M’ho explica Antoni Sansó, un home que fa molts d’anys que treballa en el món de la gestió hotelera i que ara ha impulsat un projecte expositiu-artístic que, a llarg termini, ha de permetre complementar l’oferta turística de sol i platja de la zona del Llevant de Mallorca, en concret del municipi de Sant Llorenç des Cardassar, amb una atractiva i variada oferta cultural: “El municipi de Sant Llorenç, del qual també formen part Son Carrió i les zones turístiques de S’Illot, Sa Coma i Cala Millor, és –em diu Sansó– el quart amb més places hoteleres de tota l’illa, només després de Calvià, Palma i Alcúdia. I la nostra idea és que, a partir de l’any que ve, aquí s’hi puguin veure una quinzena d’exposicions en alguns dels hotels que hi tenim. N’hi ha cent quaranta, d’hotels, aquí, però si aconseguíssim fer exposicions en quinze d’ells, ja seria tot un èxit. Les obres que es veurien en aquestes exposicions serien les que són propietat dels mateixos hotelers i que tenen penjades als diferents espais dels seus establiments. Una selecció d’aquestes obres podria veure’s, finalment, a la sala d’exposicions de l’Auditori de Sa Màniga, que ja compta amb una bona programació de concerts i de dansa”.
Art contemporani a Sa Màniga
Comissari: Antoni Sansó
Auditòrium de Sa Màniga
Cala Millor. Sant Llorenç des Cardassar. Mallorca
Fins al 28 de novembre de 2020
Per a Sansó, aquest “Octubre d’art a Cala Millor” serviria de reclam a un cert tipus de turista, tan estranger com illenc, que, atret per les diverses exposicions i també per la rica oferta de Sa Màniga, podria decidir passar tot un cap de setmana per la zona en una època de l’any en què el turisme ja no és massiu ni tampoc festivament desbocat. El propòsit inicial era que aquesta nova iniciativa es comencés a concretar des d’enguany mateix, però el 2020 s’està demostrant un any quasi impossible –un any en què no tan sols és impossible concretar projectes sinó que a més sembla que l’únic que es concreta realment són les calamitats– i s’ha decidit posposar-ho tot a l’any vinent.
Bé, tot no: Sansó explica que, malgrat els impediments, els entrebancs i la incertesa que ho fan trontollar tot, han decidit oferir un primer tast del que vindrà a partir de l’any que ve muntant “una potent mostra d’art contemporani, que abasta obres d’artistes de l’estat espanyol dels últims seixanta anys, a la sala d’exposicions de l’Auditori de Sa Màniga”. L’exposició és de dimensions modestes –consta només de dinou obres– però, en efecte, és potent, selecta, molt substanciosa i molt interessant, amb alguna peça estel·lar, fins i tot. Inclou noms de primeres espases de l’art contemporani espanyol –amb presència destacada de catalans i mallorquins–, des de Miquel Barceló i Ferran Garcia Sevilla fins a Antonio Saura, Erwin Bechtold i Albert Ràfols-Casamada, passant per Guillem Nadal i Xavier Grau i Masip. Quasi res. Una part considerable de les obres pertanyen a –i han estat cedides per a l’ocasió per– l’hoteler i col·leccionista d’art Jaume Bauzà.
En conjunt, l’exposició és plural i poderosa. Comença amb un dels clàssics retrats del sempre magnètic Antonio Saura, una obra del 1995 en què la gràcia gestual de l’artista aragonès es posa al servei de l’expressió lúgubrement agressiva d’un personatge que no sabem qui és però que inquieta i repel·leix. Més humanament i plàsticament amable, és el dibuix sobre paper de Miguel Ángel Campano, un homenatge esquematitzat però viu al món dels pagesos. De Susana Solano i Jaume Plensa, que avui són coneguts sobretot com a escultors, n’hi ha dos dibuixos suggeridors: el de Solano és més una provatura abstracte, el de Plensa té un fons més entremaliat i conceptual. El guaix de Tàpies que s’hi pot veure és una mena de gargot gruixut que explota i s’esfilagarsa i s’escampa, i té la potència reconcentrada, fosca i pletòrica del millor art gestual.
Una de les peces més vistoses i destacables és l’obra titulada Poco, de Ferran Garcia Sevilla (tècnica mixta damunt cartró), que és d’un colorisme viu però subtil, una mena de retrat sígnic –el que s’hi veu es troba entre la representació d’una figura i la vivaç plasmació d’uns signes–, una mena de temptativa figurativa que Garcia Sevilla ha fet passar per la màquina centrifugadora de l’abstracció, de la mirada alliberada i de la gosadia cromàtica i imaginativa. Sobretot interessants són el quadre de Guinovart, fort d’una manera quasi barroera –marca de la casa–, l’abstracció protuberant de Guillem Nadal, un dels pintors més interessants de Mallorca, i el dibuix elemental però elegant de Joan Hernández Pijuan.
El tram final de la mostra inclou obres vistoses i fortes d’Eva Lootz, Erwin Bechtold, José Manuel Broto, José María Sicilia, Luis Gordillo, Xavier Grau i Manuel Hernández Mompó. Destaquen, tanmateix, el dibuix violent, crispat i quasi divertit d’un joveníssim Miquel Barceló –amb un dels seus motius més recurrents de principis dels 80, gossos-llop que es barallen entre ells formant una coreografia agitada i elèctrica– i una pintura de ressonàncies infinites d’Albert Ràfols Casamada. Expert en pintar atmosferes plenes de quietud però també de vitalitat, mestre de les evanescències robustes i perdurables, Ràfols fa, en aquesta obra titulada Mirall, una exhibició de destresa compositiva quasi imperceptible però brillant. És una pintura hospitalària, calmant, bella d’una manera refinada i gens pretensiosa. És una pintura on estaria bé poder-hi entrar per descansar-hi una estona cada tant –però seria un descans pletòric– en aquests temps tan convulsos que ens assetgen i ens pertorben.
