Arts visuals

‘Queer Art’ en el Museu de Belles Arts de Xàtiva

El Museu de Belles Arts de Xàtiva acull des d’aquest mes de juny una mostra singular, la setena de les exposicions presencials nascudes del projecte en línia Museari Queer Art. Una exposició amb 25 artistes procedents de set països diferents que mostra la puixança i vitalitat de l’art queer i la diversitat de llenguatges que serveixen per difondre i defendre la diversitat. Un operatiu que hauria d’estar normalitzat, però que les actuals circumstàncies polítiques resignifiquen.

VII Exposició Museari Queer Art
Comissari: Ricard Huerta
Museu de Belles Arts de Xàtiva
Fins al 5 de setembre de 2024

Museari Queer Art va nàixer l’any 2015 com un museu en línia dedicat a la investigació i difusió de l’art que treballa en favor de la diversitat. Una filosofia, com explica el seu director, el xativí Ricard Huerta, que es va posar en marxa «quan encara aquestes iniciatives no estaven de moda, molt abans que la pandèmia servira per generalitzar-les». Prompte, tanmateix, va sorgir la idea de combinar aquest format amb exposicions presencials amb les quals donar a conèixer la iniciativa i que, alhora, «també ens servien per conèixer els artistes que havien estat treballant en el projecte», abunda Huerta, qui és també el comissari de l’exposició que es pot veure a Xàtiva.

Temps després, diverses localitzacions del País Valencià han acollit aquesta mostra, que torna per segona vegada a Xàtiva, exhibint-se en un museu com el de Belles Arts amb una col·lecció que no inclou art contemporani. «Un tema interessant, pel contrast, i també perquè estem parlant d’un museu dins d’un altre museu», explica el comissari, satisfet també del fet que la mostra estiga visitable tot l’estiu. Amb obres de 25 artistes diferents de molt diverses tècniques i enfocaments i, alhora, procedències geogràfiques també diferents. Una varietat que és una mica una metàfora del contingut de l’exposició i la seua defensa de la diversitat sexual. Fem un recorregut per la mostra de la mà del seu comissari.

Brasil o la vitalitat de l’art queer a Costa Rica

La primera de les col·laboracions destacades per Huerta és la del brasiler Robson Xavier, artista visual natural de l’Estat de Paraíba, al nord del Brasil, bolcat en l’educació artística, que aporta un seguit de peces que evoquen l’art xinès. En altres col·laboracions amb Museari explora el nu masculí treballant-lo a partir d’imatges d’internet, amb una obra de clara orientació queer. També del continent sud-americà, concretament de Costa Rica, arriba Alina González, una dona trans que presenta una interessant obra, «Marilyn i jo», en la qual el seu rostre i el de l’actriu Marilyn Monroe acaben fosos.

Malgrat ser un país petit, Costa Rica té una gran vitalitat pel que respecta a l’art queer, revela el comissari, potència compartida amb el Perú. D’aquest darrer indret prové Herbert Rodríguez, qui va representar el seu país en una recent Biennal de Venècia. Per a Museari Rodríguez ha fet una peça exclusiva, una mena de collage infogràfic generat a partir de collages que va fer en els anys 80 i 90 i que ha escanejat i combinat en una imponent i cridanera peça.

També originals són les miniatures de Renaud de Putter (Bèlgica), artista nascut a Brussel·les que ha repartit els seus interessos plàstics amb la música i l’àmbit audiovisual. Un operatiu molt diferent del del català Eloi Biosca, un escultor especialitzat en el cos masculí que presenta dues peces on es mostra de manera explícita l’amor entre dos homes, en la primera composició en una mena de dansa que sembla una lluita; en la segona, amb dos individus d’edats diferents en què la vitalitat del més jove és remarcada pel seu penis erecte. Biosca va començar confeccionant maquetes, treball que el va fer un professional molt demandat. Amb tot, l’obra mostrada a Xàtiva té un correlat de gran format que no s’ha pogut veure en la capital de la Costera.

Molt cridanera és així mateix l’obra de l’artista valenciana Xelo Serrano «Guerrera IV», una reivindicació feminista que mostra el rostre d’una jove bellíssima amb pintures de guerra sobre un fons cromàtic caòtic i violent. Serrano és una artista molt interessada pel món del tatuatge, revela Huerta, qui destaca en tot cas la seua tècnica, el dibuix a bolígraf combinat amb unes altres tècniques.

Altrament, la mostra inclou artistes locals com Miquel Mollà, qui aporta dues pintures acompanyades d’una xicoteta i explícita instal·lació escultòrica que representa un penis ejaculant. En aquest punt val a dir que en l’accés a la mostra s’adverteix de la càrrega sexual del Museari i recomana que els menors vagen acompanyats de persones adultes. En tot cas, no sempre és fàcil apreciar el contingut sexual: en l’obra del també xativí Toni Grau, dos atractius acrílics sobre tela de format mitjà, «Serenitat 1» i «Serenitat 2», es presenten composicions de forma indefinida sobre fons ocre que podrien representar algun tipus de plantes o flors. L’autor, per contra, el que vol mostrar són parts del cos humà. I ho fa d’una manera plàcida, poètica, gairebé onírica.

Més explícita és l’obra d’un altre artista de Xàtiva, Sergi Llàcer, qui mostra un acte sexual de manera confusa, però identificable amb la pell fent contrast amb un fons fúcsia que transmet també una certa violència. L’obra s’acaba d’apreciar amb llum fluorescent. També cridanera és la proposta de l’artista de l’Alcúdia La Rulla, qui proposa dues escenes de sexe dur, però presentades en miniatures, com si estiguérem contemplant-les per un forat.

Defensant la diversitat sexual des de la diversitat artística

La diversitat estilística de què parlàvem queda ressaltada per una proposta curiosa: l’artista arrelat a Vigo Xosé Manuel Buxán es porta fotografies antigues de persones desaparegudes emmarcades de manera igualment vintage. Aquest professor de belles arts és a més un activista LGTBI que ha investigat les petjades en l’art de la diversitat sexual.

En la secció central de l’exposició, una obra que crida poderosament l’atenció, una sèrie fotogràfica de l’artista valencià Alejandro Mañas García, «Les fonts del coneixement», dividida entre «Aigua», «Foc» i «Fum». El tríptic transmet una certa sensació de desassossec que contrasta amb l’obra que té al costat, una fotografia procedent de la sèrie «Homes coronats» de Marta Pujals que ens proposa la imatge d’un home de físic poderós i barba poblada que es mostra com es faria amb una nena menuda, posem per cas, amb motius florals i un fons de fulles verdes. Un altre contrast cridaner i aconseguit. És el que també aconsegueix l’artista de Santa Coloma de Gramenet Núria Martínez Seguer combinant diverses fotografies tractades amb motius com una magrana, una esponja, un nu, una habitació i un plàtan. Una conjunció d’elements desconcertant i magnètica alhora.

En un terreny entre allò simbòlic i la denúncia social hi ha creacions com la de Carmelo Gabaldón, «La fugida», fragments de pel·lícules d’homes fugint en motocicleta que simbolitzen l’èxode de l’entorn rural a la gran ciutat de les persones homosexuals. La fotoperiodista Núria López Torres, mentrestant, recupera la duríssima vida dels homosexuals de l’Iran enfrontats a un dilema terrible: per evitar l’execució se’ls ofereix una operació de canvi de sexe que va a càrrec de l’Estat. El revers tenebrós del que passa a casa nostra.

Entre aquestes derivades caben propostes com la ceràmica a partir de temes florals de Ricard Balanzá, les instal·lacions interactives de Ramona Rodríguez —mapes que responen a l’acció de la mà fent brollar sons dels indrets—, les escenes de pel·lícula pintades amb semen dels seus amants de Joaquín Artime o les impressions deliberadament deficients de Jesús Torío, entre més propostes com les de l’argentí Agustín Miguez o l’uruguaià Leho de Sosa.

Una exposició col·lectiva multinacional que serveix de la mateixa manera com exposició temàtica, per reflexionar, com també per descobrir l’obra d’artistes que aprofiten diverses disciplines per expressar el seu activisme queer. Un activisme que, a hores d’ara, té un sentit renovat per l’ascens de l’extrema dreta i el revifament de l’homofòbia i la transfòbia.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close