rayess.

La conseqüència és que s’ha de fer un esforç mental per convéncer la ment que està contemplant obres del mateix artista: de la pintura amb motius compromesos que busca trasbalsar i denunciar, com ara Après la torture-Algérie (1960), a una sèrie marcada per l’abstracció absoluta i el joc amb materials com la que va preparar per a la galeria La Licorne de Beirut (Sense títol, 1963), passant per una sèrie com Tapis volant, d’un colorisme amable inspirat per les autopistes de Los Ángeles.

Durant la dècada dels setanta també dispara en direccions molt diverses. Hommage aux bátisseurs islamiques (1972), és una sèrie de pastís a l’oli tribut als arquitectes islàmics amb una concepció esquemàtica des del punt de vista del dibuix, però que introdueix una atractiva pulsió colorista. La sèrie, nascuda de la relació amb l’arquitecte egipci Hassan Fathy, desplega una mirada sobre la tradició arquitectònica àrab.

Una vista de la sèrie dedicada als arquitectes àrabs @Miguel Lorenzo

Amb algun punt de connexió pel que fa a reflectir l’arquitectura, però radicalment diferent des del punt de vista estètic i temàtic és la sèrie corresponent a una exposició, Les fleurs de la rue Al-moutanabbi, place des Martyrs (1973), en què l’artista reflecteix un conegut carrer de bordells de Beirut. El discurs generat en el seu moment per l’exposició deixava clar que no es tracta d’una mirada complaent o estetitzada, sinó una reflexió sobre la dimensió social de «les treballadores del cos» i una metàfora sobre la prostitució moral i política del seu país. Una mirada que mereix el qualificatiu de «protofeminista» per a Enguita. La composició, en tot cas, les dones nues sotmeses a l’escrutini de tota una horda de clients, les mirades desviades d’angoixa, o fins i tot la manera en què una de les prostitutes es gira, mostren de manera descarnada el conflicte.

Le sentinel endormi, de la sèrie dedicada al carrer dels bordells de Beirut.

Encara en la dècada del 1970 hi ha la sèrie potser més interessant des del punt de vista de la fusió artística, amb un títol que traduïm directament ben eloqüent des del punt de vista dels interessos socials: Temps moderns i Tercer Món la marxa dels pobles del Tercer Món entre desenvolupament i revolució (1974-1975). Aquest homenatge implícit a la pel·lícula de Charles Chaplin és, visualment, una fascinant i molt singularitzada simbiosi entre futurisme i muralisme mexicà. Pintures i collages de xicotet format que sorprenen per la composició i per l’atractiva combinació cromàtica.

Fotografies, documents, història

Una trajectòria tan desconeguda a casa nostra com la d’Aref El Rayess justificava que l’exposició s’acompanyara d’un gran desplegament en forma de fotos, publicacions i documents, que serveixen per contextualitzar les obres i seguir un itinerari certament curiós, que camina en paral·lel a una segona part del segle XX especialment convuls a Orient Mitjà des que el 1948 es proclamara l’Estat d’Israel i es donara lloc a la Nakba, l’èxode massiu de palestins. Aquest conflicte (l’any 1998 encara participaria en l’exposició 50 ans d’art contemporain arabe pour la Palestine), com ara les traumàtiques descolonitzacions d’Algèria o Vietnam i, per descomptat, la trajectòria igualment convulsa del seu país, Líban, van en paral·lel a una producció autodidacta, oberta i flexible des del punt de vista estètic però molt compromesa políticament.

Nuria Enguita posa davant la fantàstica sèrie Temps moderns @Miguel Lorenzo

Personalment, a més, s’esbrina en El Rayess un personatge polièdric, novel·lesc, algú que sap viure la vida i té els recursos per fer-ho, però ha de carregar també amb la motxilla d’una psique fràgil. O amb les conseqüències d’una traumàtica separació que acaba amb la seua filla i esposa a Veneçuela, una destinació recurrent de la comunitat libanesa i especialment dels drusos. Algunes pinzellades, tan sols, d’un itinerari biogràfic riquíssim.

L’artista va ser requerit en una ocasió per interpretar un paper en el cinema en una pel·lícula que no es va acabar fent. Però no podem descartar que si continua el procés de reivindicació de l’artista libanès, la seua puga ser alguna vegada una trajectòria portada al cinema. O, com a pas previ, a la literatura.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close