Pel que fa a les exposicions d’art, el nou CaixaForum de València obre el foc amb una mostra, ‘Horitzó i límit. Visions del paisatge’, que recorre el tractament artístic de la natura des de l’establiment del paisatgisme com a gènere fins a la mirada consternada per l’impacte de l’activitat humana en l’entorn natural. Una mostra multimèdia petita però ben nodrida d’obra i noms importants (de Gustave Coubert, Ramon Casas i Joan Miró a Tobias Verhaecht, Perejaume o Victoria Civera), que serveix com a panoràmica -mai millor dit- diversa i en alguns punts soprenent de la relació entre art i paisatge.
Horitzó i límit. Visions del paisatge
Concepte i producció: Fundació “la Caixa”
Comissaris: Nimfa Bisbe i Manuel Laguillo
CaixaForum València
Sala 2 d’Exposicions
Ciutat de les Arts i les Ciències
Fins el 8 de gener
El catàleg de l’exposició s’obre amb una cita de Theodor Adorno amb un punt d’idealització pel que fa al poder de l’obra artística: “Tot allò que la natura no pot donar, encara que volguera, ho donen les obres d’art: fan obrir els ulls de colp”. Certament, l’art serveix per sacsejar la nostra mirada, però no és menys cert que la natura en brut, el paisatge, exerceixen una fascinació enorme sobre els humans, com s’encarrega de ressaltar la comissària Nimfa Bisbe quan parla de la pulsió immediata de fotografiar quan ens trobem amb l’instant gairebé màgic de l’ocultació del sol darrere de la línia marítima de l’horitzó.
Tot just l’horitzó és un dels conceptes que apareix en el títol de l’exposició, però també el límit, entés com la consciència de l’artifici que és en realitat la plasmació artística de la natura. Tot i que el contingut de la mostra també fa pensar en un altre tipus de límits, en allò que fa referència a l’explotació dels recursos naturals, com la mà de l’home, les guerres, les necessitats del capitalisme hipertrofiat, modifiquen el paisatge i van generant a poc a poc les condicions del col·lapse.
Comptat i debatut, la primera mostra d’art contemporani de CaixaForum València és un interessant viatge per la relació artística amb el paisatge, un terme que va començar a emprar-se al segle XVII -una invenció de l’art, en definitiva- referent als pintors que retrataven la natura. Aquest gènere va experimentar l’eclosió associada al romanticisme i l’expressionisme del segle XIX i es va posar en quarantena durant el segle XX pel canvi de paradigma, de mirada, que acompanyava les avantguardes.
Fins arribar a la present centúria, en la qual l’art esdevé un instrument de denúncia dels efectes sobre l’entorn de la imparable voracitat dels humans. Una mostra relativament breu (31 obres de 24 artistes) amb fons de la Fundació però també amb obra provinent de diverses institucions, galeries i artistes, en un esforç de producció que s’esbrina conscienciós i que justifica el generós període expositiu.
La ficció, l’horitzó, la descoberta, l’impacte
El primer impacte de l’exposició és un joc irònic, “Sunsets from” (2012), una instal·lació feta amb postals verticalitzades en la qual Oriol Vilanova aglutina gairebé un miler de postes de sol, un dels motius preferits d’aquells elements ja analògics, quasi d’un altre món. Un vídeo d’Andrea Galvani completa el pròleg de l’exposició, “The End (Action #5)”, amb el qual tractava de reproduir una posta infinita de sol a través d’una càmera enganxada a un avió supersònic viatjant a 1.700 quilòmetres en el sentit oposat a la rotació de la Terra. Si no infinita, Galvani aconsegueix proporcionar-nos una mena de posta llarga i aparentment estàtica (no ho és perquè es poden percebre les vibracions i el pas de l’avió per la superfície del mar) perllongada uns minuts.
Fetes les presentacions, la primera secció, “Paisatges entre realitat i ficció”, llançà obres tan diferents però interconnectades com la impressionant “Paisatge alpí” (1600-1615) de Tobias Verhaecht, mirada idealitzada i èpica de l’entorn (obra cedida pel Museo del Prado), o “Fernweh” (2009), un fotogravat de Tacita Dean que evoca el trànsit de Gothe per terres italianes. Ací també descobrirem un treball de joventut de Joan Miró, “Siurana, el camí” (1917), on el mestre és encara a la recerca de la seua veu pictòrica.
“Els misteris de l’horitzó” aglutina obres sobre aquest element fonamental del paisatge, com aquelles que parteixen de l’observació, de l’humà que fixa els ulls allà on és capaç d’arribar la mirada: la bellíssima “Cities on the Move -2727 km Bottari Truck (Artist Facing Mountain) (1997/2001), diapositiva cromogènica en caixa de llum obra de la coreana Kimsooja, i les suggeridores composicions de la grega Ioanna Sakellaraki, una de les quals “Nyx (the night)”, del 2019, és l’escollida per il·lustrar el cartell de la mostra. En aquest segment trobarem obra interessant també d’artistes com Modest Urgell, Victoria Civera, Perejaume, Hermen Anglada-Camarasa o Ferdinand Hodler, obres que comparteixen, des de diferents supòsits artístics, la mirada panoràmica sobre paisatges reinterpretats o directament reconstruïts des del talent i la imaginació. Peces que semblen donar la raó a l’esmentada reflexió d’Adorno.
En contrast amb la infinitud de l’horitzó hi ha els límits marcats per les muntanyes. A aquest impactant element natural es dedica el tercer bloc, “El descobriment de la muntanya”, gràcies al qual podem veure l’obra inacabada de Gustave Courbet “Panoràmica dels Alps” (c. 1876), un oli sobre llenç lligat a la història agitada de l’autor: el va pintar a l’exili suís un any abans de morir. Obra d’esperit evocatiu i realista que l’emparenta amb “Cumbres en los Picos de Europa” (c.1874), de Carlos de Haes.
Per la seua banda, Lluís Ortolà ens revela a través de dos carbons sobre llenç la seua passió per l’escalada, amb un doblet en què veiem un monticle rocós i, de seguida, la ruta d’escalada més escaient. Entre les dues obres, “Exercitatori V” (2011) i “Falàcia patètica” (Premonició), del 2019), passen vuit anys. Mentrestant, Perejaume lliga en “Mar” (1987), quaranta milions d’anys a través de dues postals amb motius muntanyencs que encapsulen una pintura sobre l’onatge. No hi ha contradicció: els paisatges de les postals van estar coberts per les aigues en l’Eocè. Més juganera encara és l’operació del suís Rémy Zaugg i un vídeo performance en el qual projecta en un llenç una diapositiva amb un fragment del paisatge que hi ha al darrere.
Per a qui vulga aprofundir, un text en el catàleg del comissari Manolo Laguillo reflexiona sobre aquesta descoberta artística de les muntanyes.
El recorregut acaba en “L’impacte sobre el paisatge”, un tema contemporani però que ja motiva una obra en certa forma pionera de Ramon Casas, “Paisatge (Camí antic de Vilanova)”, del 1890, en la qual ja no hi ha idealització, sinó la lletjor del traçat ferroviari, els pals del telègraf i un camí que s’esbrina polsegós. Indirectament, hi ha un fil que lliga d’alguna manera aquesta obra amb visions molt més recents com ara el formigó de les autopistes suïsses que malbaraten la visió dels Alps (Nicolas Faure), la gegantesca pilastra d’un viaducte reproduïda de manera parcial (Aitor Ortiz) o les instal·lacions recreatives d’una pista d’esquí als Dolomites (Walter Niedermayr).
Aquests apunts, en tot cas, adopten un to més elevat en l’espectacular (i inquietant) “Camps petroliers #19ab, Belridge Califòrnia (2003) d’Edward Burtynsky: vastes extensions de màquines extraent petroli del subsòl que són hipèrbole, metàfora i metonímia del capitalisme. El tipus d’obra amb una estranya bellesa procedent del seu cromatisme però que provoca nombroses preguntes. En unes altres coordenades, de diàleg del paisatge amb la història, hi ha quatre dels treballs de la sèrie Camps de batalla. Europa (2016) de Bleda & Rosa.
Aquesta sèrie, que ja es va poder veure a València, a Bombas Gens, recorre els escenaris d’algunes de les batalles més cèlebres de la història, de Marató a Waterloo, fotografies que activen la imaginació i ens fan reflexionar sobre el contrast entre els paratges idíl·lics i tranquils i l’orgia de sang i destrucció que els va transformar. Efectes de la guerra més visibles en les fotografies de Sophie Ristelhueber i les palmeres doblades, com vençudes, de la zona en etern conflicte i disputa que connecta Cisjordània i Jordània. La metàfora és colpidora.
El clímax el posa un vídeo de Cristina Lucas enregistrat en el cercle polar àrtic que serveix per posar blanc sobre negre en els efectes, potser ja irreversibles, del canvi climàtic. Hi ha un moment de la gravació casual, no previst, que serveix de símbol: davant els ulls de l’espectador, emergeix un imponent tros de gel que havia caigut fora de càmera. El títol de l’obra, “The people that is missing (El pueblo que falta)”, fa referència a la col·lectivitat futura. I transcorre sobre un poema construït a còpia de cites. Les últimes, recordant la revolució pendent si és que volem salvar el planeta. Si és que això és encara possible.
