Segons el filòsof grec Pitàgores, el moviment dels planetes tenia una melodia pròpia – el que ell anomenava la “música de les esferes”- que es podia expressar matemàticament . L’Univers girava entorn aquests nombres, de manera que l’ordre intern del cosmos tenia una dimensió tant numèrica com musical. L’estudi de la lira o del so d’un martell varen ajudar al filòsof a identificar unes proporcions musicals ideals (l’harmonia) que tenien significats divins, màgics, així com propietats curatives.
Aquestes proporcions varen ser aplicades a l’arquitectura medieval, doncs les esglésies havien de representar la Jerusalem Celestial i ser expressió de les “matrius” divines. Això és perfectament visible a la catedral de Chartres, on hi havia una important escola neopitagòrica. Les correlacions entre l’alçada de les finestres o de les mènsules amb els intervals musicals (de tercera, quinta o octava) són evidents. Les catedrals expressaven les idees de Pitàgores i dels matemàtics que les van desenvolupar, com ara Euclides, que va teoritzar la proporció àuria. Aquesta última va ser estudiada per Luca Pacioli al tractat titulat “ De Divina Proportione” (1497), que contenia il·lustracions fetes per Leonardo da Vinci. Aquest artista es va interessar especialment per la música i va ser molt reconegut per les seves dots tant d’interpretació com de composició, però també pels instruments que ell mateix inventava i construïa. Un bon exemple és la famosa lira de plata que li va obrir les portes de la cort dels Sforza a Milà.
La integració de la música a la vida quotidiana de la cort es fa especialment palesa al barroc, quan els palaus van ser planificats com veritables escenaris no tan sols polítics sinó teatrals, en els que la música jugava un paper fonamental. Lluís XIV, per exemple, va fer de la dansa un element clau dins el seu programa de glorificació personal a través de les composicions de Jean- Baptiste Lully, mentre Händel va compondre música pels focs artificials de la cort anglesa. Amb l’auge de la vida cortesana al segle XVIII trobem petites sales especialment pensades per música de cambra però també grans sales de ball, normalment decorades amb estucs que prenen la forma d’instruments. Dèspotes il·lustrats com Frederic el Gran són intèrprets de flauta, un instrument estrella que decorava les escenes pastorals i bucòliques dels salons rococo.
Ja al segle XIX, Wagner va canviar per complet el transcurs de la història de la música amb el concepte d’”art total” que donava la mateixa importància a la música que al libretto, l’escenografia o el vestuari, un concepte que esdevindria clau en la història de l’art i que havia d’influenciar moviments com el Modernisme. Molt similar a la idea de Wagner va ser la de Sergei Diaghilev quan va fundar els Ballets Russos (1909), on poetes, pintors i músics col·laboraven estretament. Satie, Cocteau i Picasso treballaren al ballet cubista Parade (1917); Sonia Delaunay dissenyà els vestits de Cleopatra (1918); els raionistes Natalia Goncharova i Mijail Larionov dissenyaren l’escenografia i vestuari d’òperes com El Gall Daurat (1914) o el Conte del bufó (1921); Matisse feu el vestuari del Cant del rossinyol de Stravinsky (1920) , i fins i tot Coco Chanel creà els vestits de bany del Tren Blau (1924).
Paral·lelament a aquests ballets, Kandinsky havia dotat a la pintura d’una teoria derivada de la música, en estreta col.laboració amb Arnold Shönberg. Gràcies a la seves aportacions associant color i timbre, la sinestèsia va ser un element molt treballat a les escoles més progressistes del moment. Els anys 20 i 30 són també els anys del jazz, que tant va apassionar a artistes com Sonia Delaunay o Piet Mondrian, que així ho varen reflectir en algun dels seus quadres dedicats al swing o al boogie-woogie. A partir dels anys 30, quan la música comença a esdevenir popular gràcies a la ràdio, molts artistes la incorporen a les seves obres. Joan Miró, per exemple, escoltava a Bach i Mozart mentre pintava la sèrie de les Constel·lacions, i sempre va dir que aquella havia estat una influència fonamental. Pocs anys després Pollock escoltava free-jazz mentre pintava, o Chillida interpretava els ritmes sincopats de Bach.
A partir dels anys 60 la música va esdevenir, sens dubte, l’art més popular. És llavors quan la col·laboració entre artistes i músics es fa més fecunda, una interacció que té un moment decisiu a la Factory de Warhol a Nova York, la “mare” de les “fàbriques de creació” d’avui. La Velvet Underground, Lou Reed o Els Rolling Stones són tan sols alguns del músics que varen passar pels pinzells i la càmera del rei del pop art. La hibridesa dels gèneres artístics que es desenvolupa durant la segona meitat del segle XX portarà a incorporar la música a tot tipus de manifestació artística, i l’art a tot tipus de manifestació musical. Des de les performances, passant pels video-clips fins arribar a l’art digital, art i música són dos cares d’una mateixa moneda.
Filosofia i lletres de Catalunya, a la Universitat de Girona i a l'Escola Rosa Sensat.
Ha realitzat projectes educatius per la Diputació de Barcelona, Fundació Arranz-Bravo, Fundació Vila Casas, Poble Espanyol o Roca Barcelona Gallery entre d'altres. Ha escrit llibres i articles de divulgació, entorn la pedagogia de l'art i la figura de Goya especialment. Actualment és creadora de continguts i presentadora de programes televisius sobre art (TV3 i Betevé), exerceix com a docent a l' Escola d'Història de l'Art de Barcelona -on imparteix classes als Guies Oficials de Catalunya, entre d'altres- i és curadora de l'IDEAL, Centre d'Arts Digitals.