Arts visuals

‘Arquitectures perdudes’, de Jesús Tarruella

Una il·luminació tènue revela una sala allargada, d’una única entrada. La llum zenital desvetlla despulles industrials d’aspecte mesell, grans recipients deshumanitzats i estructures de ferro; arquitectures industrials en desús. Un projector reprodueix dues exposicions en una sola imatge on els treballadors, desconeguts per nosaltres, fantasmagòrics, discorren per fàbriques i magatzems abandonats. L’atmosfera resulta impassible.

Arquitectures perdudes
Jesús Tarruella
Comissària: Felisa Martínez
IVAM-CADA Alcoi
Fins al 30 de setembre

Jesús Tarruella (Villena, 1962) es llicencia en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València l’any 1986. La pintura constitueix la seva primera producció artística fins que, a les darreries dels vuitanta, canvia el pinzell per la càmera fotogràfica. L’atreuen el documentalisme que atribuïm a la imatge fotogràfica i els llocs abandonats. La comissària de l’exposició, Felisa Martínez Andrés, entén que l’evolució de Tarruella és «lògica i natural dels llenços de paisatge de les pintures de ruïnes clàssiques».

Ens posem en antecedents i rastregem el terreny. Contemplem un gran esclat de llum de la fotografia al mig i de l’expressió del caràcter i la identitat. Recordem l’ascens d’una època d’esplendor per a la imatge durant els anys setanta i bona part de la dècada dels vuitanta. És un gran moment per als videoclips. Parlem de la segona edat del glamur cinematogràfic de Hollywood, una indústria que ja era veterana en mostrar les coses millor del que realment són, tal com farà la fotografia artística. En la passarel·la de les tendències i la moda de vestir, la maniquí comença a tindre nom i cara: és el boom de les models conegudes.

Fragment de l’exposició ‘Arquitectures perdudes’ de Jesús Tarruella.
Foto: Irene E. Santacreu.

Però, també cal recordar que, en els últims anys dels vuitanta, es desvetllava l’interès per l’arqueologia industrial a casa nostra. El catedràtic d’Història Contemporània i especialista en Història Econòmica de la Universitat de Barcelona, Rafael Aracil Martí (Alcoi, 1941-2022), és pioner en la seva introducció a l’Estat espanyol l’any 1982. Precisament a Alcoi, els dies 18 i 19 de febrer del 1989, es desenvolupen les Jornades sobre teoria i mètodes d’Arqueologia Industrial amb un gran nombre d’assistents, el que constata l’interès que suscitava el llegat material del passat industrial entre aquelles jóvens generacions.

A principis dels noranta, historiadors i fotògrafs emprenen la recerca d’aquesta arqueologia de l’edat contemporània. Com Alemanya havia perdut totes les mines, Europa va traure un programa per finançar els territoris que demostraven haver sigut regions de tradició industrial. Rebien fons econòmics europeus milionaris per investigar i fer museus o ecomuseus. No obstant això, l’interès per fotografiar els vestigis industrials cal cercar-lo més enrere i amunt, en l’Anglaterra dels anys seixanta.

Un projector reprodueix dues exposicions en una sola imatge on els treballadors discorren per fàbriques i magatzems abandonats.

L’exposició de l’IVAM cita l’arquitecte Mies van der Rohe: «L’arquitectura és l’època traduïda a l’espai». Aracil (1988) escriu: «si l’art i la conservació de les seves obres és una clara mostra del respecte d’una societat envers la seva cultura espiritual, l’arqueologia industrial mereix, si més no, el mateix tracte car és la mostra del respecte social cap al seu treball».

La comissària comenta que la relació de Jesús Tarruella amb l’arquitectura industrial i el germen del seu estil s’até al matrimoni fundador de l’Escola de Düsseldorf, els alemanys Bernd i Hilla Becher. Si comparem, per exemple, les fotografies dels Becher i de Tarruella als grans tancs de gas, percebem una certa familiaritat. Els Becher recorrien els paratges industrials germànics. Quan Alemanya ingressa en la Comunitat Econòmica Europea, la seva mineria i la seva siderúrgia pateixen una crisi greu i tomben les instal·lacions de les esmentades indústries. Bernd Becher les documenta abans de desaparèixer, això sí, afectat sentimentalment perquè els seus paren havien dedicat la seva vida a aquesta indústria.

Algunes d’aquestes arquitectures industrials en desús que Jesús Tarruella documenta en les seves fotografies, actualment les han dedicades a uns nous afers. La consagració més recent afecta l’antiga electrofarinera de Villena. Aquesta fàbrica de llum del 1910 era una gran arquitectura maquinant de què s’ha respectat la façana i ara alberga el Museu de Villena (MUVI). Per contra, la naturalesa recupera el que li pertany en el cas del Molinar d’Alcoi.

‘Gasoducte’, Roma (Itàlia), 2010; ‘Dipòsit de gas’, Tarragona (Catalunya), 2010; ‘Torre de ventilació d’un pou miner’, La Unión (Múrcia), 2012. Fotos: Jesús Tarruella.

No consten ni les dates de les construccions ni els arquitectes ni els industrials en l’exposició. Observem volums prismàtics, verticals, gairebé sense ornamentació, estructures de ferro que eviten la propagació dels incendis… Advertim construccions pragmàtiques: només atenen els fets, les conseqüències pràctiques. Són recialles d’un passat de fàbriques, espais abandonats que romanen llocs en la poètica de la mostra.

La relació entre arquitectura i màquina fotogràfica és més aïna poètica i emocional. La comissària assenyala: «Per a Tarruella, el substancial no és tant l’objecte industrial o la monumentalitat del ferro, sinó la grandesa de la ruïna industrial, la tranquil·litat del lloc, la ressonància del passat, el ressò escruixidor, el plaer de la soledat, el silenci que evoca el lloc com també les seves gents». Per tant, podem dir que no defuig una malenconia que transita el Nou Documentalisme. Documenta l’entorn des d’una perspectiva que accentua una mica més la relació amb el subjecte i això, en els termes de Mark Rothko (1903-1970), no ens permet parlar plenament d’una mera cosa fotografiada, sinó més aviat d’un objecte amb què el subjecte es relaciona. Fa l’efecte que Tarruella busca uns valors estètics paral·lels als continguts temàtics de caràcter sentimental.

En el cas de Tarruella, a juí de Martínez, el seu parentiu amb l’estètica de les ruïnes és indestriable d’una voluntat de conservar el patrimoni industrial que s’esfondra inexorablement. «Per això, més enllà del seu valor poètic intrínsec, coexisteix un grandíssim interès documental».

Irene Elisa Santacreu Cortés
Natural d’Alcoi. Graduada en Filologia per la Universitat d’Alacant. Actualment cursa el Màster en Estudis Literaris per la Universitat d’Alacant. Col·labora amb la revista Tipografía la Moderna. Publicació «Retórica y demagogia» en Eikasia: revista de filosofía.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close