Arts visuals

Arqueologies amb mirada de paisatge i de futur

Que els museus del segle XXI han de ser socials queda clar. Que anem pel bon camí a l’hora de fer-los educadors, també. Però de quina manera la creació contemporània pot posar en valor el llegat d’un equipament cultural? Quin paper tenen els visitants més enllà de les estadístiques de consum cultural? Com es poden sacsejar els discursos i els espais patrimonials? Com poden articular un museu obert al paisatge i al territori?

El projecte de recerca creativa “Arqueologies del paisatge”, desplegat a la sala Lluís Carulla del Museu de la Vida Rural (l’Espluga de Francolí) per Inula, el nom artístic de MCarmen G. Mahedero, ens serveix com a pretext per fer-nos totes aquestes preguntes. 

A grans trets, “Arqueologies del paisatge” reflexiona entorn del paisatge de la Conca tot valorant el patrimoni del museu i les veus que habiten el lloc. Inula hi aterra per posar en pràctica un mètode de treball basat en l’estudi del territori, en l’exploració del paisatge entès en clau social i cultural, i en la voluntat d’acollir el pas i el trànsit dels visitants per mitjà de diferents activacions i projectes educatius. 

Proposem a Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, i a Inula que entrin en diàleg per analitzar aquest projecte i les línies de futur de l’equipament. Dues veus, dues dones, que reivindiquen una manera de fer i que dibuixen el panorama del patrimoni, dels museus i de la creació contemporània, des del seu espai i en clau de present. 

Per què “Arqueologies del paisatge”?

Gemma Carbó. El Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla es defineix com un centre cultural que reivindica la memòria i el coneixement derivats del treball de la terra i la relació amb la natura que ha definit les petites comunitats i pobles de l’interior del país. Ho fa reflexionant des del passat, però, sobretot, mirant el present i posant-lo a discutir amb el futur d’aquesta ruralitat. El concepte de paisatge cultural ens és especialment útil per resumir aquesta mirada sobre l’entorn natural que dialoga amb l’entorn social de manera continuada al llarg del temps. Parlem d’ecologia cultural, és a dir, de la capacitat d’adaptació de les societats a les situacions canviants de l’entorn ambiental. Avui això implica parlar de sostenibilitat, d’emergència climàtica, de canvis radicals en el paisatge i de necessitat de preservar-ne la gestió i cura. 

Des de la Fundació Carulla estem convençudes del potencial de les arts en diàleg amb la ciència i la comunitat per generar preguntes i plantejar debats oberts, cercant mirades laterals i imaginatives als reptes contemporanis. La proposta de la Inula i de la Judith Barnés s’ajustava plenament a aquesta línia de treball, sobretot en un moment en què des de la Fundació es feia una aposta extraordinària per donar suport, de manera explícita, a les propostes de creadores lligades a aquesta temàtica i perspectiva en un any encara pandèmic.

Inula. El mètode de treball que desenvolupo quan inicio qualsevol projecte beu molt de l’arqueologia. De fet, la primera imatge que genera el meu cap quan penso en arqueologia és l’acció de mirar, examinar, investigar i registrar processos que parlen de la nostra evolució com a societat, les nostres maneres d’adaptar-nos, de conèixer un medi i de desenvolupar-nos com a col·lectiu.

El paisatge contempla un aspecte geogràfic que respon als diferents elements que descriuen un espai concret, però, sobretot, és un concepte cultural. És, doncs, una construcció de dimensions vastes,  que només es dona a la mirada de qui executa l’acció i que està totalment condicionada pel seu bagatge.

Per a mi, aprofundir en el paisatge significa caminar un territori, el de la Conca de Barberà en aquest cas, reconèixer-lo, preguntar-nos com el modelem i qüestionar  com és la nostra manera d’estar-hi. “Arqueologies del paisatge” és una introspecció en la història i l’evolució de la construcció del paisatge de la comarca. Una mirada que travessa les seves fronteres plantejant qüestions d’àmbit global per projectar futurs en què les persones tenim un paper fonamental.

Què entens per museu social?

Gemma Carbó. Qualsevol museu és, en essència, un projecte pedagògic i, per tant, social que cal entendre avui com la resposta a uns drets fonamentals de la ciutadania recollits en la carta de drets humans. El dret a l’educació i el dret a participar en la vida cultural. El museu preserva i investiga un patrimoni material i immaterial del qual se’n deriva un coneixement que és el gran actiu de les nostres societats per avançar. Més enllà de la preservació i la investigació, però, ha de posar aquest coneixement en diàleg amb les comunitats per construir identitats, oportunitats i propostes culturals, però sobretot per impulsar la imaginació de futurs més fonamentats i sostenibles.

Inula. Tots els museus són socials des del moment en què són espais dirigits a les persones, des d’un enfocament divers que permeti reflectir la realitat sociocultural. Per tant, el museu està en revisió contínua. Són actius en la dinamització de les col·leccions, des de plantejaments de debat connectats amb les comunitats fins a una museografia concebuda com a activadora cultural. Museus que no estan centrats en els rànquings de visitants però sí en l’impacte de la seva programació, un impacte entès des d’una perspectiva cultural, comunitària i social, i no mediàtica.

Grup a la sala del ‘Paisatge emergent’ en el marc d’una activació per a públic general. Fotografia de Marta Garcia cedida pel Museu de la Vida Rural.

I per museu educador?

Gemma Carbó. El museu educador és la derivada del museu social. L’educació cal entendre-la al llarg de la vida i per a tothom. Així doncs, no es limita a la comunitat educativa formal, que és sense cap dubte la més rellevant, sinó que s’estén a tota la comunitat en la seva diversitat cultural, d’edats i de demandes específiques. Educar és oferir moments i espais per fer-se preguntes. Els objectes, els paisatges, les fotografies, els testimonis orals, les expressions artístiques són grans provocadors de preguntes que el museu ha de saber explicitar i a les quals ha de donar eines per cercar respostes o obrir noves i més acurades observacions.

Inula. El museu educador comparteix els valors del social i, a més, ha de tenir com a objectius específics construir i dissenyar ponts que traslladin el pensament contingut a la col·lecció o exposicions a la ciutadania. Espais orientats al treball en col·laboració amb la col·lectivitat per al desenvolupament d’un pensament crític, possibilitant que la societat tingui un paper actiu, que se senti interpel·lada i no sigui un simple receptor de “veritats”. El museu ha de generar espais per a la reflexió, té una responsabilitat educativa tan important com l’escola. És un espai indispensable per generar consciència crítica. En definitiva, un museu que és educador inevitablement és social i un museu social no pot deixar de ser educador. Són conceptes intrínsecs.

Què pot aportar l’art al museu?

Gemma Carbó. L’art, com la ciència, és la nostra manera d’apropar-nos al coneixement, al món que ens envolta. Els llenguatges creatius, la recerca artística, són eines en les quals cal alfabetitzar-nos per entendre millor la realitat que ens envolta i sobretot per poder-hi aportar la nostra veu i la nostra mirada. Les arts contemporànies són fruit del patrimoni històric i cultural o natural que en el seu moment també ha estat creació de coneixement i de bellesa. Cal superar les divisions entre present, passat i futur, i connectar les disciplines, llengües i llenguatges si volem fer front, com diu Edgar Morin, a la comprensió de realitats molt complexes.

Inula. Si partim d’una idea d’art com a agent que busca les pessigolles als poders sistèmics, que es basa en la revisió i el qüestionament de l’estructura piramidal en defensa d’una altra d’horitzontal, democràtica i diversa, l’hem de considerar com un camp idoni per apropar-nos a la realitat del món en què vivim i contribuir al seu desenvolupament. El gran llast que arrosseguem des de temps vuitcentistes és concebre’l com un espai elitista, desvinculat del ciutadà i especulatiu, desproveït de funcions socials. L’art contemporani no és l’art del pedestal sinó una àrea de coneixement i investigació transversal que obre la porta als imaginaris alternatius com a llocs de qüestionament des d’on mirar i construir futur. L’art contemporani és un gran espai de comunicació i, si recordem Robert Park, el valor comunicatiu està en la base de la cultura i ha estat aconseguit per mitjà d’una experiència compartida i pública. L’art és un espai finestra que busca respostes emocionals que facin reflexionar l’espectador, genera preguntes, no respostes. L’art “simplement”, sacseja.

I al territori?

Gemma Carbó. Cultura i natura provenen de la mateixa arrel: conreu. Art i territori són dos variables intrínsecament connectades. Només cal recordar a l’Espluga, la troballa a les coves prehistòriques d’un santuari excepcional de gravats paleolítics. L’escissió entre art i territori està relacionada amb la desconnexió de les societats urbanes del món rural vers els anys cinquanta amb la instal·lació d’una modernitat lligada a la urbanització, a la producció química i a l’allunyament del treball amb les mans o el contacte amb la terra que passa a ser menystingut i menyspreat.

Inula. Al territori li ofereix un marc perfecte des d’on visibilitzar realitats i forjar reivindicacions. Les primeres descripcions gràfiques de l’ésser humà van ser dibuixos que descrivien accions, elements del seu entorn proper i éssers de la seva cosmogonia. A escala tant local com mundial, l’art és inseparable del medi on vivim, irremeiablement es nodreix d’ell. Al seu torn, l’art contemporani va més enllà, apel·la directament al ciutadà i ofereix un espai per a la construcció de discursos i d’acció.

Instal·lació ‘Llum, a la vora de camins’, una de les peces clau del projecte. Fotografia de Marta Garcia cedida pel Museu de la Vida Rural.

Quin paper té l’escola en tot això?

Gemma Carbó. L’escola és el gran espai de socialització i la gran institució inclusiva de la modernitat. L’escola ha garantit durant dècades la igualtat de drets i possibilitats a l’accés al coneixement. La cultura i les arts, però, han anat quedant excloses d’uns currículums i d’una ordenació que ara cal adaptar a les noves realitats i necessitats. La renovació pedagògica al món rural ha estat una constant, i avui també les petites escoles de poble són les que millor estan reconnectant amb la natura a través dels llenguatges artístics, sense obviar la ciència sinó vinculant-la a la comprensió global de la realitat.

Inula. Podem establir paral·lelismes entre ells: museu, art i escola. Tots tres recullen, reflecteixen, treballen i representen realitats físiques, socials i culturals. L’escola en ella mateixa, l’escola pública, és una de les grans conquestes socials. Un espai de formació i socialització i, si més no en l’àmbit teòric, un lloc on poder créixer com a ciutadans crítics. Si el museu ha de construir ponts entre comunitat i art, l’escola ha de servir-se d’aquests espais per complementar aquelles parts que no encaixen dintre de l’estructura formal del centre educatiu. En definitiva, el museu i l’escola són peces complementàries i han de potenciar les àrees de coneixement que comparteixen per al creixement col·lectiu. D’altra banda, si l’educació segregada no té cabuda a la societat global en què vivim, separar art i educació significa posar traves a la construcció d’una societat ètica, amb consciència crítica i judici polític.

Mostra de treballs escolars desenvolupats en el marc del projecte. Fotografia cedida per Còdol Educació.

Explica’m, des del teu parer, el concepte d’activació…

Gemma Carbó. Entenc l’activació com una provocació a la participació i a l’aportació col·lectiva a una proposta artística. Un moment de cocreació i de generació d’art comunitari. Un espai d’aprenentatge i qüestionament en veu alta.

Inula. Si busco una imatge com a metàfora, una activació és una llavor dipositada en un lloc específic. Una proposta que deixa un fil del qual les persones puguin tirar, que els generi preguntes que puguin endur-se a casa, sobre les quals pensar i debatre.

Com podem activar el binomi creació contemporània i patrimoni?

Gemma Carbó. N’hem parlat en un punt anterior. Són la mateixa cosa i així cal veure-ho. Ens cal trencar amb divisions esquizofrèniques que no aporten res i parcel·len el coneixement fent-lo inabastable. Patrimoni és tot allò que hem considerat rellevant preservar com a societat, però la lectura que en fem és en clau de present i ha de fonamentar les propostes científiques i creatives d’avui. En clau més sectorial, això implica que els museus, les biblioteques, els arxius i els parcs naturals són els grans aliats de la creació contemporània i han de plantejar-se programes amb el món artístic.

Inula. Si no volem que el patrimoni continuï essent considerat com un gabinet de curiositats, com una col·lecció d’elements immutables, sinó que passi a ser un valor material i immaterial viu, és imprescindible obrir la porta a la revisió i a la transversalitat. Qui millor que l’art contemporani per desenvolupar noves lectures i construir relats alternatius amb què acostar el patrimoni a l’actualitat, fer-lo saltar de la vitrina i col·locar-lo al mig del territori. Com a artista, crec que és important que creadores i creadors estiguin al costat de la institució o equipament i que, de bon començament, se’ls consideri com a una peça imprescindible en la (re)lectura i activació patrimonial. De fet, això és el que he pogut viure i gaudir amb el Museu de la Vida Rural, atès que ha permès que algunes peces de la col·lecció protagonitzin, de manera manipulativa, una instal·lació d’”Arqueologies del paisatge”. Aquesta aposta per un canvi en les maneres de fer permet conceptualitzacions artístiques participatives i experimentals on el visitant és clau, tot fent lligams, d’aquesta manera, amb conceptes comentats anteriorment.

Quin rastre deixa el visitant al museu?

Gemma Carbó. Cada visitant és una mirada que suma i fa el projecte més gran. Com els lectors dels llibres o els espectadors d’una obra de teatre, sense ells no hi ha museu ni patrimoni cultural, no existeix. És importantíssim treure profit d’aquest rastre, identificar-lo i sistematitzar-lo per fer créixer les col·leccions i els relats.

Inula. Amb molta freqüència, a causa de l’estructura piramidal habitual de molts museus, el visitant no va més enllà de ser un número a les seves estadístiques. Personalment, crec que el visitant és tan important com un conservador: sense ell no hi ha museu, de la mateixa manera que sense artistes no hi ha comissaris. És necessari visualitzar aquestes relacions com un sistema natural, com una estructura en equilibri on totes les peces són interdependents, i superar les parcel·lacions no permeables.

Espai d’intervenció i cocreació ciutadana. Fotografia de Marta Garcia cedida pel Museu de la Vida Rural.

Com imagines el museu del segle XXI?

Gemma Carbó. Com un centre cultural, com una universitat, com un espai de creació comunitària, un entorn amable, inclusiu i un espai de defensa del coneixement, de l’estètica i de la mirada crítica. Haurà de ser en bona part virtual, però sempre caldrà mantenir la fissilitat i la presencialitat. El contacte directe amb objectes, fotografies, paisatges, testimonis, documents és el que el defineix i el que no hem de perdre com a actiu per generar aquelles preguntes de les quals parlàvem.

Irene Vallejo en la seva publicació meravellosa sobre la història del llibre parla del museu de Ptolomeu a Alexandria i diu: “El Museu de Ptolomeu va arribar més lluny: va ser una de les institucions més ambicioses de l’hel·lenisme, una versió primitiva dels nostres centres d’investigació, universitats i laboratoris d’idees. Al Museu s’hi convidaven els millors escriptors, poetes, científics i filòsofs de l’època.” Potser és bo recuperar aquesta idea de museu per al segle XXI?

Inula. Aquesta és una pregunta molt complexa. En qualsevol cas, espero que pugui ser un espai on la contracultura tingui cabuda, on el sistema no capi els discursos, un espai que sensibilitzi i eduqui en la diversitat i que sigui independent de les polítiques i les economies. Un museu horitzontal que reflecteixi el món en què vivim, obert i realment accessible. I no parlo arquitectònicament, que potser és l’espai que més s’ha conquerit, sinó de cara al ciutadà. Un museu que escolti dos pilars fonamentals: les comunitats i el col·lectiu artístic. Soc conscient, però, que n’he fet un retrat idealista, que vivim en un sistema complex en què conquerir projectes sense concessions és gairebé utòpic. Avui, però, que es parla tant de les utopies, s’ha evidenciat el rol tan important que han tingut en els canvis socials, malgrat viure en uns anys de distopies…

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, treballa a la Fundació Joan Brossa des del 2012. Ha col·laborat amb
diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra? “Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre”, un vers de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close