Artemisia Gentileschi: Judit i la seva donzella

Arts visuals / Didàctica de l'Art
Read it in English

Molt sovint sorgeix la qüestió del perquè no hi ha hagut més dones pintores. Aquest interrogant implica l’acceptació que n’hi va haver molt poques. Probablement, seria més precís preguntar-nos per què ens han arribat tan pocs exemples. La recuperació de la mirada femenina en les darreres dècades ens ha demostrat que hi va haver moltes més dones pintores de les que crèiem. Per què van caure en l’oblit? Un cas molt rellevant és el de l’Artemisia Gentileschi (1593-1656), una pintora enormement reconeguda en el seu temps, relegada després a la foscor, i recuperada a principis del segle XX pel crític d’art Roberto Longhi.

Als tallers pictòrics (i artesanals en general) moltes esposes i filles d’artesans ajudaven en alguns processos, i també en sabem de casos de pintores excel·lents que treballaven amb els marits o els pares, els quals signaven les obres, de manera que elles quedaven sense reconeixement.

Artemisia era filla d’un altre artista, Orazio Gentileschi, amic i seguidor de Caravaggio i de la seva pintura dramàtica, plena de contrastos de llums i ombres. Molt aviat es va adonar de l’extraordinària disposició de la filla Artemisia per la pintura. La noia havia crescut entre pinzells, en un ambient masculí, donat que la mare era morta i ella s’havia hagut d’ocupar dels seus tres germans petits. Això no li va impedir aconseguir un nivell altíssim ja des de joveneta, i que el seu pare reconegués en una carta que ja no podia ensenyar-li més, ja que el seu estil era semblant al dels grans artistes del moment.

A divuit anys va haver de passar un terrible tràngol: va patir una violació per part d’un pintor amic del seu pare que li feia de professor. En aquests casos, una ombra de sospita encerclava la víctima, que havia de suportar el rebuig social. Assabentat Orazio, va denunciar l’abús i es va celebrar un judici que va incloure vergonyosos exàmens físics. Es conserva la transcripció del litigi, amb les impressionants declaracions de la pintora, a la qual van practicar tortures per demostrar la seva innocència, mentre que el violador, que gaudia del suport del papa Innocenci X, quedava lliure.

Després d’aquest malson el seu pare va arranjar-li ràpidament un matrimoni de conveniència amb un pintor menor, amb el qual va marxar a Florència, on l’art d’Artemisia va poder florir sota la protecció dels Mèdici, els acabalats mecenes de les arts. Allà va aprendre a escriure (només sabia llegir) i es va convertir en la primera dona a ingressar a l’Accademia del Disegno, en un temps en què gremis i acadèmies eren territoris exclusivament masculins.

Autoretrat com al·legoria de la pintura, c. 1638. Royal Collection, Londres.

En aquest quadre, pintat quan ja era una pintora madura, Artemisia s’autoretrata encarnant l’art de la pintura, cosa que només una dona hauria pogut fer, ja que totes les personificacions de conceptes abstractes s’imaginaven femenines. La veiem dinàmica, en moviment, energètica. Sense cap dubte, Artemisia vol demostrar què significa per a ella la pintura: entusiasme, rauxa, resolució i, ben visibles sota la paleta, les seves inicials. Recolzada sobre la pedra de moldre pigments, i amb el pinzell a la mà, sembla que ens vulgui dir: aquesta soc jo, Artemisia Gentileschi, la pintura encarnada entre els mortals. Tota una declaració d’intencions i de geni creatiu.

Judit decapitant Holofernes, 1612-1613. Museu de Capodimonte, Nàpols.

Un any després de la terrible agressió, pintaria una de les més famoses obres: Judit decapitant Holofernes, tema que tornaria a tractar en diverses ocasions al llarg de la seva vida. Qui era Judit? Una vídua jueva, bella i jove que, en el context de la guerra entre Israel i Assíria, es va presentar molt engalanada davant la tenda del general enemic que assetjava la seva ciutat, Betúlia. Explica el relat bíblic que el va seduir, embriagar i, mentre dormia, Judit i la seva serventa van passar a l’acció. La brutalitat de l’escena, amb una Judit que, de nou, se sembla molt a Artemisia, ha fet córrer rius de tinta: amb l’espasa ben empunyada, un dels símbols de la justícia, Judit li talla el cap amb decisió a Holofernes, mentre la sang s’escola pel llençol d’una forma esgarrifosament realista.

Judit i Holofernes és un tema present en bona part de l’obra dels pintors barrocs i simbolitzava el triomf del bé sobre el mal. Però molts crítics han volgut veure en aquesta representació la rebel·lió d’Artemisia envers la brutal violència que va patir de jove. De fet, els pintors masculins retraten la serventa en posició passiva, i Artemisia és l’única que la pinta donant suport a Judit. A diferència d’un home, ella era molt conscient que una noia necessita ajuda per matar i decapitar un guerrer. Potser també, implícitament, hi ha la idea de sororitat, la solidaritat entre dones?

No es pot negar que Artemisia Gentileschi va pintar figures femenines fortes i valentes (Cleòpatra, Minerva), que en moltes s’hi autoretratava i que no va dubtar mai a tractar el tema de la violència de gènere amb una visió diferent de la dels pintors masculins (com en altres obres seves, per exemple Susanna i els vells o La violació de Lucrècia). Però també és veritat que els quadres que pintava eren encàrrecs; els temes escollits eren els mateixos del repertori de l’època, i no és just analitzar la seva obra en funció de la violació patida quan era jove i no a partir de la seva destresa i capacitat, com es fa amb els pintors masculins. Per desgràcia, la violència sexual afectava també els nois joves, i ben segur que l’havien patit també Miquel Àngel i Caravaggio per la seva condició d’homosexuals, però aquest element és pràcticament absent en les anàlisis dels seus quadres.

Després d’infantar cinc fills, es va separar del marit quan tenia vint-i-set anys i va iniciar una vida sola, primer a Roma i després a Nàpols, on va ser una més entre els grans pintors. El seu caràcter i la seva bellesa provocaven tanta curiositat entre els nobles —no deixava de ser una rara avis— que li encarregaven quadres només pel desig de posseir una obra seva, i fins i tot li demanaven autoretrats. El 1638 Carles I d’Anglaterra la va reclamar a la seva cort, on ja hi havia el seu pare, encara que aquest va morir poc després de la seva arribada.

Judit amb la seva donzella, 1625-1627. Detroit Institute of Arts. Detroit

En aquesta ocasió veiem l’escena posterior a l’assassinat d’Holofernes, quan Abra, la donzella, recull el cap decapitat, mentre Judit vigila. Sembla una escena congelada, l’instant en què totes dues es queden aturades tot escrutant la foscor i parant l’oïda. La tensió presideix la composició.

Judit posa una mà davant l’espelma potser per no enlluernar-se i poder observar millor la porta de la tenda, potser per demanar silenci a la serventa. A Itàlia, a diferència d’Espanya, els artistes podien assistir de nit a les acadèmies de nu, on podien copiar del natural. Els models posaven despullats i els pintors examinaven com es reflectia la llum de les espelmes sobre els cossos i sobre els diferents teixits. No sabem si Artemisia hi assistiria, però no hi ha dubte del domini absolut de la pintora quant a la tècnica del clarobscur, a l’alçada del mateix Caravaggio.

Judith i la seva donzella

L’ombra que es crea al rostre de Judith té forma de mitja lluna, curiosament l’atribut d’Àrtemis, la deessa grega de les dones i de la naturalesa salvatge. Excepte les parts que queden il·luminades directament per la candela, la composició resta en la tenebra. Aquesta forma de pintar, amb aquests contrastos entre llum i ombra, rep el nom de “tenebrisme”.

Artemisia Gentileschi és coneguda pels daurats i els grocs que fa servir per als teixits de les seves figures, fins al punt que entre els pintors es parlava del “daurat Artemisia”. Les seves composicions acostumen a ser acolorides, com és el cas d’aquest quadre, on el daurat del vestit de Judit contrasta amb el carmesí dels cortinatges i el blau de la faldilla d’Abra. La pell de Judit és jove i fina, fins i tot es poden endevinar les traces blavoses de les venes de la mà. L’espasa, il·luminada per la llum de l’espelma, està finament treballada, i no pot ser una altra que la del mateix general.

La taula està coberta d’unes estovalles de vellut verd rivetejades d’una sanefa daurada. La suavitat del vellut contrasta amb la duresa metàl·lica de la manyopla de l’armadura dipositada sobre la taula, de la beina de l’espasa i del candeler. Sols els grans artistes confereixen a les seves pintures aquestes característiques sensorials: no només veiem, sinó que també sembla que podem sentir el tacte del teixit i la fredor del metall.

A terra, amb un realisme extraordinari, el cap seccionat, que ja ha perdut l’alè de vida i ha agafat el to verdós, ceruli, dels cossos sense vida.

A la mort del seu pare Orazio, Artemisia tornà a Nàpols, on viuria fins a la seva mort. Des del seu exitós taller treballarà per papes i prínceps, vivint de la seva obra, sense un marit acabalat que la protegeixi ni sota l’ala d’una cort reial. La seva vida va ser un exemple de llibertat femenina en un moment en què les dones ho tenien tot en contra. El 1649 escriuria a un dels seus millors clients: “amb mi, senyoria, no perdrà, i trobarà l’esperit del Cèsar en l’ànima d’una dona”.

Per saber-ne més

  • Jamis, R., Artemisia Gentileschi. Barcelona: Circe, 1998.
  • Mencio, E. (ed.), Cartas precedidas de las actas del proceso por estupro. Madrid: Cátedra, 2016.
  • Parker, R. i G. Pollock, Maestras antiguas. Mujeres, arte e ideologia. Madrid: Akal, 2021.
Isabel García Trócoli
Isabel García Trócoli (Barcelona, 1965). és llicenciada en Història Antiga i Arqueologia, màster en Formació de Formadors i en Llengua i Civilització Egípcies per la UAB, on ha ensenyat llengua egípcia antiga. Ha traduït obres arqueològiques de referència i ha treballat a diferents museus de Barcelona com a educadora. Ha publicat assaig i novel·la, és moderadora del Club de lectura de novel·la històrica de Biblioteques de Barcelona i productora de podcasts de temàtica arqueològica. Compagina la seva feina de divulgadora cultural amb l’escriptura.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close